La Comella renova el seu compromís

“La Comella ha estat per a mi el paradís de les quimeres i esperances, el treball permanent, inesgotable, el dol i les satisfaccions efímeres.” Així defineix l’artista Rufino Mesa la seva relació amb aquesta finca que es troba a la carretera del Pont d’Armentera, a tocar del barri de Sant Pere i Sant Pau. La va descobrir el 1996 i en poc menys de vint anys l’ha convertit en un ambiciós projecte personal, seu de les seves obres més importants. Ara la Comella vol encetar una nova etapa i obrir les portes perquè el màxim nombre de gent possible pugui gaudir d’aquest veritable jardí d’escultures situat a pocs minuts del centre de Tarragona.

Natura, natura i natura. El mateix Rufino Mesa ens fa de guia en una excepcional visita per casa seva i la seva obra, que s’acaba convertint, també, en un recorregut per la seva concepció de l’art. No fa falta comptar-les per tenir clar que “natura” és la paraula més repetida. Se’l nota content, orgullós de poder lluir el treball de gairebé mitja vida. “A la natura l’hem de cuidar i protegir”, explica una i altra vegada, tot i admetre que de vegades ha hagut de “transformar-la” per poder acomplir els seus objectius. L’entrada de 1.500 camions de terra o l’arribada de desenes de pedres gegants provinents de la Unió Soviètica en són les proves més palpables, però en el resultat final res sembla ni afegit ni sobrer. Tot conviu en perfecta harmonia.

Rufino Mesa és fotògraf, escultor i artista conceptual. Extremeny de naixement, durant la infantesa i la joventut va tombar amb els seus pares per mitja Espanya fins que als anys setanta es va instal·lar a Barcelona per començar la carrera de Belles Arts. Als anys noranta, ja amb una sòlida trajectòria a les espatlles i amb obres repartides arreu del territori, va abandonar Castellvell del Camp i es va traslladar a Tarragona per motius familiars. Va ser aleshores quan va descobrir Mas Morató, una finca abandonada i en pèssim estat de conservació. Era justament el que Mesa necessitava per dur fins a la màxima expressió la seva relació amb la natura i convertir l’espai, rebatejat ja com la Comella, en una obra d’art.

Entre el centenar d’obres repartides en els prop de 70.000 metres quadrats de la finca, la primera aturada de la visita ens porta a La Glíptica, un espai excavat dins de la terra. A l’interior, un passadís ens guia entre petites capelles laterals i ens porta cap a l’espai central circular, on trobem una pedra de grans dimensions suspesa per dos pilars metàl·lics. Què vol dir la pedra? Pot ser el símbol de la gravetat de les coses o una metàfora de la terra mare. El conjunt adquireix un to solemne que conjuga a la perfecció amb la voluntat de l’obra de mostrar-se com una al·legoria del camí de la vida.

Una altra obra de referència de la Comella és La capella Turkana, una petita construcció circular, similar a una cabana, però feta de pedra i que a l’interior amaga una altra pedra de grans dimensions. Entre la paret i la pedra, l’espai just perquè hi pugui passar una persona, i al costat oposat de l’entrada se situa una petita finestra. La poca llum que entra proporciona una atmosfera tènue que amb prou feines permet admirar completament l’objecte central. Una altra vegada el visitant té la sensació de visitar un espai gairebé sagrat, concebut, això sí, per un artista laic.

El nostre recorregut s’acaba a l’Anell de pedra, “el meu compromís definitiu amb la natura“, en paraules del mateix Mesa. Es tracta de disset blocs de pedra de grans dimensions que formen un impressionant cercle d’una trentena de metres de diàmetre. Si des de fora l’obra impressiona, des de l’interior del cercle, capturat per les pedres, la simbologia del pas del temps, dels astres, vénen fàcilment al cap.

Rufino Mesa, recentment jubilat com a professor de fotografia a l’Escola d’Art de Tarragona, centra bona part dels seus esforços a pensar en el futur de la Comella, més enllà de residència particular i lloc de treball. Mesa s’imagina la Comella com un espai obert, preparat per rebre tot tipus de visites i que funcioni també com a residència d’artistes que vulguin experimentar amb la natura. Amb l’ajuda del seu fill Blai, gestor cultural, treballa en la creació d’una Fundació i en la definició del projecte. Si tot segueix el seu curs, en pocs anys aquest tresor deixarà d’estar mig amagat per convertir-se en un punt de referència de l’art contemporani al sud de Catalunya.

Fotos de Lluís Vives
Jordi Suriñach