Danae Boronat (Tarragona, 1985) ha estat la primera dona que ha narrat un partit de futbol de la Lliga masculina de Primera Divisió.

Llicenciada en Periodisme a la Universitat Rovira i Virgili (URV) i les seves primeres feines relacionades amb el periodisme esportiu van ser a les redaccions de Ràdio Sant Pere i Sant Pau i a l’antena local de Ràdio Nacional d’Espanya i Onda Cero, des d’on seguia l’actualitat del Nàstic de Tarragona.

El 2010 va fer el salt a la televisió, on va començar a cobrir l’actualitat del Barça per Deportes Cuatro, per passar després a 13TV i, a continuació, a beIN Sports i Movistar, cadenes per les quals treballa actualment.

La pròxima temporada estarà al capdavant dels programes de la Lliga a Movistar televisió.

És una pregunta molt tòpica, però inevitable. Com a dona, com és treballar en un sector majoritàriament masculí?

És cert que a les redaccions esportives les dones hi escassegem, però no és el lloc on m’he sentit més intimidada o on he trobat més masclisme. Sempre hi ha algun company que vol demostrar que en saps menys que ell pel simple fet de ser dona, però ha estat en moments molt puntuals. Potser he tingut sort, però l’entorn laboral en el qual em moc és molt agradable.

Però, s’ha sentit intimidada en algun moment?

Als camps de futbol. És el lloc on gaudeixes més treballant, però també on hi ha més masclisme. A Mestalla, per exemple, em van dir alguns disbarats molt grossos o a Riazor em van llençar una bola de paper a la cara. Són situacions molt incòmodes i, en ocasions, t’has de mossegar la llengua.

Què suposa ser la primera dona que narra un partit de futbol de la Lliga masculina de Primera Divisió?

Per mi, a nivell personal, és la consecució d’un gran repte que m’havia marcat jo mateixa. Mediapro tenia els drets del mundial femení i em vaig proposar narrar algun dels partits perquè sabia que seria més fàcil postular-me amb partits en què no hi ha prevista una audiència tan elevada.

Vol ser narradora?

No és el que sempre he volgut perquè és una feina molt difícil i li tinc molt de respecte, però davant de la celebració del mundial femení em vaig plantejar que per què l’havien de narrar només homes i vaig decidir començar a preparar-me.

Com ho va fer?

El mes de gener, sense dir-li a ningú, vaig començar a practicar. Durant els partits, enlloc d’estar a la redacció prenent notes, com acostumava a fer, em tancava a les cabines a narrar jo sola. Al cap d’un temps vaig demanar opinió i consell a algun company i un dia em vaig presentar al despatx del director i li vaig explicar el que m’havia proposat. En un primer moment va posar cara d’ensurt, però, de seguida em va dir que quan volgués podíem fer una prova. Al cap d’uns dies estava en una cabina del camp del Barça narrant un partit de prova a l’espera de saber si els convencia i decidien si podia funcionar.

Va funcionar…

Sí. La penúltima jornada de Lliga hi havia horari unificat i calien nou narradors a la vegada. Em van avisar 4 dies abans que narraria el partit de l’Atlétic de Madrid contra el Sevilla.

Què és el que més la fa patir de les narracions?

Ser capaç de mantenir el ritme i que l’espectador estigui atent tota l’estona, Hi ha partits que no tenen emoció, que el joc no és fluid, i és molt difícil que tu puguis transmetre emoció en tot moment. A més, has d’intentar no repetir expressions, usar un llenguatge ric… Cantar els gols és la part fàcil!

Entenc que, abans de dedicar-s’hi, ja li agradava molt el futbol.

Moltíssim. El meu pare i el meu germà jugaven a futbol, a la meva mare també li encanta… Tota la vida he viscut el futbol a casa i amb 17 anys em van fer molt feliç quan em van dir que podia anar per les grades del camp del Nàstic entrevistant a la gent per les retransmissions de Ràdio Sant Pere i Sant Pau. Sóc periodista i tinc moltes inquietuds, però no m’imagino cobrint l’actualitat política, per exemple. Pensa que, de petita, canviava les celebracions del meu aniversari si aquell dia hi havia algun partit de futbol important!

Text: Laia Díaz
Fotografies: Cedides