Dues artistes diferents (Elia Bonmatí i Maravilla Sáez), dues facetes diferents (pintura i escultura, respectivament), dos espais de treball diferents (uns baixos a l’avinguda Catalunya i un taller-botiga al carrer Portella, al cor de la Part Alta), però una mateixa passió per l’art. Totes dues formen part de l’associació Tallers 03 i tenen molts anys d’experiència en el seu àmbit. Al taller de l’Elia Bonmatí, un espai ordenat i compartit amb altres col·legues, hi veiem desenes de quadres d’un blau magnètic, reflex de la seva passió pel mar, on experimenta amb l’ús de diversos materials. Maravilla Sáez, per la seva banda, treballa en un espai molt atapeït preparant diferents pessebres (“amb personatges palestins”, remarca) que li han encarregat per a aquestes festes. Les hem visitat per conèixer com treballen i què pensen de la seva feina.

Com definiries el teu treball artístic?

Elia Bonmatí: És investigació i compromís. Mantinc un compromís amb la natura, perquè per a mi la conservació de la biodiversitat, i en especial de l’ecosistema marí, és molt important. Em revelo davant de les injustícies que es veuen al mar. I utilitzo fonamentalment productes matèrics, ja que m’interessa comprovar com interactuen els objectes els uns amb els altres: el granit, la mica, les xarxes, cordes, etc. Òbviament he tingut una evolució. Sempre he estat matèrica, però fa molts anys m’interessava bàsicament per les formes i ja fa uns quinze anys que vaig evolucionar cap a aquest interès pel mar.

Maravilla Sáez: Podria dir que sóc escultora de ceràmica, o que faig cosetes amb fang. O fins i tot podria dir que faig una tasca mística: penso en la realitat universal. Medito sobre l’existència amb el fang i altres objectes que em trobo. El fang és, a més, el material amb el qual està feta la humanitat segons la Bíblia, o com Prometeu va modelar l’home.

Quina importància té el teu espai de treball?

EB: Sense el meu taller no seria jo. És una necessitat vital. Recentment he fet un viatge llarg i he notat que em faltava alguna cosa, encara que fos asseure’m en el meu espai de treball davant d’un tros de paper.

MS: El meu taller és la meva condemna i el meu paradís. És un lloc molt petit, en el qual no hi cap res més i on treballo de forma molt incòmode. No obstant això, és el lloc on em poso a pensar i executo les idees o els encàrrecs.

Com afecta la crisi econòmica la teva faceta artística?

EB: Ja abans de la crisi era difícil podré fer visible la teva obra o, fins i tot, vendre, encara que mai ha estat el meu objectiu principal, i ara la situació s’ha agreujat molt. En qualsevol cas, per a mi és més important treballar i tenir una disciplina de treball, perquè quan em vingui una idea pugui executar-la aviat.

MS: La crisi és una normalització de l’existència. La veritat és que no m’he preocupat mai de la qüestió econòmica. Sempre he intentat fer les meves coses, però sense tenir en compte de si algú venia a comprar o no. A més, per a mi és molt difícil posar preu als meus objectes. De vegades penso que els venc massa barats o de vegades crec que m’he passat de car. I si els venc em poso contenta pels diners, però després em lamento per haver-me’n desprès.

Èlia Bonmartí al seu taller

Què destacaries de la ciutat des del punt de vista cultural?

EB: Tarragona podria acollir grans esdeveniments artístics com la Manifesta, una biennal d’art contemporani que va celebrar la seva edició anterior a Cartagena. I una altra cosa que trobo a faltar a la ciutat és la manca d’escultures o de murals pel carrer. La façana pintada de la plaça dels Sedassos, per exemple, m’encanta.

MS: Sempre he viscut una relació d’amor-odi amb els llocs, i Tarragona tampoc és perfecta. M’estimo molt la ciutat, especialment la Part Alta i especialment el carrer Portella, on tinc el taller.

Com et transforma la cultura dia a dia?

EB: La cultura em transforma i jo també intento transformar-me. No m’agrada quedar-me estancada i he de canviar. Arriba un moment en què no pots estar fent sempre el mateix, perquè, si no ho fas, no tires cap endavant.

MS: Vulgui o no vulgui sóc un ésser cultural com ho és tot humà, perquè la cultura és el conjunt d’invents que fan que la humanitat pugui sobreviure i, potser, suportar l’angoixa vital. Sóc un ésser cultural com la persona més analfabeta del món o com el savi més gran. Uns tenim una cultura petita, que consisteix només en tres o quatre costums, i d’altres tenen una cultura que els permet preguntar-se sobre els estels. La cultura ens transforma a tots, perquè si no en tinguéssim seríem unes pobres bestioletes.