Enric Pujol: “La nostra manera de narrar els castells tenia un toc d’èpica”

Pujol va començar les seves retransmissions del Concurs de Castells l’any 1974

Enric Pujol (Tarragona, 1954) és un periodista veterà. Es noten els anys d’ofici, quan parla, i amb la perspectiva històrica que sempre aporta a les seves reflexions. Reconegut, sobretot, per la seva tasca informativa i divulgativa en relació a l’activitat esportiva local, Pujol també va dedicar part de la seva trajectòria al fet casteller, així com a la crítica d’espectacles.

En el cas de l’afició pels castells, cal tenir en compte que li ve de lluny. Quan era petit, el seu pare i el seu avi, simpatitzants de la Colla Vella de Tarragona, el duien a veure les diades que se celebraven a la ciutat. L’any 1970 va comprar entrades, amb els amics, per anar a veure aquell certamen tan esperat, que la premsa havia definit, per la pugna castellera entre la Vella de Valls i els Nens del Vendrell, com el Concurs del Segle. “Vam tenir la sort que aquell dia es van asseure, al nostre darrere, uns castellers vallencs de soca-rel, i ells ens van explicar què són les agulles, els contraforts, les primeres mans… Vam fer un màster en castells!”, rememora.

Pujol afirma que la competitivitat que es va respirar aquell 27 de setembre de 1970 a plaça, ell no l’havia vista mai. En va sortir bocabadat, perquè s’hi havien completat construccions que des del segle XIX que no es descarregaven i que semblaven inassolibles, com el 2de8 amb folre. El salt qualitatiu estava impulsat, entre d’altres, per l’obertura progressiva de les colles castelleres, a les quals havia començat a ingressar gent de professions liberals. Pujol és dels qui opina que el Concurs de 1970 va significar, en aquest sentit, un punt d’inflexió en el món dels castells.

Després d’haver repetit l’experiència com a espectador l’any 1972, i d’iniciar-se en el periodisme radiofònic, va retransmetre l’actuació de 1974 a la plaça de Toros, que no tenia caire competitiu, amb el tècnic Lluís Figuerola, per a Ràdio Tarragona. “Has de pensar que llavors no teníem cap referència prèvia, i que quan t’hi poses tampoc no et planteges quin estil de locució faràs, simplement sorgeix. Nosaltres hi afegíem un toc d’èpica. La nostra narració del Concurs o de les exhibicions era com un ‘crescendo’. També s’hi evidenciava el barroquisme d’aquells temps. Ara les coses han canviat. És qüestió d’època”, afirma.

L’any 1974 els mitjans tècnics eren uns altres, i el moviment per l’arena, amb menys colles, també era diferent: “Jo estava situat a la plaça, amb una bateria bastant pesada, que havíem d’anar canviant, durant la jornada, fins a cinc vegades. I al pis de dalt hi havia un tècnic amb una calculadora, que era qui anava actualitzant la classificació”. Dels castellers històrics que va entrevistar, com Jan Julivert, Pep Jai, Guillem Bartolí i Balañá o Mariano Borrero Gordito, en destaca el caràcter i la passió castellera de qui ha “mamat una cosa des de menut”. Durant anys, a la primera persona que entrevistava, durant el Concurs, era el fotògraf Pere Català Roca, qui s’animava a fer previsions castelleres. També guarda bons records de la primera dona castellera amb qui va conversar en directe, Carme Cuca Ferré, dels Xiquets de Tarragona, i com la incorporació progressiva de la dona al fet casteller va ser clau.

Les retransmissions del Concurs funcionaven molt bé, pel que fa a l’audiència. “En un programa de ràdio hi ha una dada que n’indica l’èxit, i són els ingressos publicitaris. En aquest cas, podíem escollir entre diversos anunciants”, assegura. Pujol té molt present l’arribada d’alguns periodistes estrangers, a la dècada dels 80, i conta que un dia li van demanar que narrés un castell, en castellà, per a un mitjà de comunicació japonès, tot i que remarca l’excepcionalitat de l’anècdota. L’abast internacional del Concurs ja és cosa de les darreres dècades.

Pujol no ha tingut mai camisa de cap colla, tot i que assegura que en un assaig dels Xiquets de Tarragona un dia va parar un pilar de 4. “He intentat parlar amb el mateix entusiasme de totes les colles, i puc dir que he vibrat igualment veient un 5de8 descarregat que un 3de10 amb folre i manilles, perquè, en el seu moment, cadascuna d’aquestes construccions ha estat un sostre, una fita”, manifesta. Possiblement, el castell que més l’hagi impactat, tanmateix, sigui el primer 4de9 amb folre descarregat per la Colla Vella, a la Santa Úrsula de 1981: “Érem a la plaça del Blat amb en Lluís Figuerola, i teníem el dubte de si n’havíem de dir ‘sisens’ o ‘sextos’, d’aquest pis que s’afegia amb els castells de 9. He de confessar que no ens crèiem, abans que l’alcessin, que l’aconseguirien descarregar”.    

Des de 1970, Pujol ha assistit a tots els concursos de castells, a excepció de la “manifestació castellera” de 1978, que va coincidir-li amb el servei militar. Fins l’any 2008, ho va fer en qualitat de narrador o col·laborador, per a Ràdio Tarragona, Ràdio Cadena i Ràdio 4. També va escriure algunes cròniques castelleres per al Diari de Tarragona, aleshores Diario Español. El 2010, ja prejubilat, Pujol va tenir l’oportunitat de fer d’speaker del Concurs, i el 2012 encara va fer d’analista, per darrer cop. Des d’aleshores, Pujol torna a veure els castells des de la graderia. “La història és cíclica”, conclou.

 

Text: Enric Garcia Jardí

Fotografies: Cedides

*

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>