Fernando Arrechea: “M’agradaria que alguna instal·lació esportiva de la ciutat portés el nom de Josep Elias i Juncosa”

Especialista en història de l’esport i de l’olimpisme, creu que “si no es troba la vacuna en els pròxims mesos, és gairebé utòpic pensar que els Jocs Olímpics puguin desenvolupar-se, el 2021, amb normalitat”

Fernando Arrechea (Tarragona, 1972) és doctor en Ciències de l’Esport. Especialitzat en història de l’esport i de l’olimpisme, hem conversat amb ell sobre l’ajornament dels Jocs Olímpics de Tòquio, que havien de tenir lloc enguany, i sobre els orígens de la gimnàstica i el futbol a Tarragona, entre d’altres.  

D’on li ve aquest interès per la història de l’esport, i en particular, per l’olimpisme?

Sempre m’ha interessat, des de nen. Però quan vaig estudiar la carrera d’Història les meves àrees d’interès eren altres. Em vaig començar a implicar en la Història de l’Esport i dels Jocs Olímpics per casualitat, l’estiu de 2004, quan va aparèixer a la premsa una notícia sorprenent: el Comitè Olímpic Internacional modificava el palmarès dels Jocs Olímpics de París 1900, i reconeixia a Espanya una medalla d’or en pilota basca. Es desconeixia el nom complet dels medallistes i les circumstàncies que havien provocat que una medalla es reconegués 104 anys tard. Com vaig veure que ningú no tenia excessiu interès a investigar-ho, vaig fer-ho jo.

És membre de la Societat Internacional d’Historiadors Olímpics (ISOH). En què consisteix, l’activitat d’aquesta institució?

És la societat que acull els historiadors que es dediquen a aquests temes. Encara que sembli sorprenent, fins fa poc no es coneixia gairebé res sobre els primers Jocs Olímpics (1896-1920). Ni els noms complets de tots els participants, ni els medallers complets. Només es repetien tòpics absurds, perquè ningú no s’havia molestat a acudir a les hemeroteques o arxius.
En els últims anys, ho hem pogut aclarir gairebé tot. Jo col·laboro amb alguns d’aquests historiadors en una web anomenada Olympedia (olympedia.org), en la qual hem bolcat tota la informació.

Aquest divendres 24 de juliol s’havien d’iniciar els Jocs Olímpics de Tòquio. En quins altres moments històrics s’han ajornat uns jocs, i per quins motius?

Els Jocs Olímpics, en l’Era Moderna, s’han suspès tres vegades (els anys 1916, 1940 i 1944), a causa de les dues guerres mundials. Anteriorment, només s’havien ajornat una vegada, durant els Jocs Olímpics de l’Antiguitat (any 67 DC), quan l’emperador Neró els va fer ajornar un any per tal que coincidissin amb una visita seva a Grècia, i així poder participar-hi (i lògicament, guanyar-hi diverses carreres hípiques i concursos artístics, sense oposició).

S’imagina uns Jocs Olímpics, l’any 2021, sense públic? A Twitter, vostè comentava que era un “escenari altament probable”, ara com ara.

Si no es troba la vacuna en els pròxims mesos, és gairebé utòpic pensar que els Jocs Olímpics podran desenvolupar-se amb normalitat. Encara que la pandèmia estigui controlada al Japó, no es pot garantir que ho estigui en tots els països del món. Per tant, sense vacuna, els JJOO, el 2021, només seran possibles sense públic i amb els esportistes molt aïllats i amb proves PCR superades. És un escenari complicat.

Hem llegit amb interès un article en el qual recorda que, el 8 de desembre de 1926, Pierre de Coubertin va visitar Tarragona. Què se’n sap?

Coubertin ja havia deixat la presidència del Comitè Olímpic Internacional, i estava de vacances per Espanya amb la seva dona i la seva filla. Amb motiu de la seva visita a Barcelona, va ser pràcticament “obligat” per Josep Elias i Juncosa a fer una escapada a Tarragona. Va ser tot un esdeveniment per a la ciutat, on li van dedicar un festival esportiu. Elias va estar encantat de poder presumir de la seva ciutat natal.

Qui va ser Josep Elias i Juncosa, i per què creu que la ciutat i el país l’haurien de reivindicar?

