…”Com que feia goig de caminar, m’he allargat fins a la punta del Miracle on hi ha aquell edifici solitari i bescantat que ha resultat el restaurant “Marina Roc”, tot blanc i d’un estil “mona de Pasqua” sense gaires ous, és a dir, sense pretensions. Diuen que amb aquest edifici ha començat la urbanització d’aquesta punta de roca seca que en batre el mar va foradant (…). El mal és que ja no és possible d’arribar a la punta del penyal sense passar pels dominis del nou edifici. Sembla impossible que les autoritats ho hagin permès”.

Així és com descrivia Artur Bladé Desumvila al seu dietari l’espai de la Punta del Miracle, el 28 de desembre de 1968. L’abril de 1981, ara fa quaranta-tres anys, el paisatge tornava a com havia estat abans de la construcció de l’edifici. I és que, uns dies abans, el 19 de març d’aquell any es va procedir a l’enderroc del restaurant Marina Roc. Un edifici que no va estar exempt de polèmica per la seva localització i per l’impacte en el paisatge natural de la punta del Miracle. Tal com llegim al Diario Español en un article publicat el 9 de gener de 1981 quan es va decidir el seu enderroc: “para el ciudadano de a pie se trataba de un auténtico atentado al paisaje de la zona”, i continuava dient “La polémica construcción, destinada en su día a convertirse en el restaurante “Marina Roc”, nunca llegó realmente a ser terminada, ni por supuesto habitada, salvo por vagabundos en algunas épocas del año, y roedores durante los doce meses”.

L’edifici on es va situar el restaurant havia de formar part d’un complex turístic molt més ampli amb passarel·les, zona de jocs infantils, club de pesca i fins i tot una zona d’esquí aquàtic que es va projectar l’any 1964, i del qual finalment només es va construir, l’edifici de la punta del Miracle. El restaurant va estar en funcionament poc temps, l’Ajuntament va atorgar la llicència a finals del mes de juny de 1969. Pel que fa al tancament tot i que no ens consta cap registre sobre la data en què plega l’activitat i el motiu, es pot extrapolar el seu tancament per la desaparició de la publicitat que l’anunciava al Diario Español pocs mesos després.

Des del seu tancament l’edifici restà abandonat fet que es denunciava des de diferents sectors de la societat. Llegim al Diario Español del 19 d’abril de 1980 que l’edifici s’havia convertit “en un auténtico vertedero y nido de ratas”. A causa d’aquesta situació l’Ajuntament va començar el procés per tal d’enderrocar-lo. L’ordre de demolició s’aprovà a començament de gener de 1981 i no es farà efectiva fins al 19 de març.

L’enderroc va tenir un cost de 763.000 pessetes i el va dur a terme l’Ajuntament de manera subsidiària, ja que el propietari de l’immoble no va cooperar. Com tot el relacionat amb la seva construcció, l’enderroc no va estar exempt de polèmica. L’empresa encarregada de la demolició va abocar part de les runes de l’edifici al mar. Ho llegim al diari Crònica en un article titulat “Toneladas de Escombros al Mar”, on denuncien que, si bé l’edifici estava proper al mar i podien caure algunes restes a l’aigua, l’operari que maniobrava amb la màquina es va acostar a la runa i després d’empènyer diverses vegades va llençar els materials al fons del mar. Una acció que va suscitar debat i crítiques pel seu impacte en el paisatge natural de la zona. L’Ajuntament va esmenar l’error enviant un equip del Cos de Bombers a netejar el fons marí afectat.

Text: Jordi Rovira Palau / M. Elena Virgili Bertran (Biblioteca Hemeroteca Municipal de Tarragona)

Fotografia: Anton Roca, 1981

Etiquetes: , , ,