Ubicat al carrer Sant Llorenç, en plena Part Alta de Tarragona, des de fa més de vint anys el bar Museum s’ha convertit en un referent, no només de la vida nocturna de la ciutat, sinó de l’escena cultural. Ja des dels seus inicis el local va apostar per acollir-hi tot tipus d’activitats en un ambient distès i agradable. De tot plegat en parlem amb el seu responsable, Juan Carlos Vidal.

Quants anys fa que ets al capdavant del Museum Cafè?

El 28 de desembre farà 23 anys que el vaig crear, el 1990.

Amb quina intenció vas obrir el bar? Des del començament el vas concebre com un espai de cultura?

Sí, des del començament tenia clar que seria un espai multidisciplinari (el meu referent va ser Poetes) i, sobretot, un lloc on donar oportunitat a la gent que comença en qualsevol vessant de les “arts”, siguin quines siguin, sense importar de vegades la seva provocació; és més, i sense voler semblar altiu, he de dir que, en aquest espai, s’han pogut veure coses que algunes institucions públiques han rebutjat per ser inadequades per a ments una mica caduques d’aquesta ciutat. I ara sí que seré pretenciós: qui s’atreviria a exposar condons durant la Setmana Santa, nines unflables durant la Tardor Literària (amb La Pell del Llavi), obres de petit format (Xavier Pagès, Oriol Grau, No a la guerra, de Josep M. Yago)…? De vegades s’han exposat propostes en espais públics que m’atreviria a dir que ni jo els poso al Museum. La hipocresia d’allò públic…

Quin tipus d’activitats culturals hi programes?

No sóc programador, cedeixo un espai, per a activitats culturals multidisciplinàries de qualsevol índole. Amb el temps adquireixes un criteri, el temps dóna l’experiència, el consell de persones, de vegades artistes, altres, amics i amigues, que t’orienten i et diuen “quina merda que tens a les parets”… D’això es tracta, d’anar aprenent a cop d’errors  o no; molts d’aquests errors han donat grans resultats, o, com a mínim, han fet pensar.
Pel que fa a les activitats culturals, tot té cabuda al Museum (presentacions de llibres, conferències, recitals, performances, actes polítics, concerts (quan es podia), cafès filosòfics, actes al carrer, dissenyadors de moda, exposicions en tots els vessants de la creació i “coses de gent de mal viure”, sempre que s’adeqüin a l’espai i tinguin una mínim de qualitat i coherència; o no, que provoquin… Com he dit abans, el temps i els errors donen l’experiència. De vegades les busco, de vegades m’arriben, tot depèn, però he de dir que últimament m’arribem; seré vanitós…, però m’ho he currat!

Creus que el Museum cobreix un buit a la ciutat? Quines necessitats culturals cobreix?

Sí i no. Això ho han de jutjar les persones, no només de Tarragona, sinó d’Europa o d’arreu del món. Crec que sóc una de les poques sales privades, a banda del Groove, Les Golfes, Melic, Sala Zero, La Vaqueria o El Cau (perdó si me’n deixo alguna) i entitats privades com el CaixaForum o Catalunya Caixa que programem, no ja cultura, sinó alguna cosa que ens faci pensar.

Un dels actes que ha acollit recentment és la presentació dels tres últims exemplars de 'Plegats'. D'esquerra a dreta, Josep M. Rosselló, Bet Díez i Juan Carlos Vidal.

Quines activitats tens previstes fins a finals d’any?

De moment una exposició que estan fent especialment per al Museum des de Selles… I el que va sorgint; sempre estic disposat a dir que sí, em costa molt poc donar l’oportunitat de fer feliç aquella entitat o aquella persona que ha pensat en el Museum.

Quina és l’activitat o l’esdeveniment de 2012 que recordes amb més satisfacció?

Ara mateix me’n vénen dos: les parrillades electròniques de les festes de Santa Tecla (glorioses) i l’SCAN Off (gràcies, Pep i David, tant a porta oberta com entreoberta…).

Per què creus que hauria d’apostar la ciutat culturalment parlant?

Per menys pseudoartista i més suport a les persones i entitats i inicitives privades o públiques amb un mínim de coherència, humiltat i modèstia. En aquesta ciuta,t de vegades sobra la supèrbia, no em valen els “in memoriam” (els premis i homenatges en vida) de les persones que venen fum i van de… De vegades ens oblidem de les persones que han fet i fan possible que hi hagi una mica d’alegria en aquesta Tarragona, que ens fan deixar uns moments la monotonia (va per tu, Esteve, i tants altres).