Baltasar Marqués i Jordà (88) és una persona polifacètica i activa, el que se’n diu tarragoní de tota la vida, i és, a més, soci número 1 del Nàstic. Va escriure un llibre, Tarragona ciutat. La pagesia a la Part Alta. Records d’Infantesa, on evoca quina era l’activitat als carrers de la Part Alta de la ciutat. L’assumpte, però, no acaba aquí: la seva trajectòria laboral també és digna d’esment. Del 1955 al 1958 va treballar a la Tabacalera, va ser director a l’Escola de Maestría i professor a la Universitat Rovira i Virgili (URV). També va formar part del teixit associatiu tarragoní, essent membre de la Confraria de la Sang. Dit això, començarem a desgranar el seu ventall d’interessos i la pila d’experiències que té per explicar.

“Rebre el carnet com a soci número 1 del Nàstic va alegrar-me molt. Alhora, però, em va donar cert temor. Aquell fet volia dir que n’he viscut moltes de coses”, enceta conversa, tot recordant el moment en què Josep Maria Andreu li va posar a les mans el carnet i tot agafant el relleu del finat Josep Fort i Subirats. Marquès va tenir una relació molt propera amb els seus tiets; la mort del seu pare al front pels volts del 1938, a la Batalla de l’Ebre, van deixar-lo, molt d’hora, orfe de pare, a més. “Dels tiets vaig heretar l’afició pel futbol. Per aquells volts, ells encara festejaven i recordo acompanyar-los al Camp de l’avinguda Catalunya; érem sempre al Gol Nord”, assenyala.

Soci des dels nou

El tarragoní ha estat testimoni del primer ascens a primera per part de l’equip grana i, tot i que no recorda un partit que l’hagi colpit de totes totes, destaca que d’onzes en té algun de present al cap, però no al complet. “Recordo a Serer, que va ser referència, i Barceló, entre altres”, esmenta. Del Nàstic n’és soci des dels nou anys; llavors, comptava amb el carnet de soci infantil i esmenta que, a banda de ser-ho, en té “una d’acció”. “No m’he considerat mai un fanàtic, però. He viscut l’afició tranquil·lament i considero el futbol un joc. No m’enfadava (ni ho faig ara) quan perdien”, admet amb franquesa. Sobre l’actitud observada a la grada al llarg de tots aquests anys en veure com es repartia el joc, Marquès exposa que “la Tribuna era un lloc més seriós que no pas el Gol Nord”.

Afirma que també ha seguit les transmissions que es feien des del camp i n’ha llegit diverses de cròniques al diari. Un altre tret curiós amb el qual ens sorprèn Marquès és que, tot i ser aficionat al futbol, va practicar bàsquet. Va lluir l’escut grana en la categoria juvenil.

El Marqués grana que també escriu

Saltem d’una faceta a una altra i anem a parar a la de Marqués com a autor d’un llibre. La creació del volum Tarragona ciutat. La pagesia a la Part Alta. Records d’Infantesa va sorgir en pic es va jubilar. “Vaig començar a escriure sobre la meva visió de la ciutat, de quan era petit, dels carrers que em van veure créixer i dels pagesos de la Part Alta. De fet, parlava de la tasca a la qual es dedicaven els meus avis. Com que la meva mare va quedar vídua i jo, tan sols tenia cinc anys, vam ser a prop dels avis”, recorda. Reconeix que s’hi vaig posar, especialment, perquè volia explicar a la “meva descendència tot el que tenia emmagatzemat dins meu com a record”.

I és que, com bé aporta, va conèixer una Tarragona ben diferent, una en la qual tot eren descampats i els edificis no destorbaven l’horitzó. “Al llibre explico que, a la meva època, fora de la muralla del Portal del Roser només hi havia 50 cases; i, de la resta, res. On hi ha el Campus Catalunya de la URV, abans de la caserna, hi havia garrofers”, rememora tot rient. Així, doncs, quan Marquès va fer-ne vuitanta, els fills van voler editar aquest volum. “Va ser tot un èxit i una gran sorpresa”, afirma.

Dèiem al principi que l’entrevistat tenia un currículum interessant. Repassem amb ell, doncs, alguna qüestió més: “Quan era jove, estudiar era complicat. Malgrat tot, vaig aconseguir-ho, vaig especialitzar-me en el que avui seria una engineria tècnica industrial. Vaig acabar sent professor interí el 1958 a la Universitat Laboral i el 1960 vaig esdevenir titular i, així, fins que em vaig jubilar”. Val a dir, però, que aquest centre, continua, “va ser absorbit per la URV”. També va ser, durant un curt període, pluriempleat, “almenys fins que va aparèixer la Llei d’incompatibilitats i vaig escollir la Laboral”, conclou.

Text: Cristina Valls López
Fotografia: Judith Marqués

Etiquetes: ,