“Busco destacar les petites coses de la vida quotidiana”

La nostra Fotògrafa Convidada del mes de març és una jove talent nascuda a Tarragona fa vint-i-tres anys. Es va formar a GristArt, escola professional de fotografia, a Barcelona, i actualment viu a Madrid, on estudia un màster de gestió cultural. Parlem de la Marta Quismondo (@martaquismondo a Instagram), una fotògrafa de vocació, i, tal com diu, “fins i tot de passió”, que actualment està intentant convertir aquest amor per la imatge en la seva tasca professional.

Li agrada molt el cinema, tot i que no hi va tant com voldria, i, sobretot, li agrada “anar a prendre algo” a la Part Alta, cosa que, des de Madrid, troba a faltar. Ens explica que, de fet, cada cop que pot, torna a Tarragona per veure el Mediterrani… I és que la Marta, malgrat que és jove, té les coses molt clares. Us convidem a conèixer-la més en aquesta entrevista…

Com i quan va néixer la teva passió per la fotografia?

Realment no recordo el moment, però suposo que tot ve del fet que mai m’ha agradat sortir a les fotografies i sempre evitava els moments com: “posa’t aquí” o “somriu una mica, no?”; i la forma més fàcil era portant jo la càmera. I de portar-la, de fer fotos i d’estar amb ella, vaig trobar-li el gust.

Què és el que t’ensenyen el cursos de fotografia i què és el que no? El talent es pot aprendre?

El que més valoro del que vaig aprendre a l’escola va ser que m’ensenyessin a entendre les imatges. Primer s’ha de “llegir” molta fotografia per poder-la “escriure”. Has d’acabar sabent per què fas una foto, quasi oblidant la tècnica fotogràfica.

El món de la fotografia d’autor és molt tancat, hi ha molt poc consumidor i, per tant, és molt difícil accedir-hi. GrisArt em va facilitar l’accés a projectes i treballs de fotògrafs que de forma autodidàctica m’hagués costat molt de conèixer, o fins i tot ni hagués pogut arribar-hi.

Un curs inicial d’utilització de la càmera et dóna unes bases per començar, però després s’ha de fer molta feina, molta foto, i investigar moltes tècniques per arribar a aconseguir fer una foto de forma natural. També s’ha de veure molta foto, impregnar-te’n…; en paper, exposades en paret, no tan sols digitalment. El talent i la creativitat s’han de practicar, és esforç, com tot.

Recordes el dia que vas fer la teva primera foto “bona”? Ens pots explicar com era i de què?

Va ser en un viatge familiar al Marroc, fa uns vuit anys. Suposo que el fet que fos “exòtic” per mi li donava més valor. Era una fotografia amb el Sàhara com a paisatge de fons i  en el centre de la fotografia hi sortien dos homes jugant als escacs i un camell que els observava. Aquella escena, probablement quotidiana per a ells, a mi em va impactar; per això em va agradar tant i encara la recordo.

Quins temes t’agrada tractar en les teves imatges? Què hi busques transmetre?

M’agrada aïllar objectes, elements, sensacions visuals del seu context. Per exemple: branques d’arbres, bocins de cases…, que ja destaquen per la seva bellesa. A més, els sobreexposo per donar més èmfasi d’aïllament. Busco destacar les petites coses de la vida quotidiana.

Fas distincions entre la fotografia que realitzes per encàrrec i la que fas lliurement? Si és que sí, en quin sentit?

Les fotografies per encàrrec sempre són més dinàmiques, reals, espontànies, perquè cada client les pugui recordar, amb els sentiments d’aquell moment. Al  contrari, les imatges lliures acostumen a ser molt pausades, com si el temps no passés.

Des del teu punt de vista, què és el que fa que una foto sigui bona o no ho sigui tant?

Tot és subjectiu, però per mi, el que més m’atrau d’una imatge i em fa dir si és bona són les fotografies que juguen amb les llums i les ombres, les que tenen pocs elements gràfics i són molt sintètiques. Aquest tipus d’imatges sempre acaben fent-me parar davant d’elles a observar-les, són les que més em criden l’atenció.

Quins referents fotogràfics tens? Quins són aquells fotògrafs que t’agradaria “imitar”?

No utilitzaria la paraula “imitar”, però sí que hi ha molts fotògrafs que destacaria per la seva tècnica o forma d’apropar-se al seu món:

Nan Goldin (fotògrafa documental americana) documenta la societat que l’envolta dels anys setanta i vuitanta a Nova York i Elinor Carucci (fotògrafa israeliana-americana) retrata la seva família i com ella mateixa creix i evoluciona el seu rol com a membre de la família. Destaco aquestes dos fotògrafes per la seva tècnica a l’hora de tractar el color i per com s’involucren en el treball i s’obren completament davant la fotografia retratant a les persones que més els importen.

Christer Strömholm (fotògraf documental suec), perquè el seu treball Les amies de Place Blanche és el que em va cridar més l’atenció pel seu respecte cap a les models, la sensibilitat i delicadesa com les retrata.

I, finalment, Masao Yamamoto (fotògraf japonès), perquè les seves fotografies es podrien confondre perfectament amb pintures; són molt minimalistes, delicades, fins i tot, diria, poètiques.

Quan vas entrar a Instagram? Com vas conèixer l’aplicació?

La meva primera foto publicada va ser fa dos anys. Ho vaig conèixer perquè tots els del meu voltant l’utilitzaven constantment i vaig tenir-ne curiositat.

Què té de bo i de no tan bo aquesta xarxa social?

És una plataforma molt útil per tenir visibilitat i accessibilitat a diferents projectes d’altres fotògrafs. Però també ha creat una fastphoto, una manera de consumir i produir imatges a l’engròs que fa quasi impossible que se li pugui donar el mateix valor a la fotografia artística.

L’utilitzes des d’un punt de vista professional? Et serveix en aquest sentit? Per a què?

És una plataforma que t’ajuda a mostrar el que fas d’una forma fàcil i dinàmica i de promocionar-te professionalment.

Digue’ns 5 usuaris de la xarxa que no ens hem de perdre i per què.

@eyesonchinaproject és un grup de fotoperiodistes que estan documentant la Xina actual. Són imatges molt impactants, a què, sense una plataforma com Instagram, seria difícil d’arribar.

@teresacfreitas és una fotografia molt imaginativa i creativa.

@still_______ (Janneke Luursema) són fotografies de bodegons; a la seva pàgina podreu veure una gran recopilació de fotografies del món botànic.

I després, per conèixer treballs de diferents fotògrafs documentals, els comptes de @lensculture i @magnumphotos són dos dels millors.

Ens podries avançar el tema que tractaràs en la sèrie per a Tarragona Cultura?

Intentaré expressar la relació que jo veig entre la cultura i les persones, la seva relació simbiòtica, la dependència entre l’una i les altres. Una sèrie de retrats de persones disfrutant de la cultura i la cultura existint a través d’elles. Jo no sabria definir què és i què no és cultura però estic segura que les persones no hauríem evolucionat sense ella.

Vols afegir alguna cosa que creguis oportuna?

Espero que us agradin les fotografies. Moltes gràcies per deixar-me participar al Fotògraf de Tarragona convidat d’aquest mes, ha estat un plaer.

El plaer és nostre, Marta! Ja tenim ganes de veure la teva sèrie! Recordeu que, al llarg del mes, podreu gaudir de la sèrie fotogràfica de Marta Quismondo tant a Instagram, com a FB com a Twitter.

Imatges: Marta Quismondo (@martaquismondo)
Entrevista: Rosa Comes