Gaietà Jové (Tarragona, 1992) se’n va anar al Regne Unit aprofitant una vacant laboral que l’empresa multinacional en la qual treballava oferia. Ell tan sols volia veure “una mica de món” per mitjà d’una “estada curta a l’estranger”, però ja fa sis anys que viu a Londres, una ciutat que l’ha enamorat pel seu conegut caire multicultural, així com per la quantitat d’activitats que s’hi poden dur a terme.

Possiblement el que més cridi l’atenció de la seva experiència, d’entrada, és la seva casa. No és un habitatge qualsevol. Jové habita, des de fa dos anys i mig, en un narrow boat, una embarcació situada en un dels nombrosos canals de Londres. “Aquí tot va molt ràpid: la feina, el lloguer, les amistats i els àpats. I cada vegada que em tocava canviar de pis em recordava d’aquells vaixells d’acer, llargs i estrets que hi havia als canals, i de totes les possibilitats i limitacions que podien comportar”, rememora. L’intrigava, llavors, el fet que hi residissin “des d’homes amb corbata fins a famílies senceres”. “I per què no jo?”, es va preguntar.

Empès pel ritme asfixiant de la ciutat, Jové va decidir comprar un petit vaixell a Lincoln, al sud de Leeds, i instal·lar-lo al nord de Londres, en un indret que per a ell ara simbolitza “un oasi entre tant de frenesí”. “No és una faceta molt coneguda de la ciutat, però els canals londinencs són plens de racons i espais naturals”, afirma, alhora que els recomana a tothom que visiti la ciutat. L’embarcació disposa de llum, aigua corrent i calefacció, però cap funciona “d’una manera convencional”. Amb tot, si es combinen diferents combustibles fòssils amb l’ajut incondicional de la llum del Sol, és “possible tenir, gairebé, el mateix nivell de vida que en una casa convencional”.    

Aquesta forma de vida flotant, dins un narrow boat, també va representar, per a Jové, una ocasió per desmarcar-se del “joc brut dels lloguers”. “Aquí una habitació molt modesta pot arribar a costar 650 euros, compartida, és clar, amb diverses persones”, assegura, i fins i tot les sales d’estar se solen rellogar. Londres, a parer de Jové, és una “ciutat de contrastos” per la qual sent una mena d’odi et amo. Les oportunitats laborals “per escalar posicions” i l’oferta cultural no hi manquen, però que la ciutat “es renta la cara entre gratacels i esglésies al centre, per als més ben recompensats econòmicament, i foragita la classe treballadora a la perifèria, a les cases de maó de l’època victoriana”.  Respecte al Brexit, reconeix que recentment va detectar una major presència de seguretat a l’aeroport, i que “ara està en boca de tothom”, però la seva és una mirada serena, i opina que “amb el temps tot es calma”. 

Depenent a botigues del sector tèxtil, repartidor amb bicicleta, netejador de discoteques, cambrer de pubs i cafès de la City, muntador d’escenaris per a festivals o passarel·les de moda, jardiner… En sis anys, Jové ha passat per diferents oficis per tal de guanyar-se el pa. Durant tot aquest temps, ha combinat la feina amb els estudis de Física a l’Open University. No ha estat un camí fàcil, però n’està satisfet.

No descarta tornar aviat a Tarragona. “Sento que aquest viatge està arribant al seu final”, confessa. A banda de la família i els amics, troba a faltar la llum de la plaça de la Font, de bon matí, els passejos per la platja i unes bones patates braves. Enguany, si tot va bé, acabarà els estudis. Diu que li agradaria ser professor a Catalunya, però que encara ha d’aprendre “una mica més per poder ensenyar res a ningú”. Qui sap, potser té raó, si es refereix a uns coneixements científics i tècnics, però, si ampliem el focus, amb l’experiència viscuda, sembla evident que de coses segur que ens en pot ensenyar moltes.

Text: Enric Garcia Jardí

Fotografies: Cedides

Etiquetes: , ,