Elias i Juncosa Corredisses va ser un pioner en la premsa esportiva, un destacat esportista (jugador del Barça, per exemple) i divulgador d’un gran numero d’esports entre nosaltres, a més de defensor de la salut i l’educació física, i del “regeneracionisme”. També va ser un filantrop que va desenvolupar iniciatives socials en favor dels nens de Barcelona que vivien en la indigència.

Era un enamorat dels Jocs Olímpics. Sense les seves pressions al Comitè Olímpic Espanyol, Espanya no hauria acudit a Anvers 1920. Ara fa, tot just, cent anys.

A Tarragona era un gran oblidat. Vam aconseguir que l’any 2018 que se li concedís el Diploma al Mèrit Esportiu, a títol pòstum. M’agradaria que alguna instal·lació esportiva portés el seu nom. Estem parlant d’una de les persones més importants en la història de l’esport a Catalunya i Espanya, i va néixer al carrer de la Nau.

Quin paper han tingut, els esportistes tarragonins, en la història dels Jocs Olímpics? Quines fites en ressaltaria?

En les primeres expedicions olímpiques espanyoles la gran majoria d’esportistes eren de clubs de Barcelona. Els esportistes tarragonins van trigar a arribar, i sempre ho feien vinculats a clubs de Barcelona. Per exemple, Ramon Balcells (nascut a Valls), olímpic en vela l’any 1952.

Entre els olímpics tarragonins cal destacar a Andrea Fuentes (natació sincronitzada) amb les seves quatre medalles. També a Xavier O’Callaghan, de Vandellós (bronze en handbol). I de les Terres de l’Ebre, lògicament destaca la seva tradició en rem, fins al punt que han aportat olímpics fins i tot al Brasil, com Xavier Vela.

Hem vist que ha elaborat, juntament amb Xavier Torrebadella-Flix, un article acadèmic sobre els orígens de la gimnàstica a Tarragona. Com ens hem d’imaginar, l’inici d’aquesta pràctica esportiva, a la ciutat? On es portava a terme?

Tarragona va ser una de les primeres ciutats espanyoles en les quals va haver-hi gimnàstica en una escola, perquè entre els suïssos destinats a la ciutat durant la Guerra del Francès hi havia Francisco Voitel, que havia estat alumne de Pestalozzi, i la va instaurar en el col·legi d’orfes.

Durant tot el segle XIX va haver-hi diversos intents per instaurar l’Educació Física a les escoles i instituts, i l’any 1863 es van obrir els primers gimnasos privats a la ciutat. Eren gimnasos “higiènics”, destinats a curar malalties o a millorar hàbits de tota mena. Alguns dels amos dels gimnasos eren més “xarlatans” i remeiers que una altra cosa. En els anuncis afirmaven poder “curar-ho” pràcticament tot, fins i tot l’onanisme o l’homosexualitat. Els locals eren petits i no tenien a penes material modern. En alguns casos, tenien problemes bàsics de ventilació.

El culte al cos era tan important, fa un segle, com ho és ara? En què hem canviat, socialment?

Era molt diferent. Estem parlant d’èpoques de fam i de malalties, en què l’esperança de vida era baixa i la immensa majoria de la població no podia permetre’s el luxe de tenir cap mena d’oci. Precisament, serà el descobriment del “temps lliure” i de l’oci, per part de la nova burgesia, el que possibilitarà l’arribada dels nous esports anglesos i el desenvolupament, tímid i limitat, a les elits socioeconòmiques, de la cultura física.

Ara l’esport és un espectacle que es veu, i que es paga per veure. Aquest ha estat el gran salt. Al principi, els socis d’un club de futbol eren els qui jugaven, i ningú no anava a veure’ls jugar. Fins i tot es donava el cas que la gent anava a riure’s d’ells i a llançar-los pedres per anar en draps menors. Després, va començar a anar-hi públic. Més endavant, van acceptar pagar per anar a veure jugar als altres i a pagar quotes per ser socis d’un club en el qual ells mai no jugaven. I, finalment, nosaltres acceptem pagar per veure, a la televisió, partits de futbol. S’han produït molts canvis, en 120 anys.

A les xarxes socials, hem vist que vostè també ha estudiat els orígens del futbol a la nostra demarcació. Què ens en pot contar, resumidament, a partir de les fonts consultades durant tots aquests anys?

