Mai és tard per a una segona joventut

La vitalitat de l’Eloísa és envejable. Amb 90 anys, porta la il·lusió per bandera i vitalitza tots i cadascun dels espais de la llar municipal de gent gran de Riu Clar – Icomar, de la qual és usuària habitual.. Obligada per la situació, va haver de deixar l’escola amb catorze anys. Malgrat tot, proclama haver après “amb la vida, la misèria i el patiment”. Ha estat germana i mare alhora, ja que va haver de cuidar dels quatre germans petits. Per tant, està disposada a gaudir ara de la joventut que no va tenir l’oportunitat de viure en la seva època adolescent i adulta.

“La llar significa tot per a mi. Fa 32 anys que visc al barri i sempre he intentat prendre part en tot”, expressa. Abans, l’Eloísa vivia més a prop del centre de Tarragona, però va decidir traslladar-se a Riu Clar i començar el seu camí en l’associacionisme veïnal i en la voluntat de cercar suport a la gent gran. Recorda anys enrere, quan organitzaven excursions arreu de Catalunya: “Ens reuníem amb els jubilats de totes les demarcacions”. En aquesta línia, manifesta que el que les persones grans demanen i necessiten és afecte i estima.

Una vida de lluita

Fa prop de 60 anys, des de la seva Huelva natal, l’Eloísa va emprendre un camí d’anada cap a Catalunya a la recerca d’oportunitats laborals. El seu destí va ser Barcelona encara que uns mesos després va decidir instal·lar-se a Tarragona, a la zona del port. “Vivíem com esclaus”, recorda. Unes amigues la van convèncer perquè es mudés a casa seva i treballés amb elles.

Recorda com a la cruïlla entre l’avinguda de Ramón y Cajal i Prat de la Riba hi havia un bar anomenat La Rosa, justament davant d’una benzinera. “Allà ens reuníem les qui anàvem a la feina caminant, ja que si pagàvem l’autobús no teníem diners per menjar”, relata. Des de Tarragona, passa a passa, caminaven fins a la Pineda per treballar del que podien.

Congressos, reunions, assemblees… Si hi ha una cosa que destaca l’Eloísa és la seva voluntat per participar, amb l’objectiu de, d’alguna manera, facilitar la vida a les persones que són com ella. Narra les seves trobades a Barcelona amb joia: “Un grup de veïns i veïnes ens vam agrupar i vam intentar aconseguir millores per al barri, com establir un equip de futbol o un pessebre vivent”.

Recorda un pessebre vivent que es va dur a terme al jardí de la llar i que va comptar amb una rebuda entusiasmadora per part del barri. La Eloísa afirma que encara avui dia conserva totes les peces de roba que van utilitzar: “Actes com aquell uneixen i, a més, es queden gravats a la retina per sempre”.

El dia a dia

“La llar em dona alegria”, remarca. La complicitat dels companys i companyes; més que això, amics i amigues. Els somriures còmplices, els records. L’ànima i l’energia per afrontar la vida. Una dosi d’energia cada 24 hores. “Marxo a casa a gust, satisfeta”, indica l’Eloísa. Com no fer-ho si la llar és per a ella un carregador emocional. Parlar, escoltar i compartir. És el dia a dia.

És cert que hi ha persones que no poden participar d’algunes activitats que s’hi ofereixen, ja que “sovint han de fer-se càrrec dels nets quan els seus pares estan treballant”, apunta. Tanmateix, tot i que de vegades no puguin viure tantes experiències com els agradaria, el sentiment familiar perviu sobre totes les coses: “Això és el que ens aporta més”, reconeix.

Fa poc que la llar ha dut a terme una excursió a Castella – la Manxa. “Vaig dir a les parelles que s’imaginessin aquella excursió com si fos el viatge de noces que mai han tingut”, admet Eloísa. I aquest és el seu leitmotiv: aprofitar per tenir totes aquelles experiències que no van viure quan la penúria sobresortia per damunt de tot.

La dinamitzadora

Eloísa és, sens dubte, un dels pilars que vertebra la vida a la llar de jubilats del barri de Riu Clar. Ella és qui participa de manera més intensa en l’organització de les diferents activitats que s’hi realitzen. Treballa per a ella i per als altres. A Catalunya ha trobat el seu lloc. Explica que, encara que estima Andalusia, ja no es planteja tornar-hi.

Als seus 90 anys, continua advocant per la vida: “A les persones grans sempre els dic que no mirin l’edat que tenen i, sobretot, que no es tanquin a casa”. És un consell que un psicòleg li va donar en una ocasió i que, des de llavors, ha escampat per allà on ha pogut, no sempre amb èxit, malauradament.

Eloísa també és voluntària de la Creu Roja i aprofita el seu ímpetu per tricotar jerseis que després dona a diferents entitats de la ciutat: “És el que em fa sentir viva, no penso en el que em costa; no és perquè em sobrin els diners, sinó perquè em fa feliç i la gent és feliç així”, comenta.

És un exemple amb totes les lletres. De lluita, de vida i d’unió. Una d’aquelles històries de passat que encara són present i que s’hauran de tenir en compte en el futur. La història de l’Eloísa, una dona riallera, intensa i activa. Una jove de vint anys en el cos d’una persona de 90. Al cap i a la fi, algú que vol viure, viure amb alegria.

L’entrevista amb l’Eloísa forma part de la campanya Històries de vida, una iniciativa que mostra la tasca diària de l’Institut Municipal de Serveis Socials de Tarragona (IMSST).

Text i imatges: Josep Gallofré