Tarragona: un passeig modernista per gaudir

El Museu d’Història de Tarragona impulsa, des del mes de març, el cicle de visites guiades Un passeig modernista per gaudir, que ofereix al visitant una nova perspectiva del llegat d’aquest moviment artístic a la ciutat, especialment en l’arquitectura.

Des del mes de març i fins a principis de maig l’especialista David Edo Estévez dirigeix una ruta per diferents indrets del centre de la ciutat. Amb les entrades ja exhaurides per a totes les sessions, aquest article pretén ser un resum de les explicacions de què poden gaudir els assistents.

El Modernisme

La ruta vol posar en valor el Modernisme, moviment revolucionari que dura, aproximadament, de 1880 a 1920. Els seus impulsors volen implementar les arts en la quotidianitat: tot ha de tenir una finalitat pràctica però, a la vegada, ha de ser agradable a la vista. Per exemple, una reixa de finestra ha de donar seguretat i ser igualment bonica. El Modernisme arriba a totes les arts però a l’arquitectura es torna un compendi dels treballs artesans: ceràmica, ferro forjat, mosaic, escultura, esgrafiats, pintura, treball de la pedra, del moble, treball del guix, etc. Els arquitectes, per tant, també són dissenyadors de mobles, de làmpades, publicistes, etc.

A Catalunya el Modernisme coincideix amb un període de ressorgiment nacional i de revisionisme històric en què la societat vol emmirallar-se en un passat medieval gloriós. Els grans arquitectes de l’època (Domènech i Muntaner, Gaudí, Puig i Cadafalch, Enric Sagnier, etc.) treballen fonamentalment a Barcelona, però la seva obra també arriba a tot Catalunya i, en especial, a Tarragona.

L’Antic Escorxador

A tocar de la muralla romana es troba l’Antic Escorxador. L’edifici és obra Josep Maria Pujol de Barberà, arquitecte municipal que també va projectar el Mercat Central, la desapareguda Casa Güell, la Casa Ripoll o la Casa Bofarull, entre d’altres.

El disseny de l’Escorxador és de 1898. Pujol de Barberà va viatjar a Saragossa (primer escorxador modern d’Espanya) per inspirar-se i per a la construcció segueix l’escola alemanya, amb mesures d’higiene com la ventilació amb grans finestrals, per regular la llum i treballar millor; l’evacuació d’aigües residuals o la ubicació d’un corral a tocar de la muralla, on hi havia estables per les diferents classes d’animals.

Actualment l’edifici és la seu del Rectorat de la Universitat Rovira i Virgili, on s’hi pot trobar un paranimf. A l’entrada s’hi veu un pati en forma de lletra U i es pot admirar la forja i el treball amb totxo d’obra vista i mamposteria (pedra de la Savinosa de diferents mides sobreposada). El complex també incloïa habitatges per als treballadors i oficines.

Església de Sant Llorenç del Gremi de Pagesos

L’església és del segle XIV però compta amb diferents aportacions de l’arquitecte tarragoní Josep Maria Jujol. Les més destacades són, probablement, en els misteris o passos de la Setmana Santa: per al pas de la Pietat, on l’escultor Martisella es va inspirar en la dona de Jujol per tallar en fusta policromada el rostre de la mare de Déu. Jujol també va dissenyar el mantell de la verge i les teles. Per al pas del Sant Sepulcre, Jujol en va fer l’urna de vidre i la carrossa, l’habitatge on es troba la imatge de Crist, així com les làmpades i el ferro forjat. La història de la talla de Jesús d’aquest pas és curiosa, ja que es va salvar de la crema d’imatges religioses de l’any 1936 gràcies a que el sogre de Jujol, Gibert de ca l’Abadessa, el va prendre cap a casa i el va tenir tres anys emparedat en una paret del menjador de casa seva.

El Gremi de Pagesos va estrenar l’any 2016 la Sala Jujol, al primer pis de l’església, amb un petit museu sobre les contribucions de l’artista.

Balcó del Mediterrani

Al final de la Rambla Nova és imprescindible tocar ferro, tradició tarragonina que porta bona sort i, al mateix temps, permet gaudir d’unes vistes fantàstiques. La forma de la barana, dissenyada a finals del segle XIX per l’arquitecte Ramon Salas Ricomà, és un element característic de la ciutat. Antigament en el mateix emplaçament hi havia un banc per asseure’s. El Balcó es troba a 35 metres sobre el nivell del mar. Salas Ricomà també va dissenyar una unió entre la platja del Miracle fins al Balcó que no es va arribar a fer. El barranc presenta aquesta fisonomia ja que la zona havia estat una pedrera d’on s’extreia la pedra per construir el port per part dels presoners que dormien al penal del Miracle, ubicat a l’interior de l’amfiteatre.

