A propòsit de ‘Desaparecer’, de Calixto Bieito. Crònica de David Aresté

“Mai no és tard quan Poe arriba”… Això és el que hauríem de dir els tarragonins aquests dies en què ens ha arribat al Metropol, des de la programació de primavera, la darrera obra dirigida per Calixto Bieito, Desaparecer.

L’obra és un recull adaptat de contes i poemes d’Edgar Allan Poe traduïts per Julio Cortázar i interpretats per Juan Echanove. Maika Makovski ha estat l’encarregada de fer la música en exclusiva per aquesta obra, recull que podem trobar ampliat en un CD que porta per títol l’homònim de la representació Desaparecer.

Arriba tard perquè aquesta gira estatal va començar el mes d’octubre del 2011 i, rodant per Espanya, es podia fer el pack d’un dia de la representació de l’obra i un altre amb el concert de Maika Makovski i el seu grup presentant el disc, en alguna sala propera a l’espai on s’havia representat l’obra.

Això no ha passat a Tarragona fins al passat febrer, mes en què Maika Makovski va tocar a la Sala Zero. Desaparecer va trigar uns mesos més fins que la vam poder gaudir el 27 d’abril al Metropol. Arriscant-nos una mica, podríem dir que ha estat l’última de les darreres representacions de l’obra, ja que van posar punt i final a la gira amb les dues setmanes en què va estar en cartellera en el Teatro La Latina, de Madrid, després d’haver girat per Itàlia o Colòmbia, i provinent d’aquell exitós mes de juliol al Romea de Barcelona, dins la programació del Festival Grec 2011.

Quant a l’obra, la combinació Echanove-Makovski resulta un verí sublim i mortífer per a  l’espectador, donada l’exquisidesa del contrast entre la intensa i potent interpretació d’Echanove i la melòdica, sensual i sentimental interpretació de Makovski. Durant els 75 minuts que dura la representació, la parella ens ofereix un tête a tête alternant-se en la interpretació i la música i oferint-nos una representació poeticomusical que fa esclatar els sentiments de l’espectador amb els pensaments demencials de Poe i les notes dramàtiques i viscerals del piano amb la veu de Maika Makovski.

Echanove i Makovski formen una parella que funciona a la perfecció. Amb un rodatge damunt de l’escenari més que demostrat -ja sigui per l’experiència d’ell en la seva carrera o d’ella als escenaris de sales de concerts-, es va poder veure la combinació de tots dos amb molta més intensitat que quan van actuar a Barcelona. El públic va poder gaudir d’un Echanove embogit i dominat pel deliri del dimoni de la perversitat a què fa referència en diversos moments de l’espectacle i d’una Makovski sublim que es va permetre fer variacions a les cançons originals de l’obra.

Lluny de ser un apunt negatiu, la complicitat que es desprèn de la parella en les seves representacions fa que cadascuna sigui diferent i que a l’espectador sempre li quedin ganes de tornar-la a veure. Tal i com se’ns anuncia a la sinopsi i, per tant, de manera esperada, els moments clau arriben amb la interpretació d’El corb i El gat negre, moments en què un Echanove absolutament entregat i suant literalment la camisa, passa pel plor, la bogeria i els crits més lacrimògens, per tal de posar dalt de l’escenari els pensaments més crus i directes de Poe. Makovski, per la seva banda, fa de perfecte partenaire en tota l’obra -fins i tot la podem veure recitant un petit fragment-, posant de manifest, així, la seva vàlua com una de les veus més importants del moment amb el piano, la percussió i òbviament la veu, i aconseguint donar un toc de fragilitat i distinció a tot aquest paquet d’emocions que rep l’espectador de l’obra.

En el darrer moment, el Metropol s’omple de fum i Poe arriba produint l’esgarrifança i mil preguntes existencials a l’espectador. Deu ser cert allò que diuen que les coses bones es fan esperar. Gràcies per haver-ho confirmat.

*

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>