Adrià Bertran (Tarragona, 1987) és el vocalista de Crim, una banda de música punk-rock creada l’any 2011 per un grup de joves tarragonins que compartien pis a la ciutat. Amb els seus darrers treballs, Pare Nostre Que Esteu a l’Infern (2018) i Blau sang, vermell cel (2016) s’han fet populars arreu de Catalunya, i han actuat als Estats Units i a diferents països europeus.

Quan de menut, influït pels gustos musicals del seu germà gran, ja lluïa una samarreta dels californians Lagwagon, Bertran no s’hauria imaginat pas que en el futur compartiria escenari amb The Adicts, Bad Religion, Agnostic Front o The Toy Dolls, entre d’altres. Implicat, des de l’adolescència, en diversos projectes musicals, com, per exemple, Caza de Brujas, assegura que quan van fundar Crim no tenien la intenció de portar a terme un projecte “gaire seriós”. L’únic objectiu que compartien era la voluntat d’omplir plegats les hores lliures.

Bertran, a l’esquerra de la imatge.

Des de la publicació, però, de la seva primera maqueta, 10 milles per veure una bona merda (2011), els adeptes d’aquesta formació tarragonina no han parat de créixer. Bertran recorda encara un dels primers  concerts de la banda, a la Sala El Cau, davant d’11 persones. “D’això se’n diu picar pedra! Ara ens ho mirem amb il·lusió, i sent conscients de cadascun dels esforços que hem fet”, afirma.

La propagació de la COVID-19 ha aturat tots els seus concerts, però no l’activitat interna del grup. Els integrants de Crim continuen composant cançons i escrivint lletres. Amb tot, Bertran reconeix que la situació sanitària dels últims mesos ha significat “una puntada forta”, i considera que “tots estem, tant el grup com la societat, una mica desorientats, com si ens hagués acabat de passar una onada expansiva”. Ara com ara, creu que no és viable pensar en concerts de punk-rock amb distanciament social, ja que no tindria gaire sentit.

De Tarragona, Bertran en destaca que compta tant amb els avantatges com amb els inconvenients d’un poble i d’una ciutat. Pel que fa a l’aspecte cultural, reclama que el Consistori s’impliqui en l’impuls de l’escena musical local, que al seu parer depèn massa de les iniciatives privades. “En l’actualitat hi ha bastants grups que estan sonant molt bé, i crec que ara mateix tenim una bona pedrera de músics. Hauríem d’intentar facilitar-los les coses”, reflexiona. Bertran, que també és ajudant de tècnic de so, remarca el mèrit d’espais com la Sala Zero o el Groove, que aposten per una programació musical de qualitat.

La ràbia i la indignació davant les injustícies socials són el motor de moltes de les seves lletres, com “Hivern etern”. L’esperit reivindicatiu forma part de la seva essència, perquè se senten “part del teixit social”, tot i que procuren allunyar-se de l’estil més pamfletari. Els Crim són els Crim, i no són de ningú més. “De seguida t’intenten col·locar una etiqueta. Sobretot, anys enrere, quan no hi havia massa circuit, la gent mirava de posar-nos al seu sac. Volien saber si érem de l’escola dels Inadaptats, si proveníem dels casals populars o d’algun altre entorn, però nosaltres hem acabat tocant per a diferents d’aquests sectors sense vendre’ns a cap eslògan o partit polític”, manifesta.

Entre els motius més repetits a les seves lletres hi ha elements com el foc, l’infern i les flames. Bertran reconeix la importància, en el discurs ideològic del grup, d’aquestes imatges, de les quals se serveixen per carregar contra “tot allò que guardi relació amb la piràmide de poder, com l’Església i tots els grups conservadors d’ultradreta”. “Volem emprenyar tota aquesta gent, que de fet és qui s’ha inventat paraules com ‘infern’ o ‘diable’”, adverteix.  

Rialler i planer, quan li preguntem sobre determinades qüestions reconeix que se li fa estrany que els periodistes sempre plantegem als músics segons quines preguntes. Se sent “un ciutadà més, perdut en aquest poble-ciutat desconfinat”, que té ganes de tornar, amb els seus amics Quim Mas, Marc Anguela i Javier Dorado, als escenaris.

Text: Enric Garcia Jardí

Fotografies: Cedides

Etiquetes: , , ,