Elena Moya (Tarragona, 1970) va incorporar-se a la redacció de El Periódico de Catalunya, a Barcelona, després d’estudiar Periodisme a la Universitat de Navarra.

Al cap de dos anys va aconseguir la beca Fulbright i va estudiar un Màster a la Universitat de Nevada, als Estats Units, on es va especialitzar en periodisme financer.

Des de fa molts anys resideix a Londres on ha treballat per Bloomberg, Reuters i The Guardian com a periodista financera. Actualment, es dedica al màrqueting dins del sector financer.

És l’autora de tres novel·les d’èxit: Los Olivos de Belchite (Suma de Letras, 2011); La maestra republicana (Suma de Letras, 2013) i La candidata (Suma de Letras, 2015).

En l’àmbit local, és difícil que un periodista pugui especialitzar-se en una temàtica específica. Ens toca parlar de tot. Com és la rutina d’un periodista especialitzat? 

Quan era periodista, i ara també, des del sector del màrqueting, la millor manera de treballar és llegir molt i molt sobre el tema a tractar i parlar amb gent que en sap. El coneixement és la millor arma.

La precarietat en les tasques de periodista estan a l’ordre del dia al nostre país, com és la situació del sector a Anglaterra? 

Lamentablement, el periodisme travessa una greu crisi a tot arreu perquè el model de negoci ha caigut: abans, les empreses i els governs havien d’anar als mitjans de comunicació per arribar als ciutadans/consumidors/votants. Ara, amb les noves tecnologies, s’hi comuniquen directament, de manera que no cal posar publicitat als mitjans i això els ha deixat sense diners.

Les desigualtats entre homes i dones són tan evidents a Anglaterra i en els cercles econòmics per on vostè es mou? 

No tant com a Espanya, perquè a Anglaterra i als Estats Units fa més segles que hi ha democràcia. A més, son països on no tenen la tradició catòlica tan masclista que encara impera a Espanya, encara que cada cop l’església tingui menys poder. Però, la tradició de cinc segles de moral catòlica masclista tardarà encara temps en desaparèixer. De totes manera, em fa feliç veure que les noves generacions ja pugen molt diferents, però encara falta molt perquè el jovent arribi a posicions de poder. Encara ens falta una generació per aconseguir-ho.

Foto: Asociación J.W. Fulbright 

Es diu allò que darrere un gran home sempre hi ha una gran dona. Algun dia es podrà capgirar l’expressió? 

No hi crec ni amb una ni amb l’altra. Només sé que la gent assenyada acostuma a ajuntar-se amb gent assenyada, sigui home-dona, dona-home, dona-dona, home-home.

Vostè ha escrit novel·les històriques amb protagonistes femenines fortes, però que es troben en situacions complexes pel fet de ser dones. Històries que es podrien donar avui en dia, cert? 

I tant. Totes les meves novel·les són ficció, però estan basades en fets molt reals. Són històries amb molta recerca darrere.

Una de les seves novel·les explica la història d’una dona que està a punt de ser presidenta del govern español. Quant de temps haurà de passar perquè una història així sigui pugui ser real? 

Espero que poc. Crec que el país ja està preparat. Qui no ho està és la classe política actual que té un nivell francament baix. A Espanya/Catalunya tenim gent molt millor que els qui ara representen la nostra classe política. És una vergonya el poc preparats estan.

Text: Elena Moya / Laia Díaz
Fotografies: Cedides