El convent de les Oblates, presó de dones en el primer franquisme

«El 6 de juny de 1939, a peu, les gairebé 150 preses que amb tanta estretor convivien a Pilats foren traslladades a les Oblates, amb les seves pertinences. Carme Bordera amb el seu nen, sempre ajudada per Josepa Asamà i Maria Escoda, passava un camí de calvari. També caminaven amb dificultats les preses que estaven a l’entorn dels 70 anys, o els sobrepassaven, com Teresa Fatsini, Mercè Prunera o Francesca Ortega – la de més edat, de 79 anys.

Les Oblates, en l’antic asil de l’Esperit Sant, són a la Part Alta de Tarragona, com Pilats, però no gaire a prop. La caravana de preses va haver de recórrer el trajecte costerut, d’alts i baixos, per carrers més aviat estrets que els separava de les Oblates, custodiades per guàrdies civils i funcionaris de presons. Dones amb cara de passar gana (les que no rebien ajuda familiar), carregades amb uns pobres farcells de misèria, vestides, la majoria amb la roba que portaven a sobre quan les van detenir. Carme Bordera recordava que estava prenent la fresca —ja feia calor— en veure-les, tancaren balcons i finestres. Mostres de simpatia solidària també en recordava.»

Així descriu Josep Subirats Piñana, en el seu llibre Les Oblates 1939-1941. Presó de dones de Tarragona, el trasllat de les dones preses pel franquisme. Fet que, en la premsa del moment, va passar totalment inadvertit, un fet que mai va ser notícia i que ha calgut esperar fins els nostres dies per sentir-ne a parlar i coneixèr-lo una mica més.

El convent de les Oblates, situat al carrer del Portal del Carro, 13 bis, funcionà com a presó de dones a partir d’aquell 6 de juny de 1939, data en què 152 preses foren traslladades provinents de la presó de Pilats, en un intent de descongestionar els calabossos de la plaça del Rei, on s’hi trobaven, fins el moment, homes i dones junts.

La deslocalització i moviment de presos i preses fou una constat durant el franquisme. Al juliol de 1939, un grup format per 35 dones arribà a les Oblates provinent de la presó de Las Ventas de Madrid. Al mes següent, una nova tongada de 292 dones, algunes d’elles acompanyades dels seus nadons, ingressaven al convent-presó.

Però, a partir de l’any 1941, la presó es va anar buidant progressivament. Aquell mateix any 292 dones van ser traslladades, aquesta vegada, a la presó de Les Corts a Barcelona. I el convent presó va quedar pràcticament buit, fins a ser tancat definitivament el 1943. Durant aquest període, i que se’n tingui constància, hi van morir de malaltia, com a conseqüència del seu pas per la institució, 11 dones que hi havien romases preses, acusades del delicte d’auxili a la rebel·lió.

Però qui eren i perquè van acabar a la presó? Eren dones, preses i roges. Dones treballadores, majoritàriament no polititzades, de les quals es té molt poca informació, bàsicament dades estadístiques, que són les que consten als seus expedients carceraris: lloc de naixement, l’edat, estat civil, si tenien estudis o no, la seva professió, si tenien família… Sabem que foren denunciades, detingudes, sotmeses a consell de guerra —malgrat ser civils—, declarades culpables  i empresonades. Van ser víctimes d’una doble repressió: la política, conseqüència de l’intent del bàndol nacional de neutralitzar-les ideològicament, i la de gènere, pel fet de ser dones. Aquestes dones van patir l’oli de ricí i el rapat dels seus cabells. Van haver de veure com les separaven dels seus fills i familiars i van patir càstigs físics i psicològics per pertànyer al bàndol dels vençuts. Condemnades al silenci per més de 40 anys.

Però, de mica en mica, aquest silenci s’ha trencat. L’aparició de publicacions diverses amb rigor històric, que difonen els fets ocorreguts i els testimonis de primera mà d’aquelles que van patir-los s’han incrementat en els últims anys. Llibres com l’esmentat de Josep Subirats Piñana o La Sala Llarga i altres escrits, d’Antònia Abelló Filella, editat i traduït per Carme Puyol Torres, són bons exemples per conèixer una mica més aquesta part de la nostra història.

Des d’associacions com el Fòrum de Tarragona per la Memòria s’organitza al voltant del 8 de març, des de fa ja uns quants anys, un acte en record de les dones mortes al convent de Les Oblates i de l’Elisa Cardona, afusellada a la muntanya de l’Oliva. L’any 2017, el Fòrum va organitzar, dins de les jornades per commemorar la fi de la Guerra Civil a Tarragona que organitza l’Arxiu Històric Municipal de la Ciutat, la recreació del trasllat de les preses des de Pilats fins al convent de Les Oblates.

Però si quelcom ha ajudat a donar veu a aquestes dones ha estat el llibre de l’escriptora tarragonina Tecla Martorell Salvat Memòria de les Oblidades. L’autora, a partir de l’escassa informació dels expedients carceraris, homenatja quatre de les preses mortes a Les Oblates: La Maria, l’Anita, la Dolores i la Teodora, tancant el llibre amb un breu record per l’Elisa Cardona.

A partir del llibre, n’han sorgit diverses adaptacions en diferents formats, tots ells variades i sorprenents: primer va tenir lloc l’adaptació teatral, que porta el mateix nom, protagonitzada per l’actriu Rosa Andreu i representada en format monòleg per tot el territori català. A posteriori, la història s’ha adaptat i convertit en una dansa, gràcies a la companyia tarragonina la Im.Perfecta, liderada per Raquel Rodríguez. L’últim format que ha vist la llum i al qual ha estat adaptat el text de l’autora és el de la vídeo-dansa o curt, de Marta Arjona, directora de la productora DansPXL, muntatge que ha rebut, per cert, diversos premis i que està girant per tot el món.

Tot i que la por i el silenci imposat, durant molts anys, ha portat a l’oblit d’una part de la nostra història recent, cada vegada són més les notícies, els que en parlen, escriuen, difonen i en fan memòria de mil maneres diferents.

Text: Montse Sans, Biblioteca Hemeroteca Municipal de Tarragona.