Viatjar en autobús i topar-te amb un recital poètic sobre rodes. Convocar-te a una cargolada popular i acabar dibuixant el mol·lusc al terra enlloc de cruspir-te’l. Txus García (Tarragona, 1974) té una llarga experiència a traslladar les lletres al carrer, com demostren aquestes accions promogudes quan era la coordinadora del col·lectiu La Pell del Llavi. Per aquest motiu aquesta setmana impartirà la sessió “De la paraula a la performance“, un dels laboratoris del 8è Festival CreArt. Addicta al 2.0 i rapsoda “per necessitat física”, García combina les accions formatives i la seva presència a la xarxa amb una intensa activitat literària.

Estem acostumats a veure bancs o fanals com a coses mortes i no ho són“, explica García, que reivindica el carrer com a espai d’acció, fins al punt de convertir-lo en un “llenç d’art”. I què passa quan els transeünts són sorpresos per una sobtada acció cultural? “La gent queda descol·locada, i quan això passa pot ser que s’emprenyi o que simplement s’aturi per veure què passa. Normalment la gent s’atura i li treus la part més lúdica que porta a dins. Els que s’emprenyen són una minoria i suposo que s’enfaden per moltes coses”.

El passat novembre Txus García va publicar el seu primer poemari, Poesía para niñas bien, que actualment està presentant amb èxit arreu de l’Estat espanyol. El llibre és una interessant reflexió, descarada i descarnada, sobre la diversitat sexual, tal com demostra aquest fragment:

Pasé mi adolescencia odiando y llorando
por el terrible momento de las lentas.
No quería que me sacaran, nunca nadie me lo pidió.
Era muy trans para barbilampiños machotes,
mucha chica para los maricones de armario
y demasiado camión para las tontas hetero.

A l’hora d’afrontar un gènere tan complicat com la poesia, García explota el sentit de l’humor (només cal veure el vídeo promocional que il·lustra aquest article) i la proximitat amb el lector, tot fugint de “l’elitisme dels cercles literaris, que són a tot arreu”. Les presentacions del llibre, també allunyades de la transcendència, adopten la forma de cabaret amb la companyia de la seva parella, Laura Gutiérrez, amb qui comparteix la companyia Human Trash. En el seu darrer espectacle, El café de la Bizcocha, també s’atreveixen a descontruir la cobla andalusa, combinant un toc de bogeria amb l’estètica naïf dels films de l’època.

L’activitat damunt dels escenaris ve acompanyada d’una activitat frenètica a la xarxa: “Internet et permet arribar directament al públic. El busques, els ofereixes una mostra del teu treball i al final vénen cap a tu. És una eina fantàstica de màrqueting i, a diferència de la publicitat tradicional, et permet un intercanvi molt profitós”. Conrear aquesta relació personalitzada amb el lector i/o l’espectador requereix, però, una dedicació intensiva. “M’ho prenc com una part més de la meva feina. A més, si estàs dues setmanes fora de la xarxa gairebé deixes d’existir“, explica sense queixar-se. De moment tenim Txus García per a estona.