El futbol, aquí, neix cap a 1900, encara que va haver-hi algun intent anterior de difondre’l. El procés és similar al de Barcelona i moltes altres ciutats. Va haver-hi un grup d’intel·lectuals, liderat pel periodista Narciso Masferrer, que va fundar l’anomenada Federació Gimnàstica Espanyola (FGE). Eren regeneracionistes i volien implantar l’esport per millorar la salut de la gent, “millorar la raça”, en deien ells. Amb aquest propòsit, van provar diversos esports i jocs a l’aire lliure i van concloure que el futbol era el que més possibilitats tenia de triomfar a Espanya. Tenien raó.

Per això es funden clubs com el Futbol Club Barcelona en l’ambient de Masferrer i la FGE. I per això el futbol s’estén a tot arreu. William Tarin i el Gimnàstic de Tarragona tenien vincles amb Masferrer, la FGE i la seva revista (‘Los Deportes’). No va ser casualitat, doncs, que es generalitzés el futbol. Va ser el fruit d’un procés intel·lectual.

En una altra publicació també aportava referències sobre el primer partit de futbol femení a la demarcació, celebrat, si no vaig errat, a Reus. Hi havia futbol femení, aleshores, a Tarragona ciutat?

No. El 1914 només hi havia un club femení a tot Espanya. Era l’”Spanish Girls Club”, de Barcelona, fundat per Paco Brú (que seria seleccionador espanyol), amb moltes dificultats. La premsa es burlava d’elles, i molts pares no permetien a les seves filles jugar-hi. Van muntar el club amb noies suficients per formar dos equips (‘Giralda’ i ‘Montserrat’), i així poder oferir partits d’exhibició. El que van jugar a Reus, el 6 de juliol de 1914, va ser dels primers. La seva aventura va durar poc.

Gamper, al Barça. Tarin, al Nàstic. És casualitat, que tots dos siguin suïssos? Van influir, els suïssos, en la difusió de l’esport a Catalunya?

Els suïssos eren molt més aficionats a l’esport que els catalans de 1890-1900, per això no és estrany que dos suïssos, residents a Barcelona i Tarragona, respectivament, tinguessin cert protagonisme en aquest moment d’efervescència esportiva i gimnàstica. Encara que probablement s’ha mitificat una miqueta la seva aportació.

Gamper, per exemple, només va ser un més dels primers socis i jugadors del FC Barcelona. La seva aportació s’ha exagerat. El fet que els dos (Gamper i Tarin) morissin en circumstàncies tràgiques similars (suïcidi) hi ha contribuït.

Ben sovint, des de determinats sectors, s’afirma, amb ínfules d’intel·lectualitat, que el futbol no interessa, perquè “no és cultura”. Què els respondria, vostè, que coneix tantes històries relacionades amb el món de l’esport?

És un debat una mica absurd, com gairebé tot, en aquesta modernitat nostra de postureig. Òbviament, l’esport no pertany a les Belles Arts ni a la Cultura com a tal, però menysprear la seva importància social és ridícul.

Una vegada vaig llegir un periodista anglès que escrivia que el món modern tenia cinc llenguatges universals: els diners, la política, l’art, el sexe i l’esport. I que només l’esport reunia elements dels altres quatre.

Com ha canviat la manera d’investigar, en les darreres dècades, amb la digitalització de tants arxius? Creu que encara es poden recuperar moltes històries esportives, fins ara desapercebudes?

La digitalització de les hemeroteques ha facilitat molt les coses. Abans havíem d’anar moltes hores a hemeroteques, com la de la Caixa Tarragona, i anar passant aquells rotllos. Ara es poden llegir tots els diaris antics des de l’ordinador de casa, fins i tot fent-hi cerques.

Però aquestes facilitats tecnològiques també han provocat problemes. Tothom cerca notícies sobre el seu club o la seva localitat, i qualsevol “descobriment” es treu de context sense comparar-ho amb altres fonts. S’han produït situacions absurdes, perquè algunes persones, quan no troben el que es busquen, de vegades directament s’ho inventen. Fa uns anys, un senyor d’un poble de Galícia es va inventar una notícia sobre futbol al seu poble, del 1873, per defensar que eren “el bressol del futbol espanyol”. I va enredar molta gent, durant un cert temps.

Per això, sempre recomano calma amb totes aquestes notícies sobre grans descobriments a les hemeroteques. Amb tot, d’històries per descobrir queden moltes, per descomptat.

 

Text: Enric Garcia Jardí

Fotografies: Cedides

*

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>