Iolanda Tortajada: “Amb el confinament hi ha moltes dones i persones de gèneres dissidents que ho estan passant malament”

La nova degana de la Facultat de Lletres de la Universitat Rovira i Virgili reflexiona sobre qüestions de gènere i identitat

Iolanda Tortajada (Barcelona, 1969) és, des d’aquest mes de maig, la nova degana de la Facultat de Lletres de la Universitat Rovira i Virgili (URV). Professora dels Estudis de Comunicació, bona part de la seva activitat com a investigadora s’ha centrat en l’anàlisi dels discursos mediàtics sobre identitats sexuals i de gènere. També és membre de la Mesa per a la Diversitat en l’Audiovisual.

Com han viscut la situació de confinament, a la universitat? Imagino que s’han hagut d’adaptar a les classes virtuals, oi?

Crec que s’ha demostrat que la universitat estava, en part, preparada per afrontar les classes virtuals. Nosaltres fa temps que treballem amb una plataforma digital, amb els alumnes. Podríem dir que ja disposàvem de les eines. El professorat, a més a més, ha donat la cara, i crec que, en general, hem fet una bona reconversió. També és cert que ha estat un repte determinar com s’avaluaven les competències d’aquelles assignatures que requerien d’una presència física, potser perquè són més experimentals, així com de les pràctiques.

No creu que el teletreball, si no es fixen uns límits, és una trampa laboral? Sembla que tothom hagi d’estar permanentment connectat, i disponible per treballar.

Sí, penso que com a treballadors i treballadores necessitem que les regles del joc quedin molt clares. Tant pel que fa als horaris, com per exemple a l’esforç de conciliació. Són qüestions que s’han de treballar a fons, encara més tenint en compte que en l’actualitat es preveuen diferents fases de desconfinament, que el retorn als centres d’ensenyament estarà condicionat per la situació sanitària i que desconeixem, al capdavall, si més endavant ens haurem de tornar a recloure.

Em preocupa també la precarització de tota la força laboral, i no només amb motiu de la COVID-19, sinó també arran de l’anterior crisi econòmica. És probable que a partir d’ara les economies de la majoria de la gent es compliquin, i caldrà que les institucions siguin sensibles a les situacions de major vulnerabilitat. La URV, per exemple, ja ha portat a terme polítiques per tal que les persones que no disposin de bona connectivitat, ni d’ordinadors, no siguin víctimes de la bretxa digital.

Com a professora dels Estudis de Comunicació, què n’opina del tractament mediàtic de la pandèmia? N’ha estat al cas?

Des del punt de vista personal, sí. Ara bé, reconec que els primers dies vaig estar-ne més al cas. Amb el pas del temps he dosificat la meva atenció als mitjans de comunicació, i ara intento ser bastant selectiva. Arriba un moment que la informació es torna redundant, bàsicament perquè només hi ha un tema. Tinc la sensació, d’altra banda, que el discurs continua situat, en bona mesura, en el marc bèl·lic.

No obstant això, també he vist coses positives, aquestes setmanes, com el fet que es tinguin més en compte les veus expertes. Amb tot, em sembla que es posa massa el focus en la vacuna i els tests, i que també hauríem de parlar en profunditat d’altres temes, com d’economia i pobresa. No hauríem de descuidar aquesta mirada integral de la ciència.

Com a degana de la Facultat de Lletres, afirma que el programa de gestió del seu equip es guia pel principi que “les humanitats són una dimensió clau en la construcció d’un sistema de coneixement integrat, bàsic per a una docència i recerca de qualitat i amb impacte social”. Les hem menystingudes?

Sí. Hi ha un discurs important, i positiu, en la recerca europea, que afirma que les investigacions acadèmiques han de tenir qualitat científica i impacte social, i que la bona ciència és la que aborda els problemes d’una manera multidisciplinària. Això vol dir, per tant, que en aquest tipus d’estudis cal tenir en compte també àmbits com les humanitats, les ciències socials, l’antropologia o la comunicació, entre d’altres. Malgrat tot, a la pràctica no és gens fàcil. En el dia a dia sembla que encara ens orienti la idea que cada disciplina ha d’investigar per separat.

En qualitat d’investigadora, ha analitzat, entre d’altres, la relació entre els contrapúblics i les xarxes socials. Han estat un impuls, aquestes eines digitals, perquè certes identitats, com en el cas del col·lectiu trans, guanyin presència pública?

Aquesta és una recerca que està en curs, encara, però els primers resultats apuntarien que sí, que han estat impuls. Les xarxes socials són una eina on hi tenen cabuda moltes coses, com l’odi més ferotge, però que també han propiciat que determinats públics no hegemònics (els denominats “contrapúblics”) es puguin autorepresentar i aconsegueixin visibilitat en mitjans mainstream. Podríem afirmar que les xarxes socials els atorga un espai des del qual presentar-se, explicar-se i parlar d’allò que els inquieta. En el cas del col·lectiu trans és claríssim. Hi ha una producció molt interessant de continguts en línia per part de persones trans.

Vostè també ha estudiat, amb Núria Araüna, el cas del reggaeton, perquè no tot es redueix, en aquest gènere, a la imatge estereotipada que en tenim. Hi ha també un reggaeton que promou el feminisme, i que és molt útil per arribar als públics que els agrada aquest tipus de música, oi?

