“Si amb un llapis escrius en la foto, és la llum la que dibuixa”

Reconeix que arriba tard a la cita perquè estava fent fotografies i es justifica perquè és un cul inquiet. La mitja de conversa amb la Marta Richardson ho corrobora: aquesta jove tarragonina de vint-i-un anys parla a una velocitat vertiginosa, tot encadenant temes i aforismes molt ràpidament. Però, com ella mateixa reconeix, la Marta s’orienta dins del seu caos. Rere el seu pseudònim, homenatge a un dels seus fotògrafs preferits, Terry Richardson, s’amaga una jove amb un talent tan gran com la seva projecció. Aquest desembre tindrem l’oportunitat de comprovar-ho a Instagram, com a Fotògrafa Convidada de Tarragona Cultura.

Per què t’agraden tant els retrats?

És una manera de conèixer d’una altra manera una persona. Quan el fas s’estableix un vincle entre el fotògraf i el retratat. I un bon retratista intenta explotar aquest vincle per fer aflorar realment com és aquella persona.

Com s’aconsegueix aquest vincle?

Cada persona és un món i tu t’hi has d’adaptar amb l’objectiu que l’altra es mostri al més natural possible. Quan veus l’obra de fotògrafs com Arnold Newman, Peter Lindbergh o, fins i tot, Annie Leibovitz, t’adones que són capaços de mostrar l’interior de la persona. El bon retrat no ha de ser sempre una sonrisa Profident. Per aconseguir-ho s’han de tenir en compte molts factors i la preparació tècnica n’és un. La llum, en aquest sentit, és molt important. Pensa que, si amb un llapis escrius en la foto, és la llum la que dibuixa. No crec en la llum homogènia, la mateixa per a tothom, i crec que tothom té un esquema de llum diferent. Òbviament tenir un bon equip facilita la feina, però en el fons és el menys important. La foto la fa l’ull, no la càmera!

I un altre dels trets característics de la teva obra és el predomini del blanc i negre. Per què?

Un dia vaig llegir que, quan fotografies en color, fotografies el que veus, i que, quan fotografies en blanc i negre, fotografies el que sents. Quan faig els retrats, automàticament m’anul·lo el color i només penso en blanc i negre, que m’ajuda a buscar l’essència del que busco. De vegades el color et pot despistar i fixar-te en allò que realment no és important.

Quan comença la teva afició per a la fotografia?

De gairebé sempre! Quan era petita i anava d’excursió, mons pares em regalaven una càmera d’un sol ús i gairebé no me’n compraven més, perquè només feia fotos als amics i no als paisatges, que era el que volien veure. Després, a casa, ja vam tenir una càmera analògica amb zoom i me la vaig apoderar, fins al punt que ja amb deu anys em vaig convertir en la retratista oficial de la família. Quan em mirava les revistes per a adolescents, només estava pendent de mirar les fotos i de buscar per Google el nom dels autors. Vaig estudiar el batxillerat artístic i, de fet, la meva idea era inscriure’m a Història de l’Art, fins que vaig descobrir que es podia estudiar fotografia. Al curs passat vaig acabar els meus estudis a l’Escola d’Art.

Quin ha de ser el camí d’una persona que, com tu, es vol dedicar professionalment a la fotografia?

Aquesta pregunta me la faig jo cada dia (riu). Miro el passat per aprendre, però no m’hi quedo. Visc el present, i el futur intento mirar-lo però no m’hi quedo. En definitiva, que intento anar fent totes les coses que pugui, però sense res definitiu, encara. Si de moment no surt res, sempre és interessant continuar estudiant. I si no surt res, sempre puc anar a revelar fotografies sota un pont del riu Francolí. Allí no em faran pagar IVA, no?

Molta gent t’ha conegut professionalment a partir dels teus treballs amb Pep Escoda. Com és la vostra relació?

El Pep és una persona impressionant i un gran professional, una mena d’heroi anònim. Vaig fer les pràctiques amb ell i, si no m’hagués donat aquesta oportunitat, no sé a on seria ara. L’Escola d’Art m’ha ensenyat tècnica fotogràfica, mentre que el Pep m’ha ensenyat realment a ser un fotògraf, a saber com s’han d’afrontar les coses.

Amb el Pep Escoda has col·laborat en el time-lapse de Tarragona i en El Batec del Temps. Què destacaries d’aquests dos projectes? 

Que m’ho vaig passar pipa! Em va agradar molt El Batec del Temps, on vaig treballar fonalentalment en l’edició dels vídeos, per la llibertat total que tenia l’artista, en aquest cas el Pep. De vegades, fins i tot això pot arribar a ser més complicat, perquè en el fons tots treballem millor amb més condicionants. A més, vaig aprendre un munt de coses! Aquests treballs van molt bé per divulgar el patrimoni i apropar-lo a la gent.

Una exposició teva, “Desig de coses impossibles”, ha tombat per tota la ciutat. La mostra explica una història familiar molt maca…

L’exposició es va poder veure pels Tallers Oberts, a l’Espai Jove Kesse, i ara també tombarà pels Centres Cívics. La meva àvia va caure malalta i, quan veia el meu avi com en tenia cura al Sociosanitari, vaig adonar-me que allí hi havia una història de superació. I vaig voler explicar aquest procés, fotografiant el que feien els meus avis a l’hospital. Va ser una història molt humana que, personalment, em va ajudar a superar la malaltia de la meva àvia.

Què ens pots avançar de la sèrie d’imatges que ens oferiràs aquest desembre com a Fotògrafa Convidada?

A mi m’agrada molt anar al Far de la Banya. Amb les amigues, enlloc de trobar-nos en una cafeteria, quedem allí. I un bon dia vaig començar a fixar-me en la gent que hi anava: els que corren, els que patinen, els que passegen, els que són capaços de posar-se allà al mig a llegir, els que hi ploren… Vaig començar a fer fotografies i, fins i tot, m’he fet amiga amb alguna d’aquestes persones. Mostraré precisament això: el que fa la gent al Far de la Banya.

Jordi Suriñach