Viure entre elefants i un entrepà de patates fregides

Diuen que la vida és una suma d’experiències i la tarragonina Cecília Julve n’acumula un bon grapat a la seva motxilla. Biòloga de professió, ha viscut durant més de quinze anys a l’Àfrica junt amb la seva família per desenvolupar tasques cooperativistes contra la desforestació vegetal i animal. Ara, ha optat per tornar a Europa per instal·lar-se a Bèlgica com a directora de l’ONG Nature+.

La Cecília ha residit durant un bon grapat d’anys en territori africà. Primer al Camerun i Gabon, per viatjar després fins al Congo, a Bomassa, la base del parc nacional de Nouabalé-Ndoki, l’indret on més temps hi ha residit, junt amb la seva parella i filles. “Volíem anar a un dels llocs més salvatges que encara quedaven, i Bomassa no ens va decebre”, explica. No és per menys, recorda despertar-se amb elefants i micos al jardí. Però també detalla altres contrastos com disposar d’electricitat només tres hores al dia, el fet d’haver de donar ella mateixa classe a les seves filles, estar a tres hores d’un hospital i el supermercat o trigar més de 72 hores per tornar a casa de vacances.

Tot i això, creu que van encertar de ple per gaudir “de postes de sol impressionants, navegar pel riu Sangha o apreciar els bancs de sorra durant l’estació seca”. Julve també rememora la “desconnexió” al segle XXI. No disposaven de telefonia ni d’Internet a casa i cada cop que volien parlar amb la família i amics s’havien de desplaçar al despatx de l’ONG per la qual treballava en aquell moment, Wildlife Conservation Society.

A Bomassa la pobresa continua molt visible avui dia, però evoca el somriure de la gent i “a la gresca que fan per qualsevol cosa”, malgrat no tenir electricitat ni aigua corrent. Una altra de situacions complicades que vivia la Cecília era la caça furtiva. L’ONG tenia un centre de recuperació d’animals que rehabilitaven per tornar-los a deixar en llibertat. Elefants nadons malferits, micos orfes o lloros amb el plomatge destrossat eren els animals que més salvaven.

La tarragonina havia de conciliar el seu paper cooperativista amb la família. “No sempre és senzill i cal ser conscient dels riscos”, expressa. Abans de marxar a Bomassa ja tenia dues filles petites i n’esperava la tercera. Ella i la seva parella van donar-hi molts tombs, sobretot pel que fa a la salut i l’educació. Així, considera que aquest tipus de situacions “no són per a tothom i molta gent creu que estem una mica bojos”. Tot i això, quan apreciaven “la felicitat amb què creixien les nostres filles, la majoria de gent acabava acceptant que la nostra elecció no va ser tan sonada”. 

Existeixen informes que indiquen que la desforestació ha arrasat 43 millons d’hectàrees en tot el món, moltes d’elles a l’Àfrica. Julve argumenta que la primera causa de la desforestació és l’agricultura, la meitat de la qual és industrial i la resta, familiar. “Els sistemes agrícoles tradicionals estan adaptats a una pressió demogràfica molt minsa”, explica. Així, aquesta nova sistemàtica “es menja el bosc”. Des de l’ONG treballen, doncs, “per formar les persones en noves tècniques agrícoles més respectuoses amb el medi ambient”.

Realitzen un seguiment de la desforestació des dels diferents projectes amb els quals estan involucrats. Per a l’associació, el repte és gran i esperen “aportar el nostre petit gra de sorra per ajudar a salvar aquests boscos tropicals, amb els animals i vegetals que hi trobem”.

Ara, fa un any que resideix a Bèlgica, en una zona rural, com a directora de l’ONG Nature+. La raó principal han estat les seves filles. La més gran té 12 anys i creu que “l’adolescència és una etapa important en la formació del futur adult i l’entorn a Europa ens semblava més apropiat per cobrir les necessitats de la nostra filla gran”.

Nature+ té diferents projectes a l’Àfrica, principalment al Congo, Camerun i Gabon, per contribuir a la gestió sostenible dels boscos tropicals. Treballen amb les poblacions que conviuen als pobles i que depenen de recursos naturals amb l’objectiu d’assegurar que les àrees protegides mantinguin “la seva biodiversitat excepcional i les funcions ecològiques”.

Admet que existien unes ganes matisades de tornar a Europa. “La facilitat de la vida s’aprecia molt més quan t’has acostumat a una altra cosa”, comenta. Valora el fet de tenir a prop els serveis bàsics, però enyora “la fauna increïble i els paisatges africans”. La Cecília, però, té la sort de continuar viatjant per la seva feina a Àfrica.

A Bèlgica, on ja havia residit durant una estada d’Erasmus, s’ha trobat amb una població a la qual “els agrada la bona vida; és una gent molt acollidora i que no dubta en ajudar-te si ho necessites”. “Em sento a gust vivint allà”, afegeix entre mencions a la cultura cervesera belga i plats típics i sorprenents com els musclos amb patates o el que ells anomenen la metralleta, un entrepà amb patates fregides a dins.

Ara per ara, la Cecília i la seva família no es plantegen tornar a Tarragona. A més de la seva feina com a directora de Nature+ té un projecte entre mans per fer un eco-camp, per tal que la gent pugui gaudir d’un cap de setmana d’immersió a la natura. No amaga, però, que troba a faltar la seva ciutat natal, com també anar a tocar ferro, Santa Tecla i la platja. Ara, però, tot plegat li queda una mica més a prop.

Text: Josep Gallofré

Imatges: Cecília Julve