Poques ciutats es poden enorgullir de comptar amb tantes nominacions de patrimoni mundial per la UNESCO com Tarragona. A les ja reconegudes del conjunt arqueològic de Tàrraco l’any 2000 i les de la dieta mediterrània i els castells el 2010, se li va unir el 2018 l’art de la pedra seca. De les grans capitals catalanes, sembla que Tarragona és la que la que conserva més exemples de pedra seca al seu terme municipal.

La pedra seca és l’art d’edificar construccions sense cap lligam o morter entre les seves pedres. És una tècnica de construcció que ens remunta a temps tant llunyans com la prehistòria.

Aquestes construccions són el símbol, art, expressió i record d’una manera de viure al tombant de finals del segle XIX i principis del XX. Un moment d’inflexió històrica del pas de societats totalment rurals a preindustrials. Són l’expressió genuïna del saber popular que ens parla de l’esforç practicat pels nostres avis i àvies per tal de guanyar terres de conreu, transformant àrees ermes en terres fèrtils.

Les construccions que més ens criden l’atenció són les barraques, com les de l’Anton Tona, la del Manel Roig, la dels Vinyaters, del Rito o Ca la Rita, del Ceba, la dels Pebrots, de l’Elies o la del Maginet de la Carn, entre d’altres.

Actualment al terme municipal n’hi ha vora una seixantena. La gran majoria estan en bon estat o pateixen algun petit enderroc, tret de 9 o 10 que estan totalment ensulsides. Depenent de la seva ubicació i ús, trobem barraques de picapedrer o les destinades a conreus com la vinya. La planta de les barraques varia entre la planta quadrada i la circular. N’hi ha d’aïllades, d’altres adossades al marge, algunes margeres i també de bessones-compostes, és a dir barraques amb vàries estances. La forma de l’obertura de les portes és majoritàriament d’arc de mig punt, seguida per la de llinda plana. També en trobem amb arc pla i alguna amb arc d’ametlla o primitiu. La gran majoria estan tancades amb coberta de falsa cúpula, però també en veiem alguna tancada amb lloses. A la part exterior, i per tal d’impermeabilitzar al màxim l‘habitacle, en trobem moltes que estan cobertes de terra i amb lliris de Sant Josep.

L’orientació de l’obertura està pensada per optimitzar la claror del dia i totes —tret d’una que està acarada al nord— estan orientades al sud, sud-est o sud-oest. Com a elements interns ens podem trobar l’existència d’espais per deixar estris, menjar o aigua en compartiments a diferents alçades; com ara les fornícules, cocons, armaris (combinacions de les dos anteriors), menjadores pel bestiar, així com diferents bastons a tall de penjador. N’hi ha alguna que té fins i tot una cisterna.

La majoria de construccions, així com infinitat de marges les trobem a la zona del Pont del Diable, camí del Llorito i la zona de Llevant. Una de les més emblemàtiques és la barraca del Manel Roig. 

L’art de la pedra seca es caracteritza per utilitzar el mínim recurs (la pedra extreta del mateix terreny) i optimitzar al màxim el resultat. Així doncs, trobem que a més de la feina d’extreure la pedra del terreny, l’haurem d’emmagatzemar per a que no ens faci nosa i donar-li la utilitat que necessitem. Tenint en compte, doncs, les característiques del terreny, s’aprofitarà la pedra per bastir barraques, marges (d’abancalament o de delimitació de parcel·les) cisternes, trones, carrerades, albellons, forns de calç o d’altres tipologies, saltadors o escales, arneres, clapers… i fins i tot un pont. Per tot el terme municipal tarragoní ens podrem trobar infinitat de marges i diverses construccions de les esmentades, tret dels forns. 

Darrerament s’està donant un impuls a la construcció amb pedra seca tot i estudiant el seu ús en l’arquitectura bioclimàtica. També s’ha valoritzat molt el comportament de les terres que tenen pedra seca en la lluita contra la pèrdua de terra arran de possibles incendis, així com la gran biodiversitat que generen les seves construccions. Recentment la FAO ha valorat positivament les trones, concloent que afavoreixen el creixement i desenvolupament dels arbres, alhora que protegeixen les seves arrels i ajuden a retenir l’aigua de pluja, conservant la humitat.

A Tarragona tenim un gran patrimoni de construccions que urgeix catalogar, valorar, estudiar, difondre i conservar, ja que malauradament amb el pas del temps no hem sabut mantenir ni valorar aquest patrimoni en la seva justa mesura.

Fins al 21 d’agost el Pati Jaume I del Palau Municipal acull l’exposició “Tota pedra fa paret”, un recull fotogràfic de l’important llegat al país d’aquesta construcció artesana.

Text i fotos: Anton Salvador, membre de l’Associació per la Pedra Seca i l’Arquitectura Tradicional.

Etiquetes: , , ,