Aleix Martí Navia (Tarragona, 1992) viu, des del febrer de 2017, a Camerino, un municipi del centre d’Itàlia, de prop de 10.000 habitants, on cursa un doctorat en ciències químiques, farmacèutiques i biotecnologia. Amb ell hem recordat els efectes dels terratrèmols que van assolar aquesta part del país l’any 2016 —uns mesos abans que Martí s’hi instal·lés—, i hem conversat també sobre el confinament, la investigació que porta a càrrec i sobre la seva estimada Tarragona.

Com ha viscut la pandèmia, de Camerino estant?

Camerino és un poble petit, i no ha estat colpejat tan greument pel coronavirus com altres zones del país. Ha estat un petit “oasi”. Amb tot, com a la resta del país, ens hem hagut de confinar, mantenim la distància social i portem mascareta.

En quin moment es troba Itàlia, pel que fa a la situació sanitària?

Actualment Itàlia està en l’última fase de la situació sanitària. Ja podem circular tranquil·lament entre les diferents regions i per tot el país. Tot i així, es recomana mantenir una distància de seguretat d’un metre i portar la mascareta sempre que aquesta no es pugui mantenir. La immensa majoria de locals ja estan oberts, i la gent comença a fer vida normal.

Per què va triar Itàlia, per al doctorat?

Itàlia va ser el país que més em va cridar l’atenció a l’hora de cercar un doctorat, sobretot perquè la llengua italiana és bastant similar al català i al castellà. A més a més, l’estil de vida que porten, la seva personalitat i la seva manera de ser són molt similars a la nostra. Tenia clar que volia anar a un país mediterrani, en el qual em pogués sentir com a casa.

Quan va arribar a Camerino, els efectes dels terratrèmols del 2016 encara devien ser molt visibles. Va ser una de les poblacions més afectades pel sisme, oi?

En aquell moment Camerino estava destrossada. La població, com a tal, no era accessible per a ningú. Tot el casc històric va ser considerat com a zona vermella, i només hi havia militars i bombers. La majoria dels edificis estaven assegurats amb diverses barres de metall, es mantenien tancats. La gent va anar-se’n al pobles veïns. La sort va ser que la universitat estava situada fora del centre històric, i les seves instal·lacions van resistir prou bé.

En efecte, Camerino va ser un dels municipis més afectats pel terratrèmol del 2016, i actualment encara es poden veure les conseqüències d’aquella desgràcia. Els habitants pensen que no tornaran a veure la ciutat tal com era fins d’aquí 20 anys…

Vostè estudia el doctorat en ciències químiques, farmacèutiques i biotecnologia a la Universitat de Camerino. En què consisteix, la seva investigació?

El meu doctorat és un projecte de tres anys, impulsat per una beca d’excel·lència concedida per la Universitat de Camerino. La investigació que duc a terme, en el marc del grup encapçalat per la professora Michela Buccioni, es basa en l’estudi de nous components que puguin ser útils per ajudar a protegir i/o prevenir malalties neurodegeneratives com ara l’Alzheimer, el Parkinson o l’esclerosi múltiple.

I a què li agradaria dedicar-se, professionalment, un cop hagi acabat els seus estudis?

Un cop hagi acabat els meus estudis de doctorat m’agradaria dedicar-me al món de la investigació, sempre relacionat amb les malalties neurodegeneratives i la salut mental. Trobo que és un camp molt interessant, en el qual encara hi ha molt a fer. A més a més, aquestes malalties afecten molta gent.

És molt diferent, la vida, a Itàlia?

No gaire, la vida italiana és força similar a la nostra. Les dues úniques qüestions en les quals potser ens diferenciem més són: els horaris dels àpats (ells dinen a les 13 hores, i sopen a les 20.30 hores) i la manera de preparar un aperitiu. Per exemple, nosaltres quan sortim a picar alguna cosa ho fem anant de “tapes”, en canvi ells paguen, aproximadament, entre 5 i 10 euros, i ja tenen una beguda més un pica-pica contundent amb el qual ja completen l’àpat.

I a la universitat?

La universitat aquí és pràcticament igual que la nostra. El que canvia és que a Itàlia, si no aproves un examen el pots tornar a repetir al cap d’un mes o de dos mesos, mentre que en el nostre cas això no succeeix així. La segona cosa, realment sorprenent, és que ells avaluen de forma oral i escrita, i que la nota oscil·la entre el 0 i el 30, i el mínim per aprovar és 18.

Com és Camerino? Ens recomanaria de visitar-la? Per què?

Camerino és un poble petit, però amb molt d’encant. Està tot envoltat de muntanyes i paisatges verds molt relaxants. La gent és molt hospitalària, oberta i amable, i no tenen cap inconvenient a ajudar-te a sentir-te integrat. Tot i que no funcioni al 100%, a causa del terratrèmol, jo recomanaria almenys fer-hi una parada, ja que disposa de monuments com l’Església de San Venanzio, i altres llocs molt interessants de veure com el Jardí Botànic o la Rocca dei Borgia. A més a més, contràriament a allò que se sol dir, aquí no només es menja pasta i pizza sinó que tenen una excel·lent i variada gastronomia.

Ha tingut ocasió de recórrer, aquests anys, altres parts del país que li hagin agradat?

Sí. D’Itàlia he visitats grans ciutats com Milà, Venècia, Bolonya, Pisa, Verona, Roma, Nàpols i Florència (a mi, aquesta última, m’enamora especialment, i la recomano a tothom). A més a més, he conegut altres ciutats més petites, com Assisi, Gubbio, Arezzo, Urbino. Itàlia és un país que paga la pena de visitar.

Què és el que més troba a faltar, de Tarragona?

A part de la gent, trobo molt a faltar la mar i el balcó del Mediterrani. M’he criat sempre a prop de la mar, i l’enyoro.

Té intenció de tornar a viure a la nostra ciutat, tard o d’hora?

Sí, un cop acabi el doctorat tinc intenció de quedar-me uns dies per aquí, però, seguidament, tornaré. Tot i així no descarto tornar a Itàlia, més endavant, per motius laborals.

 

Text: Enric Garcia Jardí

Fotografies: Cedides

Etiquetes: , , ,