L’esport com a superació diària

L’Estefania Grangé té 28 anys. El 2016 va patir un accident de trànsit que va provocar-li una lesió medul·lar a escala cervical, el que es coneix com a tetraplegia. Es va quedar sense mobilitat a les cames i en part dels braços. Natural de Móra la Nova, va haver de desplaçar-se a Tarragona per combatre d’una millor forma la seva diversitat funcional de per vida i les barreres arquitectòniques. Veu l’esport com una forma de vida. Una emoció. De fet, és una de les pioneres a la ciutat pel que fa a esport adaptat.

Fins a la pandèmia, l’Estefania va aconseguir reunir un grup de persones amb diferents diversitats funcionals per practicar rugbi adaptat i hoquei en cadira de rodes elèctrica. “Fins aquell moment no es feia aquest tipus d’esport a la ciutat”, recorda. “Esperava que a Tarragona hi hagués algun club d’aquestes característiques o, almenys, una secció específica, però no va ser així”, explica Grangé. Davant d’aquesta situació, va optar per reunir-se amb representants polítics i explicar la situació. Aquests els van facilitar una pista poliesportiva de l’Anella Mediterrània, a Campclar, per practicar hoquei en cadira de rodes. Per la seva banda, la Federació de Persones amb Discapacitat Física els va proporcionar els estics. No els feia falta tècnic, la mateixa Estefania n’exercia.

No només practicaven hoquei, també rugbi. Com no podia ser d’altra forma, l’Estefania Grangé va desplaçar-se a les instal·lacions dels Voltors, l’únic equip d’aquest esport a Tarragona, per proposar una secció amb persones en cadira de rodes. “Els va semblar bé i ho van tirar endavant. Hi anàvem un cop per setmana a entrenar fins a la pandèmia”, comenta.

Tot va anar perfectament fins a l’arribada de COVID-19. Ara, s’han tornat a reunir per intentar “reiniciar el projecte”, malgrat que s’han trobat “que ja no podem fer-ho amb les mateixes condicions”. “Ens hem hagut de buscar la vida per continuar”, rebla. Després de diverses reunions amb el consistori, l’Estefania va arribar a la conclusió que la millor opció era crear una secció esportiva junt amb l’Associació de Voluntaris del Camp de Tarragona Llegat 2018. Aquesta treballa al voltant de projectes socials que se li presenten i n’estudia la seva viabilitat per fer-los realitat. “Així podríem obtenir de nou la pista poliesportiva i tornar a practicar esport”, expressa amb el desig que s’acabi complint.

Un moment crucial per a la iniciativa

Té clar que el seu objectiu “és fer esport” i “no pas federar-nos”. A tall d’exemple, repassa que només existeixen 6 equips a Espanya d’hoquei en cadires elèctriques. “L’esport adaptat està molt limitat perquè el material és excessivament car”, lamenta l’Estefania. Per tant, avui dia es troben en un moment fonamental per tirar endavant la iniciativa i decidir “si ens fem socis i paguem una quota per tornar a practicar esport i jugar un dia a la setmana a hoquei”. “Només hi ha dues formes d’acabar-ho: que sigui un èxit o un fracàs”, conclou.

Quan va arribar a Tarragona, l’Estefania tenia molt clar que havia de crear un grup de persones amants de l’esport. Dit i fet. Amb la seva espontaneïtat, es dedicava a explicar el seu projecte a tothom qui veia amb cadira de rodes pel carrer. “Així he conegut a moltes persones”, diu. També es va desplaçar a la residència de discapacitats físics Sant Salvador i a altres entitats que treballen al voltant de la diversitat funcional com La Muntanyeta. Així, considera que té “un ampli nombre de persones interessades”, però que no existeix “cap club o entitat que ofereixi el que volem”. És per aquest motiu que els sorgeix la “necessitat de crear-la”.

Un treball constant per aconseguir un petit marge de millora

Quan va tenir l’accident, la jove va estar ingressada dos mesos a Tarragona, per fer després sis mesos de rehabilitació a l‘Institut Guttmann, especialistes en neurorehabilitació. “Allà em van enganxar encara més a l’esport i em van ensenyar com havia d’afrontar la meva nova vida”, explica Grangé, qui creu “que puc fer moltes coses de la vida quotidiana però, això sí, de forma diferent”. Actualment, continua cada dia practicant exercicis de fisioteràpia que li ofereixen “petites millores”. L’Estefania remarca la sort de tenir “una lesió medul·lar incompleta” i “tot i que sé que no arribaré mai a caminar, vull aconseguir una certa independència pel que fa a mobilitat i transferències entre espais”.

És conscient que “soc dependent per a gairebé totes les activitats de la vida diària”, però remarca la “gran importància de la força de voluntat“. “Els metges em van dir que no mouria més enllà del coll, no els he fet cas i he millorat molt”, esplaia orgullosa. Amb insistència i un caràcter de superació envejable, l’Estefania treballa sempre amb la proclama “d’intentar-ho els cops que facin falta per aconseguir-ho”. És per això que l’esport “és gran part de la meva vida”, diu emocionada, i afegeix que “no és només el fet de practicar-lo, sinó de fer-ho amb més persones i compartir moments”. 

Text: Josep Gallofré

Imatges: Estefania Grangé