Gemma Aragonès Bargalló (Tarragona, 1982) viu, des del maig del 2019, a Boston, als Estats Units, on desenvolupa la seva recerca científica al voltant de l’obesitat i les malalties metabòliques associades. Aquesta investigadora tarragonina ens explica com viu el confinament, tan lluny de casa, i com és la seva experiència estatunidenca.

Va fer cap a Boston, fa prop d’un any, per motius professionals, oi?

Sí. Vaig estudiar Biologia i Bioquímica a la Universitat de Barcelona i vaig realitzar la tesi doctoral a la Unitat de Recerca de Lípids i Arteriosclerosi de l’Institut Investigació Sanitària Pere Virgili – Universitat Rovira i Virgili (URV). Com a post-doctorada, em vaig moure per Barcelona, i els últims anys per Tarragona, fent recerca a l’Hospital Universitari Joan XXIII, i com a professora associada a la URV. El cert és que no havia tingut mai l’ocasió o l’empenta per anar a l’estranger. Però a finals del 2018, aquesta idea em va començar a rondar, i com les condicions econòmiques, en el món de la investigació, són pèssimes, em vaig decidir a donar el pas. Tenia clar que volia provar sort als Estats Units, perquè podia ser una bona oportunitat per aprendre tant en l’àmbit personal com el professional. A més, a Boston ja comptava amb uns amics tarragonins, l’Edu i l’Amy, que han passat a ser la meva ‘família bostoniana’.

Quin tipus de recerca està portant a terme, en l’actualitat, a Boston?

Actualment treballo en un centre d’investigació en nutrició humana i envelliment de la Universitat de Tufts, que depèn directament del Departament d’Agricultura del govern dels Estats Units. El meu grup de recerca se centra en descobrir mecanismes d’envelliment, especialment a l’ull, i la cerca de nous complements nutricionals per endarrerir les debilitats relacionades amb l’edat i amb les dietes riques en sucres. Un dels objectius principals és determinar com interacciona la dieta amb l’aparició de la pèrdua de visió deguda a la degeneració macular o cataractes durant l’envelliment.

L’obesitat té una incidència major, als Estats Units?

Sí, Boston no seria el clar exemple de ciutat americana, però si et mous una miqueta cap al nord, als estats de New Hampshire o Vermont, o bé cap al sud, a Nova York, veus molta gent amb obesitat i obesitat mòrbida. La dieta americana és rica en greixos, proteïnes i hidrats de carboni, i molt pobra en verdures i fruites, i per tant en fibra i vitamines. Els americans mengen gran quantitat de grasses saturades procedent d’aliments processats. El fast food i les begudes ensucrades en tenen l’imperi. A més, la quantitat de menjar també és superior.

També està confinada, aquests dies? Com ho viu, de Boston estant?

Sí, l’últim dia que vaig anar al laboratori va ser el 16 de març. A partir d’aquí tot va anar molt ràpid, igual que a Catalunya. El confinament és dur a tot arreu, però a 5.000 quilòmetres de distància de la família i els amics, probablement ho sigui una mica més. Em passo el dia “teletreballant”, llegint articles, pensant projectes, dissenyant nous experiments i amb molts moments de reflexió. Estar i saber estar sols és important. El moment màgic del dia, però, per a mi, és parlar amb la família i els amics per videoconferència.

Quines mesures s’han activat, al país, a causa de la Covid-19?

Com a país no hi ha hagut unes directrius unitàries. Cada estat ha decidit les mesures a prendre. A Massachussets estem en estat d’alarma, de moment, fins al 4 de maig. No obstant, moltes empreses, encara que siguin no essencials, continuen en marxa. Tenim un confinament poc restrictiu, que ens permet sortir a comprar, passejar i fer esport. Jo aprofito, al vespre, quan hi ha poca gent, per sortir a córrer o a estirar les cames, i esvair, així, la ment. L’únic que ens aconsellen és sortir amb mascareta (a la farmàcia no en queden), i des de les 21 h fins a les 6 h quedar-se a casa.

Creu que aquesta crisi demostra que hauríem d’apostar més per la investigació?

Sí. No pot ser que els científics siguem invisibles. No pot ser que ens formen, estudiem (graus, màsters) realitzem el doctorat, post-doctorats i, al nostre país, continuem infravalorats. No pot ser que es demanin investigadors voluntaris per fer les proves PCR per detecció del coronavirus (que ho farem) i no rebin cap reconeixement. No pot ser que investigadors precaris s’estiguin deixant la pell per descobrir vacunes i tampoc no rebin cap reconeixement. Un país no pot funcionar sense recerca científica, és molt evident, és el motor de l’economia. La investigació tant a nivell bàsic com a nivell translacional és la base per tenir un país competitiu, és a dir, la investigació bàsica generarà idees innovadores que a llarg termini es poden convertir en productes que satisfacin les sempre canviants necessitats de la societat.

