María Teresa Prad: “Encara hi ha molts prejudicis, amb els barris perifèrics de la ciutat”

Aquesta treballadora social jubilada és l’autora del llibre 'Torreforta: a tres kilómetros del centro' (Silva Editorial, 2017)


María Teresa Prad (Osca, 1950) és l’autora del llibre Torreforta: a tres kilómetros del centro (Silva Editorial, 2017). Aquesta treballadora social, ja jubilada, se sent molt lligada al barri, en el qual es va instal·lar, amb els seus pares, quan tan sols tenia 9 anys, i que encara visita cada dia, amb la línia 54 de l’autobús, per cuidar de la seva mare.

Dels temps primerencs de Torreforta, en destaca l’alegria i la solidaritat que s’hi respirava: “Hi havia una relació humana molt bona. No teníem res, però potser per aquest motiu tots miràvem d’ajudar-nos”. Posa com a exemple el cas d’una senyora gran que vivia sola, i que els veïns es van encarregar de cuidar, fent torns voluntaris, quan va emmalaltir. Eren, com diu en el llibre, “un gran pati veïnal”, una mena de poble, on s’havien aplegat diverses famílies joves, vingudes del Casc Antic i del Serrallo, però també d’altres parts de la península, sobretot del sud.

En aquella època, els carrers del barri estaven sense asfaltar, i la manca d’infraestructures i serveis era gairebé total. L’autoorganització va ser clau, llavors, perquè Torreforta tirés endavant, ignorada, la majoria de les vegades, per les administracions públiques. Només cal parar atenció en els noms dels carrers de Falset, Cambrils, Tortosa, Montblanc, Prades o Flix, i en les respectives plaques, on s’indica que van ser sufragades pels consistoris d’aquests municipis. “Nosaltres érem invisibles per a l’Ajuntament Tarragona. La política, a més a més, només funcionava a cops de paternalisme. Era com si et diguessin: ‘Vinga, va, que ara us solucionarem els vostres problemes’”, rememora Prad.

Les deficiències eren tantes, i tan eixordadores, que els veïns, l’any 1961, amb motiu de la celebració de la festivitat de Sant Joan, van construir una falla satírica, en la qual es reivindicava l’aigua potable, un enllumenat públic en condicions i la connexió del barri amb troleibús. Aquesta crítica, en ple franquisme, no va provocar cap enrenou, perquè, al parer de Prad, a les autoritats no els importava massa el que passés en aquesta part de la ciutat. “Fixa’t, quan jo estudiava per ser assistenta social, al carrer Armanyà, amb les companyes pujàvem a la Rambla a passejar, i si n’érem sis o set els grisos ja ens deien que ens disperséssim. Aquí, a Torreforta, en canvi, ens reuníem tots els que volíem, i no passava res”, manifesta.

Entre les moltes curiositats sobre la història del barri que recull l’obra que ha escrit, hi ha la dels alcaldes de Torreforta, una figura extraordinària que va existir des de principis dels 60 fins al 1979. “Va ser una iniciativa de la Junta del Centre Social, una de les entitats més actives, per tal d’impulsar les relacions amb el consistori tarragoní i aconseguir una sèrie de millores”, afirma. Durant tots aquests anys, els interlocutors van ser, en primer lloc, Martí Fortuny, un mestre que coneixia bé les necessitats del barri, i, posteriorment, Manuel Caire.

La situació, en l’actualitat, als barris perifèrics de Tarragona, és molt diferent. La majoria de mancances bàsiques han estat cobertes, com la pavimentació, l’enllumenat, o la construcció d’equipaments com escoles, llars de bressol o centres d’atenció primària. Amb tot, Prad adverteix que alguns prejudicis —inseguretat, incultura, pitjor preparació acadèmica, etc.—, respecte als habitants de les perifèries, continuen vigents. També considera que han sorgit nous problemes d’integració social, amb la nova immigració, provinent, en especial, del nord d’Àfrica i de l’Amèrica Llatina.

Prad recorda la indignació que li va causar conèixer la imatge de ciudad sin ley que tenien de Torreforta els tarragonins de l’altra banda del Francolí, quan ella anava a l’escola, al centre. “Els pares de les meves amigues no les deixaven venir a casa meva, per por”, conta. L’estigma, tanmateix, lluny de convèncer Prad perquè també menystingués el seu barri, va fer que encara se l’estimés més.

De fet, el llibre que va publicar ara fa tres anys és un exercici pensat perquè la memòria dels orígens de Torreforta no es perdi, i també per reforçar l’autoestima de “la gent del barri”. Aquesta distància geogràfica que remarca el títol de l’obra, de tan sols 3 quilòmetres, s’amplia, si es mira des d’un punt de vista emocional. “Tenim molta feina encara per acostar el centre i els barris de la ciutat. Des de l’administració no s’ha fet prou, en aquest sentit”, opina.

En el text, Prad combina les memòries personals i familiars amb les entrevistes a un seguit de personatges històrics, molt ben seleccionats, com el sereno, Emilio Pino, la cuinera de l’emblemàtic Bar la Rosa, conegut pels seus deliciosos callos, Encarna Ortiz de Pinedo, i els familiars de Lidia González, qui disposava d’una línia telefònica, en una de les cases baixes. Com Prad afirma, a l’obra “hi ha un pes humà important”. A més a més, hi repassa la vida social i cultural del barri, amb la importància de la Parròquia i del seu primer rector, mossèn Pau, sempre disposat a donar un cop de mà a tothom; les festes del barri; les escapades a la desapareguda platja d’Entrevies; el paper del CD Torreforta i l’ADT, com a entitats esportives; el Classic Cinema (1961-1983), situat al carrer Prades i propietat de l’industrial Ramon Panadès; l’escola de formació professional La Salle de Torreforta; el Club Juvenil San-Jo, i la Coral Les Veus Blanques, entre d’altres.

En els pròxims mesos està previst que Prad publiqui un segon llibre, dedicat a un altre barri de Ponent. Amb aquests treballs, que pretenen divulgar la història i el patrimoni d’aquests indrets, espera contribuir a crear ponts entre tots els tarragonins, i a escurçar, en definitiva, la “distància emocional” entre els habitants de la ciutat.

Text: Enric Garcia Jardí
Fotografies: Enric Garcia Jardí / Cedides

*

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>