Francesc Gallart: “Hi ha molts tarragonins que no són devots, però no els critiquis Sant Magí!”

Francesc Gallart Magarolas (Tarragona, 1933) va néixer a tocar de la Part Baixa. Fill, per part de mare, d’una família de pagès, va créixer entre els camps de conreu a tocar del Francolí que tenia la família i els trens que donaven feina al seu pare, que era ferroviari. De fet, arran de la feina paterna, la família es va traslladar a Valls quan ell era ben jove, però, en plena adolescència, quan van tornar a Tarragona va comunicar a la família que volia entrar a estudiar al seminari.

Assegura que no s’ho va pensar gaire i que, de seguida, es va trobar molt a gust estudiant allí. “No vaig tenir en cap moment la sensació que havia agafat un camí equivocat. Em feia il·lusió ser capellà i vaig anar seguint endavant fins a aconseguir-ho”, explica mossèn Gallart assegut tranquil·lament davant d’una pila d’ampolletes de vidre que esperen ser omplertes amb l’aigua de Sant Magí.

• 

• 

Un cop ordenat capellà, des de l’arquebisbat van decidir enviar-lo a Comillas (Cantàbria) a estudiar Dret Canònic i, al cap de poc temps d’haver acabat la carrera, el cardenal de Arriba y Castro el va enviar a ell, i a un altre grup de joves capellans, a fundar l’escola Mare de Déu de la Mercè de Montblanc, activa encara actualment.

Després de passar per diferents rectories, el 1994 li va arribar el millor nomenament de tots. “El dia que em van dir que seria el capellà de Sant Magí em van fer la millor ofrena del món. Per a algú com jo, tarragoní, amb tanta devoció i tradició familiar per aquest sant (encara recordo la primera vegada que vaig anar amb carro fins a Sant Magí de la Brufaganya), va ser tot un regal. Durant tots aquests anys he estat molt feliç aquí”, afirma mossèn Gallart.

Una felicitat que, tot i els seus 87 anys encara sent i transmet quan algú li parla o li pregunta per aquesta petita ermita del Portal del Carro. De fet, més enllà de la seva història personal, durant la conversa Gallart s’esmerça en destacar totes les virtuts d’aquest espai on fa tants anys que dedica gran part del seu temps. No tot han estat alegries, ja que, segons explica, Sant Magí també li ha portat maldecaps.

Assegura que la pèrdua de creients practicants s’ha notat a la seva petita parròquia de la mateixa manera que en moltes altres, però a Sant Magí hi ha quelcom que el diferencia. “Fa molts anys que veig com molts joves tenen vocacions momentànies. Quan es troben en una situació difícil venen a Sant Magí a portar un ciri o a dir una pregària. Potser cada vegada més hi ha tarragonins que no són devots habituals, però no els critiquis Sant Magí!”, assegura mossèn Gallart.

Futbol, excursionisme i castells

Fora de l’àmbit religiós, mossèn Gallart ha gaudit durant molts anys de les seves tres grans aficions: el futbol, l’excursionisme i els castells.

“De jove jugava a futbol amb l’equip dels seminaristes i, a partir de llavors, allà on em destinaven creava algun equip amb canalla a qui jo entrenava”, assegura. Aquesta passió pel futbol s’ha vist reflectida també en la seva estima cap al Gimnàstic de Tarragona. Encara que l’edat ja no li permeti anar al camp tan sovint com voldria, segueix sent-ne soci i a la sagristia de Sant Magí hom localitza amb més facilitat una samarreta del Nàstic que no pas la sotana per impartir la missa de cada diumenge.

Juntament amb el futbol, també va voler transmetre a molts grups de joves la seva passió per l’excursionisme i, un cop instal·lat definitivament a Tarragona, va decidir apuntar-se a fer castells amb els Xiquets de Tarragona, amb els quals va estar més d’una dècada fent pinya. “A la meva habitació hi conservo, penjada a la paret, una fotografia d’un pilar de 4 davant del Portal del Carro on vaig fer de segon”, rememora mossèn Gallart.

Aquest 2020 la pandèmia ha obligat a suspendre castells, partits de futbol i excursions, així com la tradicional novena que es feia els dies previs i posteriors al 19 d’agost. Tot i això, el dia del patró, la Catedral acollirà una missa solemne on mossèn Gallart participarà, encara que sigui lluny de la seva petita capella.

Text i fotografies: Laia Díaz