De Salas Ricomà també és la base de l’estàtua del Roger de Llúria, almirall de la flota catalana que va protegir i mantenir els territoris de Catalunya al Mediterrani davant francesos i napolitans i que és enterrat a Santes Creus amb el rei Pere III. L’escultura de Roger de Llúria (1886) és de Feliu Ferrer, que va tenir el gran Julio Antonio (autor del monument als Herois de 1811, conegut com l'”estàtua dels Despullats”) de deixeble. A la zona també s’hi aixecava, fins als 70 del segle passat, la Casa Güell de Josep Maria Pujol de Barberà, un gran exemple de modernisme tarragoní, coneguda també com la Casa de la Dinamita.

Casa Salas Ricomà

Ubicada al número 25 de la Rambla Nova i construïda l’any 1907 per Salas Ricomà per ser residència de la seva família i despatx professional. Utilitza una pedra encoixinada (amb forma de coixí) de molta qualitat. Crida l’atenció la tribuna cantonera pentagonal, que ocupa dos pisos i que amb gran decoració vegetal a baix i amb teules de color a la coberta sobresurt i aporta un mirador privilegiat a la Rambla. Atorga un aire molt medieval historicista al conjunt. La decoració en ferro forjat als balcons és senzillament espectacular i va disminuint o fent-se més lleugera a mesura que pugem de pis. Els balcons corredissos, de banda a banda, ocupen tota la façana.

Els trencaaigües sobre les finestres amb decoració vegetal també són molt destacats. Trobem pinacles i cresteries a la part superior de l’edifici que aporten verticalitat al conjunt. Als dos costats de l’entrada hi ha finestres geminades (dobles). Amb bon ull, a la cantonada de l’edifici, a la part més elevada, és visible el símbol dels arquitectes, el compàs.

Santuari de Nostra Senyora del Sagrat Cor

Aquuesta antiga església de les monges de la Congregació de Jesús-Maria, annexa a la seva escola (l’actual col·legi Pau Delclòs) presenta una façana exterior simple i austera que no té res a veure amb el seu interior. Tot i que oficialment se n’atribueix l’autoria a Ignasi Jordà, nombrosos experts pensen que el genial Antoni Gaudí va intervenir en el disseny de l’església, però que no va signar el treball ja que encara no tindria el títol (aconseguit el 1878) o per respecte a l’arquitecte original, que ja havia començat a fer feina en l’exterior. Potser també Gaudí va treballar de franc i no va voler signar cap documentació, ja que la seva neboda estava interna a l’escola annexa i potser aquesta feina era una manera de tornar el favor a la congregació. El fet cert és que que l’església presenta moltes similituds amb la capella del palau d’Astorga, obra de Gaudí.

El que sí està acreditat com a obra del genial arquitecte és l’altar, una autèntica meravella. Antigament estava situat més al darrere, però amb les modificacions aprovades al Concili Vaticà II es va decidir apropar els altars als feligresos i per això es va canviar de lloc. Veiem que l’altar es pot il·luminar i que hi ha tres àngels serafins de quatre ales, a l’antependi (part del davant de l’altar). Els àngels estan enmarcats en espais enquadrats amb columnes. El del mig sosté la creu i els altres resen. Son d’alabastre translúcid. Hi ha ous (símbols del naixement i de la fertilitat) i hi ha trèbols (símbols de la Trinitat). L’ostensori o manifestador també és disseny de Gaudí, però l’original es va destruir el 1936, junt amb un cadiram dissenyat per ell i la imatge original de la Mare de Déu del Sagrat Cor.

Teatre Metropol

El teatre Metropol ofereix un viatge en vaixell pel camí de la vida. Construït l’any 1908 com a teatre del Patronat Obrer, és obra d’un jove Josep Maria Jujol. Es comenta que Gaudí va recomanar-lo per fer la feina. El 1995, després d’anys de modificacions i danys per la Guerra Civil, fou reformat per Josep Llinàs, actuació que va guanyar el Premi FAD (superant el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona).

Té 525 places repartides entre el pati de butaques o platea i l’amfiteatre a dalt. No hi ha llotges privilegiades (cal recordar que el públic original eren obrers). El teatre representa l’al·legoria d’un vaixell. Jujol no va acabar la feina del tot, finalitzada per Josep Maria Pujol de Barberà. Jujol hi aporta moltíssims detalls decoratius: el sostre del pis més baix sembla la superfície del mar vist des de baix; a les escales trobem marques de la sorra de la platja; les baranes semblen agulles d’arreglar xarxes i ganxets; a una de les baranes es llegeix la paraula “Maria” i, fins i tot, el que semblen petjades d’ocells i marques de gotes d’aigua. La làmpada de forja amb tres caps i dissenyada per ell va estar exposada al MOMA de Nova York. Els canelobres del vestíbul de l´entrada estan fets amb metall reaprofitat, diuen que de caixes de conserva.

Text: David Edo i Estévez

Fotos: Manel Antolí (RV Edipress) / Tarragona Turisme, Isaias Mena,
Azahara Palomares – Snik Comunicació