Fernando Vizcarro (Vinaròs, 1955) és el president del Col·legi Oficial de Metges de Tarragona. Aquestes setmanes, la professió que representa, així com totes aquelles relacionades amb el món sanitari, ha pres una forta rellevància social i mediàtica. És per aquest motiu que hem volgut conversar amb ell sobre la situació sanitària actual, i sobre les perspectives de futur de la societat i del sistema de salut pública.

Com és el seu dia a dia, arran de la propagació de la Covid-19?

Fora de l’horari com a metge assistencial, he de dir que és una mica desorganitzat. Vas desbordat, i malgrat la planificació, constantment sorgeixen circumstàncies, preguntes i actuacions inesperades que cal solucionar al més aviat possible.

Quines són les mesures que ha portat a terme en el darrer mes el Col·legi Oficial de Metges de Tarragona per tal de fer front a l’emergència sanitària?

El primer que hem fet és adaptar-nos, de la millor manera possible, a la situació. Així doncs, hem reclòs bona part del nostre personal, i hem procurat, a la vegada, mantenir l’atenció tant als nostres col·legiats com als ciutadans en general. En aquesta línia, per exemple, hem activat un sistema de teleassistència, amb l’objectiu de resoldre tota mena de dubtes i problemes.  

També hem organitzat un sistema de receptació privada, oficial i legal, perquè els metges puguin receptar, excepcionalment, de manera telemàtica. I hem ajudat els metges residents, que no podien perllongar el període de formació sense ser reconeguts com a especialistes, i hem treballat perquè puguin ser avaluats i se’ls premiï per l’esforç d’aquestes jornades.

Per últim, des del col·legi hem creat un registre de voluntaris, en el qual s’han inscrit tant professionals amb títol com estudiants de l’àmbit sanitari o altres col·laboradors, i hem ofert informació útil sobre la pandèmia. Tot això, a banda, és clar, de les tasques que ja desenvolupem habitualment.

Com ha funcionat aquest registre de professionals i voluntaris que es posen a disposició del sistema de salut pública?

Ha funcionat molt bé, fins al moment. En l’actualitat, hi tenim 84 metges implicats, entre els quals hi ha 40 col·legiats exprés i 15 jubilats, i els 29 restants es corresponen a professionals que no formen part del sistema públic.

D’altra banda, també comptem amb 386 voluntaris de diversos àmbits, entre els quals hi ha 137 estudiants de Medicina, 124 d’Infermeria i 135 d’altres especialitats, com fisioteràpia, física o biologia. La resposta, en definitiva, ha estat molt positiva.

En un article que ha publicat recentment, vostè fa al·lusió a la “resiliència” com un concepte clau per superar la crisi sanitària.

Sí. Es tracta d’un concepte que els metges solem emprar bastant. No obstant, encara que pugui semblar una paraula molt específica, fa referència a la capacitat d’adaptació de les persones en contextos adversos, i de mirar d’extreure’n allò positiu. Darrerament, en molts àmbits, com el de l’actuació clínica, però també el científic, els professionals mèdics han demostrat una gran capacitat de resiliència.

En les darreres setmanes han sortit algunes veus crítiques amb aquest discurs que posa el focus en l’heroïcitat del personal sanitari. Demanen que es parli també de les condicions en què es treballa. Hi estaria d’acord?

Sí. Abans que res, hem de tenir en compte que som professionals, però també persones. Jo soc de l’opinió que no necessitem herois, sinó gent que treballi en les condicions òptimes. Cal tenir present, en aquesta línia, la xifra d’infectats entre el personal sanitari, que és molt elevada. En d’altres països, el fet de disposar, des d’un inici, d’equips de protecció individual ha estat molt útil en la gestió de la crisi. Els nostres professionals, en canvi, en alguns moments han hagut d’utilitzar la imaginació pròpia per defensar-se davant de la malaltia. Tenim uns sanitaris exemplars, que han sabut adaptar-se i oferir solucions en una situació inesperada i crítica. I, tot i que entenc que no estàvem preparats per a això, i que segurament cap sistema no ho estava, crec que hem de treballar per tenir un sistema sanitari més adequat a les circumstàncies.

