Què tenen a veure una porció d’aire, la pel·lícula de Ridley Scott i la historieta de Harold Foster que serveixen per titular aquest ratlles? De moment ho deixem per a més endavant. Al cap i a la fi, els protagonistes de l’article són els músics tarragonins Miguel Alberto Cruz i Xavier Pié, que acaben d’editar el seu primer disc, Rutes. La seva és una història una mica peculiar, un amor musical a primera vista però de cocció lenta.
Anem cap a enrere en el temps, cap a mitjans dels anys vuitanta. Els Pets encara no han editat cap disc però ja fan concerts per fer circular cançons com Suïcidi quotidià, de la seva primera maqueta. De vegades demanen a músics col·legues que els donin un cop de mà i és així com es coneixen Cruz i Pié: tocant amb el trio de Constantí en un concert a l’Aula Magna de l’antiga Facultat de Lletres, a la plaça Imperial Tàrraco. Va haver-hi connexió des d’un primer moment. El saxo de Pié va seduir la guitarra de Cruz i a l’inrevés. Després encara van venir concerts plegats amb altres formacions, però, coses dels artistes, la relació professional es perd.
Fem ara un salt fins a finals de 1999, quan Xavier Pié va publicar el treball 8 Històries. Sembla que la cosa va anar més o menys així. “Miguel, et regalo el disc. Ja em diràs què et sembla“. I uns dies més tard li van respondre: “Xavier, està fantàstic. Per què no fem alguna cosa plegats? Fa temps que li donem voltes i mai ho hem fet.” Però aleshores ho van fer. Sense gaires expectatives els dos músics van quedar per tocar plegats. Les improvisacions s’allargaven i acabaven tenint sentit. Aquell format particular, de saxo i guitarra elèctrica, funcionava i en sorgia una atmosfera especial (ja hem desxifrat una part del títol!), segons ratificava el públic dels primers concerts.
La seqüència es repeteix novament deu anys més tard, al 2009, després d’una nova llarga aturada. Pié treu disc, es retroba amb el seu amic, tornen al local d’assaig i, posteriorment, novament dalt dels escenaris. La maduresa fa, però, que tot flueixi d’una altra manera. “Tenim un discurs més nítid i clar“, remarca Pié. “Abans fèiem enregistraments de quinze minuts. Ara no necessitem passar dels cinc“, concreta Cruz. La complicitat entre els dos amics és total. Comparteixen passió per les vinyetes d’El príncep valent i amb els instruments intenten dotar la seva música d’un component cinematogràfic, sempre amb Blade Runner com a nexe d’unió.
El projecte ja no s’atura i “tot i que avui en dia fer-ho és una petita bogeria, en certa manera treure el disc és la conseqüència natural de tot aquest trajecte“, admet Miguel Alberto Cruz. Rutes recull sis composicions que requereixen deixar-se endur. La proposta d’aquest tàndem no és fàcil ni comercial, però acaba seduint pel seu caràcter propi i per una elegància exuberant. “Transmetre”, “somni” o “bussejar” són termes que ells mateixos utilitzen quan parlen de la seva música. Qui en vulgui gaudir trobarà les cançons gratuïtament a Spotify i pot comprar el CD a la botiga Arsis de Tarragona.
Jordi Suriñach
Deixa un comentari