Un passeig pels racons més obscurs de la Part Alta

La Part Alta de Tarragona. Un dels punts neuràlgics i més transitats de la ciutat. Infinitat de persones la recorren cada dia, però coneixen realment la quantitat d’arcans que hi han succeït? Carnatges, morts, robatoris, condemnes, saquejos… Cada racó del centre històric tarragoní té darrere la seva llegenda, la seva incògnita particular.

L’Ajuntament de Tarragona, mitjançant el Museu d’Història, promou aquesta tardor la ruta urbana ‘Tarragona llegendària: misteris i crims’, que compta amb la col·laboració d’ITINERE Turisme & Cultura. Fins al 2 de desembre, cada divendres a la tarda els assistents poden gaudir d’un recorregut de dues hores per la història més secreta de la ciutat.

Carrers molls i humits. Cel ennuvolat, més aviat fosc, com els assassinats que més tard es desvetllarien. Gent expectant per descobrir la part més obscura de les vies que tantes vegades ha trepitjat. Ens remuntem a fa 322 anys. El setembre del 1700 no podia començar pitjor per a Tarragona. Per què? Una explosió que es va arribar a sentir a Reus; l’ona expansiva va obrir les portes de la catedral. I quina va ser la causa? De segur que sorprendrà molta gent. Va esdevenir un episodi que va marcar la ciutat, ja que va provocar morts. Molts morts. La Santa Tecla de llavors es va convertir en una Festa Major negra.

Tarragona va ser, a principis del s. XX, la primera ciutat de l’Estat a abolir els burots, una mena de duanes municipals. Fins i tot l’insigne tarragoní Rafael Puig i Valls i la Festa de l’Arbre mostren quina era l’opinió de la ciutadania sobre els burots. De fet, a l’antiga porta de Sant Francesc n’hi havia un. Molt a prop, al carrer Unió, va tenir lloc un dels successos més tètrics de la història de la ciutat… L’1 de març del 1884, Tarragona es llevava commoguda i colpida pel que acabava de passar.

La de J. A. P. va ser una de les primeres investigacions en què es van aplicar avenços científics. Els visitants que restaven expectants llueixen ara petrificats en descobrir la intrahistòria i la identitat de J. A. P. Tot el que va fer, com ho va fer, per què ho va fer, i com va reaccionar al que va fer. Judicis, defenses, acusacions, indignació… Un cas que va traumatitzar Tarragona. Fins i tot, a Madrid, el jurista Agustín Sáez va arribar a publicar un llibre sobre el succés del carrer Unió.

Al centre de la ciutat es respira vida, l’activitat no cessa. Va haver-hi un temps en què es va especular sobre alguns sorolls que provenien del cor de Tarragona. Sorolls estranys. Aliens al món dels vius? Alguns ho pensaven. La plaça de la Font no era un lloc fàcil per dormir després del toc de queda, o això comentaven quan es reunien, esgarrifats, els veïns de l’època. Un botxí, o un fantasma? Fos qui fos, van aconseguir atrapar-lo…

El nucli urbà tarragoní també amaga atracaments, extorsions i afaitades: el timo del entierro, conegut com l’estafa espanyola. Com a curiositat, la família de J. A. P. també va estar involucrada en un esdeveniment relacionat amb aquesta argúcia. Uns personatges realment curiosos. Com ho va ser el que es va trobar emparedat a una casa de pagès del carrer dels Ferrers. Qui era? Com va acabar allà? I com el van descobrir?

D’aquí fins al portal del Roser, una de les icones, de les portes d’entrada a la Tàrraco romana, tant pels aspectes positius com pels negatius. Està custodiada per l’Audiència. Centenars de persones que hi han rebut sentències condemnatòries han caminat els cinc minuts i escaig que hi ha entre el jutjat i l’indret on complirien condemna.

A mig camí, però, s’hi troba la famosa casa dels Castellarnau, on va viure una de les famílies més influents de l’edat contemporània a Tarragona, que també va ser protagonista d’un crim atroç i d’excessos. Bales i bales. La casa, però, també amaga sorpreses. Presències misterioses. Sorolls, llums que van i venen, mans invisibles, collars que s’arrenquen, testimonis aborronadors, hòrrids…

Així, seguint les passes dels misteris tarragonins. De l’Audiència, a Pilats, la presó provincial, d’una cantonada a una altra, al lloc de plors, a la torre que porta el nom de l’emperador que mai va residir-hi i que va ser un espai fosc durant la Guerra Civil. També ho va ser abans per a la població gitana, en el marc dels fets coneguts com La Gran Batuda. Un conjunt de successos tràgics, molt tràgics. Com tràgic va ser el relat del bandit més famós del segle XIX a Tarragona. Van aconseguir agafar-lo? Què va passar amb ell? Què va fer? El cert és que la seva història també fou prou mediàtica.

La llum va marxant a mesura que els successos s’endinsen en els carrerons de la Part Alta. El centre del centre, podríem dir-ne. Coneixem Antoni Martí i Franquès i les seves memòries, les de com es va imposar a Europa i les de com va caure quan ja era mort. Un episodi realment llastimós i de mala fortuna, mai millor dit.

L’ocàs del sol coincideix amb la descoberta del calabós. Sí, encara hi ha un calabós, desconegut per molts, amagat a un edifici històric tarragoní. Fins a dues persones habitaven, si es pot dir així, un espai feixuc, diminut, estret i amb la higiene típica de l’època, no gaire. Tot i això, s’hi respira història; és una mostra ideal per comprovar les condicions que patien els presos.

Gairebé tots els carrers que es travessen tenen la seva particularitat. Amb cada cas, s’escampa la sorpresa entre els visitants. L’estupefacció i l’enlluernament de saber que, a partir d’ara i sabent el que va passar en determinats indrets, observaran algunes parts de la ciutat amb una altra mirada. Segurament els riuran els ulls quan recordin la història de Bonaventura Hernández i Sanahuja, víctima d’una broma de molt mal gust.

Els secrets dels Castellarnau no s’acaben, però. També estan relacionats amb els Canals, una de les famílies amb més prestigi durant els segles XIX i XX. La casa obre de manera puntual, o sigui que els seus misteris resten tancats amb ella. Quin va ser el crim que s’hi va produir? Per què les finestres tenen reixes? No obstant això, aquest no és el detall més impressionant d’aquest edifici senyorial. Amaga un sarcòfag…

Som a les fosques. Completament. I de camí a l’assassinat més fosc. Un que s’ha d’escoltar per creure, el crim de la Guineu. La història de fins a quin punt poden arribar els sentiments més baixos de l’espècie humana. Un relat estremidor, dantesc, esglaiós, que va escriure la seva fi a una taverna de la Part Alta un 23 d’octubre de 1877. Diverses peces periodístiques de l’època repassen el destí de “germanet” i “gitanet”, dues ànimes tenebroses.

El final de la ruta lliga amb un vell conegut, el bandit més conegut del s. XIX a Tarragona. Les seves vivències arriben a un desenllaç curiós i inesperat. Curiós pel que i inesperat pel com. En tot cas, es va escriure el darrer capítol de la seva crònica particular al costat del primer parc públic de la història de Tarragona. Els antics jardins del general. Amb vistes al mar, i… A la mort?

Fins al 2 de desembre el pot gaudir d’aquesta particular ruta urbana. Els assistents tindran l’oportunitat de conèixer el desenllaç de cadascuna de les històries i valorar quines formen part de la llegenda i el misteri i quines van estremir realment la ciutat. Més informació i venda d’entrades a entrades.tarragona.cat.

Text i imatges: Joel Medina