Edu Polo és l’Il·lustrador Convidat de l’abril

Quin és el primer dibuix que et va fer sentir orgullós? Descriu-lo.

Recordo un dibuix que vaig fer de petit, quan dibuixava panxa a terra al menjador. Vaig voler dibuixar un nen. Ulls rodons, com de peix. Orelles sortides. Unes pestanyes enormes, unes ratllotes concèntriques que entraven i sortien de la rodona de l’ull (els nens sempre fiquen molt èmfasi en les pestanyes, curiós).

El vaig voler dibuixar amb una d’aquestes samarretes interiors blanques, com les que sempre em feia ficar ma mare. Quan me’n vaig voler adonar li havia dibuixat la samarreta, però també li havia dibuixat un melic ben gros al bell mig de la panxa. M’havia deixat portar pel moment i ni havia pensat que si portava samarreta no podia veure’s el melic, o que si es veia el melic era que no portava samarreta. “I què?”, vaig pensar. Em vaig aixecar del terra, i satisfet vaig anar a ensenyar el dibuix als meus pares.

Sempre m’ha agradat molt el groc. Per viu, per estiuenc i perquè últimament crida amb veu pròpia. I, com no, perquè el groc a Tarragona és ciutadà il·lustre.

Hi ha algun il·lustrador o il·lustradora que sigui un referent per a tu? Qui?

Els “Moche”, una cultura de l’àrid nord del Perú dels primers segles després de Crist; tenien una cultura plàstica increïble. Sens dubte, un referent boníssim des del punt de vista de la il·lustració, perquè molts cops ens perdem en els detalls i ni pensem en l’essencial, i en aquells temps tenien poca cosa més en què fixar-se que l’essencial.

Recomana’ns un llibre il·lustrat.

El Cuaderno de Bento, de John Berger. No és un llibre ple d’il·lustracions, però tot el llibre gira entorn de les poques que hi ha. Val molt la pena.

Amb quina tècnica t’identifiques més?

Qualsevol tècnica, sempre que sigui el següent pas d’un bon esbós a llapis. D’aquests que embruten el full i els dits de grafit.

Què és el que t’agrada més dibuixar?

M’agrada treballar tot el que envolta l’ésser humà. Ja siguin les seves cares, les seves mans, els seus vestits, patrons…, les seves cases, carrers, els seus paisatges… Tot aquest món té unes connotacions emocionals, una identitat que és un repte i un gust intentar-ho entendre i intentar-ho plasmar.

Per què i quan vas decidir ser il·lustrador?

Encara ho de decidir, de fet. Dibuixo perquè m’agrada, perquè cada vegada que dibuixo penso i reflexiono més del que traço, i això em resulta estimulant.

Com veus la il·lustració a Tarragona?

Crec que Tarragona té una passió desconeguda per les arts plàstiques (desconeguda fin si tot per ella mateixa), que s’exterioritza en cada dia assenyalat del calendari: un Seguici preciós, uns passos de Setmana Santa treballadíssims, un carnaval de ploma i confeti, sí, però espectacular, uns castells el dia de Sant Magí al pla de la Seu que són un quadre en si mateixos… I, a part d’això, tenim racons tan macos i tan a prop…; des dels carrerons de la Part Alta a les platges (que són un privilegi) i passant per qualsevol poble de l’Alt Camp o del Priorat.

Crec que amb aquest caldo de cultiu a Tarragona no li hauria de ser difícil convertir-se en un referent nacional en aquest camp, però aquí també hi cal una bona dosi de talent no només artístic sinó també polític, i aquí potser sí que anem comparativament més curts.

[Seguiu les seves il·lustracions a les xarxes de @tgncultura, a Instagram, Facebook i Twitter.]