En aquest temps vivint a Boston, ha notat molta diferència entre la nostra manera de viure i l’americana? En què es distingeixen?

Sí, culturalment som diferents, almenys pel que he viscut fins ara. Les relacions humanes són diferents. Nosaltres som més familiars, i necessitem el contacte social. Al meu grup de recerca, en canvi, la majoria són americans, i cadascú dina al seu despatx, davant l’ordinador, per aprofitar al màxim el temps. No necessiten interaccionar, i se sorprenen quan vaig a buscar cafè i els comento si en volen. No hi estan acostumats.

I en el funcionament de la universitat als Estats Units?

Les diferències amb els Estats Units, en aquest sentit, es reflecteixen a diferents nivells. En primer lloc, pel que fa al finançament. La quantitat de recursos que es destinen són molt més amplis, i estan subjectes a menys canvis depenent del color del govern. En segon lloc, a causa de la quantitat de recursos, s’atreu talent que prové d’arreu del món, i això fa que accedir a treballar en els departaments d’investigació sigui molt competitiu. El procés de selecció del personal en aquests departaments és obert i transparent, i afavoreix la diversitat i la captació del personal millor qualificat. D’altra banda, existeixen fundacions privades que es dediquen a finançar als millors investigadors de cada camp, com per exemple el Howard Hughes Medical Institute (HHMI). Moltes empreses privades o farmacèutiques també fomenten la investigació, i es beneficien d’una estreta col·laboració amb la universitat, fins i tot, donant suport econòmicament a grups d’investigació del seu àmbit. Totes aquestes idees, des del meu punt de vista, beneficiarien la ciència al nostre país.

Què és el que li agrada, de Boston, com a ciutat? Què ens en recomanaria?

Boston és una ciutat bonica, acollidora i tranquil·la. Res a veure amb Nova York. Hi ha més de quinze universitats, per tant hi ha molta gent jove, i amb cert nivell cultural. Us recomanaria una passejada pel riu per veure l’skyline de la ciutat, acostar-se al Quincy Market a menjar lobster (llagosta) i clam chowder (sopa de cloïsses) que són els dos plats típics, i anar al parc Boston Common. Si visiteu el Museu de Fine Arts tindreu una sorpresa: hi ha una capella romànica del Pirineus de Lleida! I us recomanaria la Universitat de Harvard a Cambridge, la cúpula del Massachusetts Institute of Technology (MIT) i,  per descomptat, un partit dels Celtics.

Enguany se celebren les eleccions presidencials, als Estats Units. Com ha viscut les polítiques de Trump, i quina és la seva percepció social?

Quan vaig arribar a Boston ja governava Trump, i des de que soc aquí les seves polítiques no han canviat massa, per tant a nivell personal no he notat cap canvi.

En la dimensió social, el coronavirus ha posat de manifest algunes de les vulnerabilitats específiques del sistema social dels Estats Units. En primer lloc, per l’absència d’una sanitat pública universal. Es calcula que hi ha uns 30 milions de persones sense assegurança mèdica, i uns altres 40 milions que només tenen plans amb copagaments i franquícies tan elevats que només fan servir en situacions extremes. La por a les factures mèdiques, o de no poder pagar-se el tractament, pot impedir que es detectin contagis i el virus es continuï propagant.

Pel que fa a les polítiques d’immigració, em va costar molt d’aconseguir el visat per poder treballar i viure a Boston. A part d’omplir formularis, contestar mil preguntes i fer l’entrevista a l’ambaixada a Madrid, va coincidir amb el tancament del país per falta d’acord amb els pressupostos, i tots els tràmits administratius es van aturar durant mesos.

La percepció social de l’administració Trump varia depenent de l’estat en el qual et trobis. On jo visc, a Massachusetts, Trump no va rebre una majoria de vots, en part per la quantitat de persones d’un nivell educatiu alt que hi viuen. Per tant, les polítiques de Trump, aquí, no són tan ben rebudes.

Què troba a faltar, de Tarragona?

Moltes coses. La família, els amics. Trobo a faltar també l’encant de la Part Alta, passejar pel seus carrers, trobar-te la gent, fer el vermut a la plaça del fòrum, les caminades per les platges, l’Arrabassada, i, com no podia ser d’una altra manera, Santa Tecla, els castells i el nostre tarannà i la nostra manera de viure.

Té previst tornar, tard o d’hora?

Sí, poques coses tinc clares, però aquesta sí, tornaré, tot i que encara no tinc bitllet de tornada. Per mi la qualitat de vida és molt important, i crec que viure a Tarragona és una sort.

 

Text: Enric Garcia Jardí

Fotografies: Cedides