Com valora que la incidència del virus sigui inferior a Tarragona, en relació amb altres demarcacions? A quins factors es pot deure, aquesta realitat?

Et mentiria si et digués que en sé exactament el motiu. Ara bé, penso que hi deuen haver influït diversos factors. D’entrada, l’actitud de la població, que ha fet cas de les indicacions de confinament. I, d’altra banda, les circumstàncies geogràfiques i/o climatològiques, que possiblement ens han ajudat a no tenir una incidència tan greu com, per exemple, a la zona metropolitana de Barcelona.

Creu que vivim un punt d’inflexió, per a la sanitat i per a la societat?

Sí, hem de canviar moltes coses, i hem de pensar que el model sanitari, a partir d’ara, haurà de canviar. Fa temps que des dels col·legis de metges insistim en la necessitat de reforçar la inversió. Aquesta pandèmia ens ha recordat la importància de protegir i valorar com és degut els professionals de la salut pública.

A més a més, crec que s’hauria d’aprofitar l’avinentesa per replantejar la tasca dels treballadors mèdics, que en l’actualitat han d’assumir molta càrrega, per exemple, de feines de tipus administratiu, que en alguns casos podrien portar a terme altres professionals. El que han de fer els metges és liderar la professió, i per això s’han de poder centrar en la seva activitat assistencial, clínica.

L’experiència d’altres països demostra que una detecció precoç, amb tests massius, és la clau per frenar la propagació de la Covid-19, oi?

Sí, jo diria que és una de les claus, com també ho és el confinament. Però sí, el diagnòstic ràpid permet aïllar els afectats i evitar que transmetin la malaltia a la resta de ciutadans. Quant al personal mèdic, també és fonamental disposar dels equips de protecció necessaris, fet que també contribueix a frenar la propagació.

Ja s’ha començat a parlar també de desconfinament. Com s’hauria de portar a terme, al seu parer?

D’una manera molt progressiva. I crec que també hem de començar a pensar en el desconfinament sanitari, i no només en el de la societat. És a dir, ens hem de plantejar com resoldrem la situació del sistema de salut, que no només s’ha bolcat amb les urgències derivades de la Covid-19, sinó que continua atenent d’altres casos. Darrerament, per exemple, s’han ajornat tractaments de patologies que no eren urgents, però és evident que s’hauran de tractar, i això podria comportar un greuge en les llistes d’espera. Ens caldran més professionals i més inversió. Els nostres professionals, no només metges, sinó també infermers, auxiliars i tothom, al capdavall, que està involucrat en el sector, han assumit un sobreesforç, i no tot es podrà resoldre amb unes palmellades d’agraïment.

En el seu entorn laboral, ha detectat actituds que el convidin a mirar amb esperança el futur?

Sí. En situacions d’aquesta mena, hem evidenciat que som un poble molt agraït i solidari. És cert que també hi ha hagut gent insolidària, però encara que sorollosa, és minoritària. La gran majoria de la societat, des del món empresarial fins als ciutadans, ha aportat el que ha pogut per col·laborar.

Sense anar més lluny, aquests dies hem vist com molta gent s’arromangava per fer mascaretes casolanes, o com es creaven xarxes de solidaritat per fer arribar menjar i productes bàsics a les persones afectades i a les més vulnerables. En el cas dels metges, als centres hospitalaris, per exemple, hem rebut alimentació i refrescos de companyies que ens han transmès el seu suport.

Creu que n’aprendrem, d’aquesta crisi sanitària?

D’una manera o altra haurem de reinventar-nos, i haurem de ser molt curosos en el respecte cívic als protocols d’actuació. Hem de pensar que el context actual és encara d’una incertesa enorme. No sabem si hi haurà un rebrot de l’epidèmia d’aquí uns mesos, en desconeixem molts aspectes sobre la immunització… Hem de tenir present totes aquestes qüestions, per anar amb molta cura i no abaixar la guàrdia. I que als qui ara considerem herois, se’ls haurà de continuar reconeixent la seva tasca.

 

Text: Enric Garcia Jardí

Fotografies: Cedides