Albert Blay: “Amb ‘Bruna’ hem volgut posar el focus en l’observador de les situacions de ‘bullying’”

Tarragoní jove i implicat en la vida cultural i associativa de la ciutat, és el codirector del curtmetratge 'Bruna'

Albert Blay (Tarragona, 1993) és el codirector, juntament amb Cristina Massagué, de Bruna, un film que el passat mes de març va ser reconegut amb el premi del públic al millor curtmetratge de ficció al festival Versió Original en Català (VOC), organitzat per Òmnium Cultural.

Blay és un tarragoní jove i implicat, que de petit sovintejava les sales de cinema amb els seus tiets, i que aleshores ja somniava amb dirigir les seves pròpies pel·lícules. Graduat en Comunicació Audiovisual per la Universitat Rovira i Virgili, i màster en direcció per l’Escola de Cinema de Barcelona, amb l’equip de Bruna es va proposar, per mitjà de la ficció, de conscienciar la gent sobre la realitat de l’assetjament escolar.

Com neix Bruna?

Neix a partir d’una iniciativa de Filmative, que cercava joves interessats a portar a terme algun projecte audiovisual amb impuls social positiu. Vaig decidir presentar-me a la convocatòria, i dels noranta aspirants, aproximadament, que hi van optar, en vam quedar vuit, que som els qui vam crear plegats Bruna.

Des de Filmative ens van proposar que el projecte servís per prevenir les situacions d’assetjament escolar, i nosaltres vam acordar que l’obra prendria la forma d’un curtmetratge de ficció. El vam rodar el juny del 2018, i la preestrena va tenir lloc el setembre d’aquell mateix any, als Cinemes Girona, a Barcelona. Des d’aleshores, l’hem portat a diferents festivals, com el VOC, el REC i el Festival de Cinema i Drets Humans, i també s’ha aprofitat per organitzar tallers de sensibilització als instituts.

Quines són les reaccions dels adolescents, en aquests tallers?

Jo et puc parlar, fonamentalment, de la projecció que vam fer en el marc del festival VOC, amb uns 180 alumnes, d’uns 13-14 anys. Aquell dia, quan els preguntàvem per què creien que un dels personatges del curtmetratge rebia bullying, els adolescents no sabien què respondre. I aquesta és, de fet, la idea que transmet Bruna, que qualsevol persona, en un context determinat, pot arribar a patir assetjament.

En les reflexions dels joves, però, també sortien a la llum alguns prejudicis. Per exemple, el fet de pensar que la víctima seria la Bruna, la protagonista, simplement pel seu color de pell, quan en el fons és qui observa el que passa.  

La pel·lícula centra l’atenció, precisament, en les persones que són testimonis d’una situació d’assetjament i no fan res al respecte, oi?

Exactament. Vam voler tractar la realitat dels assetjaments d’una manera diferent, que no partís d’una condescendència cap a la persona assetjada. Teníem clar que calia situar el focus en l’observador. En el fons, és qui pot oferir eines, ajudar la víctima i intentar fer notar a l’assetjador que les coses no es fan així. Amb Bruna volem despertar la idea que el que està passant sí que va amb ell, i que si no s’actua, s’és còmplice.

És una situació que possiblement la majoria de persones han viscut de prop alguna vegada…

Nosaltres sempre diem que tothom ho ha viscut en pròpia pell, encara que sigui com a observador. I, de fet, reivindiquem la importància d’aquesta figura, ja que és la que pot fer decantar la balança.

Què ha après, amb aquest film?

Ha estat molt enriquidor conèixer experiències personals d’assetjament, així com associacions que treballen en aquest àmbit. Crec que hem tingut ocasió de conscienciar-nos força, i això és important, perquè de vegades es treu ferro a aquest tema. “Són coses de nens”, se sol dir. A mi, en canvi, em va agradar molt una frase d’un company de l’equip de Bruna, que va dir que l’assetjament no deixava de ser un reducte de totes les xacres de la societat. És un atac a la diferència. Hi ha situacions en què una persona pateix bullying pel simple fet de ser nova en un entorn concret. Vull dir que t’adones que no hi ha un perfil 100% definit de les víctimes.

Van aconseguir reunir fins a 8.682 euros en una campanya de micromecenatge, per poder tirar endavant el curtmetratge.

Sí, ens vam plantejar fins a tres possibilitats diferents, per poder assumir les despeses del curtmetratge. El mínim eren 6.000 euros, després hi havia un següent estadi, de 9.000 euros, i per últim la quantitat òptima, per treballar amb totes les garanties, de 12.000 euros. Al final, ens en vam sortir prou bé. Estem molt agraïts a les persones que van apostar per Bruna.

