Laia Teuler Juan (Tarragona, 1992) és infermera i treballa pel servei d’atenció continuada i el servei d’urgències i emergències, amb atenció domiciliària. Ha cursat un postgrau en quiròfan i reanimació i també ha treballat durant un any en servei de cures pal·liatives.

Aprofitant que fa uns dies, el Col·legi d’Infermeres i Infermers de Tarragona va organitzar el 1er Congrés d’Infermeria Familiar i Comunitària, parlem amb ella per conèixer més detalls del sector.

En la seva vessant social, Teuler és membre dels Diables Voramar, de l’Esbart Santa Tecla i castellera de la Colla Jove Xiquets de Tarragona.

L’augment de la cronicitat dels pacients provoca que cada cop hi hagi més serveis a domicili, què implica això a nivell laboral pel sector de la infermeria?

Suposa, bàsicament, un augment de càrrega de treball que no va acompanyat amb un augment de personal per cobrir-ho.

Què faria falta perquè l’ambient i les condicions de treball fossin idònies?

Hi ha diversos problemes, no crec que sigui un sol factor el que influeix. Un d’aquests factors és l’estabilitat en els llocs de feina. El sistema de contractació és molt deficient: contractes mes a mes, comunicació dels torns una setmana abans, trucades a última hora per cobrir baixes, manca de vacances, la incertesa de si el mes següent tindràs feina… El problema no és la manca d’infermeres, perquè n’hi ha prou de formades, el problema és la gestió del personal i sobretot la contractació.

L’altre factor, i que va estretament relacionat amb l’anterior, és la manca de personal.

L’augment de l’esperança de vida i de les malalties cròniques fa que hi hagi un augment també de persones que necessiten cures (per no parlar de l’educació sanitària que també faria falta), però aquest no ha estat acompanyat d’un augment en el nombre de personal d’infermeria, sinó més aviat al contrari: no cobertura de baixes o vacances, disminució del nombre d’infermeres per torn… per tal que us feu una idea, en molts llocs les infermeres no podem fer vaga, ja que sempre treballem en serveis mínims.

Moltes vegades, a les infermeres se us veu com unes “chicas para todo”, és realment així?

Si amb “chicas para todo” et refereixes a la nostra polivalència, doncs sí. Les infermeres estan presents en molts llocs, encara que tothom pensa únicament en hospitals i CAPs. Estem presents a les escoles, en algunes empreses, en esdeveniments esportius… Històricament, s’ha vist a la infermera des de la vessant més heteropatriarcal, com la dona que assisteix al metge (majoritàriament homes) i que compleix les ordres d’aquest. Per sort, tot això està canviant, seguim sent les “chicas para todo”, però amb unes especialitzacions i autonomia per poder aplicar-los (tot i que, encara queda molta feina per fer).

  • Foto: Daniel G. Crespo

Què és el millor de la seva feina?

El contacte amb la gent i la gratitud que t’expressen. El poder acompanyar a la persona i alleugerir el seu patiment al final de la vida per mi ha estat el que més m’ha realitzat com a infermera i com a persona.

I el pitjor?

La manca de recursos humans amb els que es compta.

Sovint sou les infermeres qui acompanyeu les famílies en moments complicats, com gestionen les emocions en situacions així?

Com he dit abans, i després de tocar varies vessants de la infermeria, segurament seria la situació on es mostra més la gratitud de familiars i pacients envers nosaltres. És complicat, no és una situació agradable. De fet ens hem criat en una societat on la mort és tabú. És difícil gestionar els sentiments ens algunes ocasions i cadascú ho fa com sap o a vegades, com pot. Moltes vegades al tornar a casa penses en algun pacient en concret, si estàs diversos dies sense anar a treballar sempre penses en com estarà quan tornis (o, directament, si encara estarà allà) i altres vegades només vols sortir i no pensar en res.

Text: Laia Teuler
Fotografies: Cedides

Etiquetes: ,