O no hi ha res, o s’ajunta tot a la vegada… El passat 14 d’agost, els amants de la bona música tenien un dilema entre dues propostes culturals que es feien a Tarragona ciutat i a Cambrils.

Una era l’aparició de la superproducció de Los dos pájaros contraatacan de Serrat i Sabina a la TAP, i l’altra, més “elitista i selecta”, la cloenda de la 38a edició del Festival de Música Internacional de Música de Cambrils, amb l’actuació del grup de flamenc fusió del moment Las Migas.

Bé, és cert que podríem estar parlant de públics diferents, però la veterania és un grau, i no tenien punt de comparació un muntatge i l’altre, i era més apetitosa la proposta de Tarragona ciutat que la de “rodalies”, si les comparàvem totes dues.

Nosaltres, com a rarets de mena que som, i que sempre busquem allò que no té el suport de  les grans masses, vam anar a Cambrils en bona companyia a veure Las Migas -ja que, sorprenentment, encara no han passat per Tarragona ciutat, tenint disc nou per presentar… Així que, com que de Serrat i Sabina ja hi haurà cròniques, reportatges, notícies, fotos, i un llarg etcètera, aquí deixem la de Las Migas.

Com hem dit, el context de la nit se centrava en la 38a edició del Festival de Música Internacional de Cambrils, amb un repertori d’artistes que, des del 21 de juliol fins al 14 d’agost, han anat desfilant pels llocs més emblemàtics de Cambrils per tal d’oferir al públic assistent les seves propostes musicals. Parlem, per exemple, de les inicials Esclat Gospel Singers, de Marcelo Mercadante Quinteto, Andrea Motis & Joan Chamorro Group, Miguel Bosé, i, per tancar, el 14 d’agost, teníem Las Migas.

Els emplaçaments, com hem dit, passaven de la Cripta de l’Ermita al Castell de Vilafortuny al camp de futbol, que va ser per al senyor Bosé; el Parc del Pinaret també va “allotjar” diferents actuacions durant tot el festival. El que ens ocupa es va fer allà, amb un vent de la costa la mar d’agradable, però amb una humitat no tan confortable, que es notava a dalt i a baix del escenari.

Pel que fa a la convocatòria, podem dir que el quartet femení (a què se suma Manuel Masaedo a la percussió) passa un bon moment en els seus directes amb la seva nova formació amb Alba Carmona a les veus. No feia ni un mes que estaven tocant a Torredembarra de forma gratuïta amb una gran afluència de públic, que ja tornaven a ser a Cambrils (i, aquest cop, cobrant l’entrada), i, tot i tenir com a parella de ball a Serrat i Sabina a la capital, van tornar a omplir les grades del Parc del Pinaret de gent que volia sentir les cançons del nou disc de Las Migas Nosotras somos.

Per sort, aquestes cançons van ser totes les del nou disc i, per desgràcia, només  un parell de cançons del seu primer Reinas del Matute. Destaquem, llavors, les guajiras de “Caminito de tus brazos”, les emocionals “Sentida canción” y “Soñé”, l’elegant i esfereïdora “Zambra”…, i, ja com a recta final i per arreglar tot aquesta batedora de sentiments, vam començar amb una lleugera i tendra versió de “La Lluna de Serrat”. “El Loco” va tornar a colpejar la taula de les emocions, però “A mi me mueve el aire” (amb un petit solo de percussió de Manuel) i “La guitarrina” (amb ball d’Alba Carmona inclòs) van ser un polsim d’alegria a un bonic fi de festa per tancar una vetllada fantàstica. Del primer disc van ser els clàssics “Los Tangos de la Rempompa”, en una nova versió de les tantes que ja han fet, molt sentida i molt “senyora”, i la tècnica “Fuera de la mar”, amb un gran treball de Lisa, Marta, Isabelle i Manuel, els instrumentistes del grup.

Ja hem dit que les culpables de fer-nos desconnectar del món durant més d’una hora van ser quatre dones com a pòquer d’asos integrat en Las Migas. Alba Carmona, a les veus, ja està més que adaptada al funcionament del grup i comença a fer variacions vocals en algunes de les cançons i mostra la seva confiança i versatilitat damunt de l’escenari, a part del seu ímpetu i sentiment que ens arriba més endins. Les guitarres d’Isabelle Laudenbach i Marta Robles entren en comunió per teixir la base instrumental de les cançons de forma melòdica, ràpida o cristal·lina, mentre que Lisa Bause passa entremig amb el seu violí… Tons aguts, dramàtics, alegres, és el que ens ofereix la integrant alemanya del grup per tal que Manuel Masaedo marqui més el ritme amb les seves percussions i que la senyoreta Carmona ho tingui tot llest amb la seva posada en escena apassionada, entregada, tendra i femenina.

Els follets tècnics no els van jugar una mala passada, ans al contrari, ja que, gràcies a César, el tècnic de so del grup, tot va ser rematat per un magnífic so, pulcre, net, cru, flamenc, mediterrani, amb molta, molta olor de fusta. Si exageréssim, podríem dir que quasi va ser dolby surround de tot el que se sentia pels altaveus de l’escenari.

Tot i que va durar al voltant d’una hora i mitja, va ser un concert molt curt, d’un grup que està en plena forma es posi qui es posi al davant. “No hay dos sin tres”, que diuen; per tant, esperem que dintre de poc hi hagi una nova vinguda de Las Migas a presentar el seu darrer disc i que, aquest cop, sigui a Tarragona ciutat.

David Aresté