Com explicaria a algú que no conegui el món del cinema, quin és el paper d’un director?

En un escenari ideal, jo crec que s’hauria de centrar a donar instruccions als actors, transmetre’ls la idea, el to, l’estètica, elegir els plans… Ara bé, en el context actual, sovint implica assumir moltes més tasques. En països com els Estats Units, on realment existeix una indústria del cinema, les funcions de tothom solen estar més repartides. També és cert que, més enllà de la qüestió material, aquí s’estilen més els directors-autors. Sigui com sigui, en la nostra societat es depèn, sobretot, dels ajuts públics, i per desgràcia són escassos. En el mateix VOC van llegir una carta signada per Jordi Cuixart que reclamava que un 2% del pressupost de la Generalitat de Catalunya es destinés a la cultura. Jo trobo que fa curt, fins i tot. Només cal que ens comparem amb França. Aquí tenim grans referents cinematogràfics, però no és gens fàcil, tirar endavant.

I davant de totes aquestes complicacions, continua tenint tan clara la seva vocació?

Sí, jo tinc molt clar que és el que m’agradaria fer. Ara bé, també soc realista. No vull dependre econòmicament dels meus pares. Ara treballo al Celler Ronadelles – Cap de Ruc, a Cornudella de Montsant, on també preparem alguns audiovisuals, de caire més promocional, i al mateix temps intento no aturar-me cercant, o bé creant, nous projectes personals.

En l’actualitat està embarcat en algun projecte?

Podríem dir que estic intentant gestar un parell de projectes: una sèrie amb gent d’aquí i un curtmetratge sobre la crisi climàtica. Tota la vida m’he declarat ecologista militant, i soc molt crític amb tot el que està passant, en relació amb el medi ambient.

Hem vist que fa uns mesos va viatjar a Los Ángeles.

Sí, però per visitar un amic que estudia Comunicació Audiovisual i que s’hi estarà uns mesos. Los Ángeles és un altre ritme de vida, i en el cas del cinema, podríem afirmar que és indústria pura. Reconec que el xoc cultural va ser dur. A l’avió jo estava entusiasmant, escoltant la banda sonora de La La Land, i en arribar vaig topar amb una gran contaminació. Fins i tot et costa respirar. I als carrers les desigualtats socials són enormes. Passes d’edificis de negocis a veure desenes de tendes de campanya, on hi viuen persones, en una situació normalitzada. Vam aprofitar, és clar, per fer un tour més relacionat amb el cinema. Vam estar, per exemple, a la Paramount, i hi vam aprendre bastant. T’adones que allà, malgrat tot, s’inverteix en cinema.

Com veu la situació de la cultura? Confia que després del confinament siguem capaços, com a societat, de donar-hi suport?
 

A mi em fa una por que aquesta crisi s’endugui per endavant sales de teatre i de cinema, a causa de les limitacions de capacitat. Hem de pensar que, al cap i a la fi, la cultura és oci i, per tant, negoci. De ben segur que tots (o gairebé tots) els àmbits de la cultura quedaran molt tocats amb aquesta crisi. Soc de l’opinió que som un país riquíssim culturalment parlant, però, en canvi, ens neguem a invertir en cultura tot allò que hi hauríem d’invertir. Potser aquesta crisi serà una oportunitat per creure en la nostra cultura o, per contra, potser serà una estocada més a un sector ja molt malferit. Esperem que qui hi hagi al capdavant trïi invertir-hi, doncs és part essencial de la nostra societat, identitat i manera de ser, a més de forjar esperit crític tant a joves com a grans i de ser un motor polític per al canvi. 

Com veu l’oferta cultural de la ciutat, més enllà del context extraordinari en el qual estem immersos?

De vegades ens pensem que la cultura no existeix, i qui es pensi que l’aposta cultural no pot funcionar a la ciutat crec que s’equivoca. A les projeccions que vaig assistir del VOC a Tarragona, hi devia haver unes 130 persones. És cert que a Barcelona hi ha més oferta, és clar, però hi ha qui diu que aquí no es fan coses i no és cert. El problema també és que quan s’organitzen actes no hi anem. Per mandra o pel que sigui. Trobo que n’hi hauria d’haver més, però l’oferta hi és.

Text: Enric Garcia Jardí

Fotografies: Cedides

*

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>