Sí, nosaltres hem volgut reivindicar, des de la investigació, l’existència d’aquest reggaeton feminista. Són diverses les artistes que contribueixen a resignificar el gènere, que certament està molt connotat. Però no hem d’oblidar que el masclisme ha impregnat també la resta de gèneres musicals, perquè la nostra societat ha estat i és masclista. De vegades es posa tot el focus en el reggaeton, possiblement pels seus orígens, per classisme, o bé per una mera voluntat de distinció. La música, per si mateixa, però, no té totes aquestes connotacions. La idea clau és com tu conceps el perreo, quines lletres escrius i, en definitiva, com conceps el gènere.

M’ha cridat l’atenció una ponència que va preparar, juntament amb Cilia Willem i Núria Araüna, sobre Rosalía i els corrents del “feminisme popular”.

Hi estem treballant, també. Nosaltres volíem explorar un producte mainstream, que d’alguna manera fos controvertit, i el cas de Rosalía ens semblava que dona molt de joc, per aquesta apropiació del feminisme, del barri, del polígon, del flamenc i de la identitat gitana.

Una de les nostres tasques, com a investigadores, consisteix a analitzar els seus vídeos. En podríem dir moltes coses, però jo remarcaria, sobretot, la construcció que presenta d’una masculinitat col·lectiva. Quan, en els seus videoclips, es representa la masculinitat, sol aparèixer-hi un conjunt d’homes, i no pas un de sol. I també destacaria la idea que, malgrat que a les seves cançons es tractin temes com el patiment per motius amorosos, la dona sempre se’n surt, tira endavant. No podem aportar unes conclusions definitives, perquè continuem investigant-hi, però sí que et puc dir que ens estem entretenint molt, amb aquesta recerca.

És recurrent la crítica al paper d’algunes artistes conegudes, de les quals es diu que es pretenen empoderades però que, al cap i a la fi, es cosifiquen i es mostren sexualitzades. Quines reflexions li suscita, aquest debat?

És un tema difícil, que ens porta, en el fons, a la lluita entre la persona i l’estructura social. Jo com a persona puc pensar que soc lliure, però sovint les decisions que prenc, fins i tot estètiques, es mantenen lligades a l’estructura. Pel que fa als i les artistes, és una qüestió que també té a veure amb la pròpia socialització, que es produeix en uns mitjans de comunicació hipersexualitzats.

Un dels reptes principals que tenim, penso jo, com a societats, és la resignificació del desig, així com de la nuesa, que han estat fortament mediatitzats per la pornografia. Jo soc del parer que l’estructura no sempre guanya la partida, i que tenim la capacitat de transformar totes aquestes qüestions. Ara bé, no hem de perdre de vista que l’estructura hi és.

Suposo que és similar, en les masculinitats, no? Sovint els homes ens pensem que ja ho tenim superat, i afirmem que no som masclistes. Però després, a l’hora de la veritat, la gran majoria de nosaltres hem tingut actituds masclistes.

Sí. Els autors i les autores que escriuen sobre masculinitats plantegen una idea que, de tan òbvia que és, sobta, i dius, ostres, clar: qui està en una situació de privilegi no té la necessitat de pensar en el seu rol. Clar, com has de tenir tu, cap problema? Això explica el que ha succeït, en aquest sentit, amb la masculinitat hegemònica.

Però això ens interpel·la a tothom, d’una manera o altra. El mateix feminisme també s’està repensant i aprèn cada dia. L’objectiu és que, en termes d’igualtat de gènere, siguem capaços de posar el llistó cada cop més alt.

Per les dades que s’han compartit darrerament, sembla que els avisos telefònics per denunciar una situació de violència masclista han incrementat, des de la declaració de l’estat d’alarma…

Aquest és un dels temes socials que més urgeixen, i que no s’ha atès amb la importància que es mereix. I no ho dic per alarmisme. Ens hauríem de preguntar per què ho consentim. És evident que amb el confinament hi ha moltes dones que ho estan passant molt malament. I no només dones, també persones de gèneres dissidents. Pateixen situacions de violència, i hem de tenir present que nosaltres només ens assabentem, puntualment, d’alguna cosa.

Vostè també és la vicepresidenta de la Mesa per a la Diversitat en l’Audiovisual. Considera que hem representat millor la diversitat, en els últims anys, en el camp de l’audiovisual?

Sí, la Mesa és un espai voluntari, en el qual ens trobem persones que procedim de l’àmbit universitari, de les entitats i associacions i dels mitjans de comunicació. Estem a l’empara del Consell de l’Audiovisual de Catalunya, i funcionem per projectes. Per exemple, hem estudiat el discurs de l’odi en els esports, hem elaborat una guia de llenguatge inclusiu, etc.

Intentem treballar en positiu. Un dels projectes que hem redactat ha estat un repositori de bones pràctiques. De canvis, en la representació de la diversitat, n’hi ha hagut, però encara són lents. Nosaltres apostem per la normalització. La societat és diversa, el carrer és divers, i en canvi és molt poc freqüent que homes i dones negres siguin protagonistes en produccions audiovisuals. El nostre propòsit és preparar documents que siguin útils per als i les professionals.

Hi ha sectors que sembla que plantegin una incompatibilitat entre la defensa de la diversitat de les identitats i la lluita per una major igualtat social. Li sembla que és un fals dilema?

Jo no comparteixo aquesta idea que plantegen. Entenc que és un dilema que no es pot resoldre. És com l’ou i la gallina: hi ha qui pensa que la persona és la prioritat, i qui creu el factor explicatiu recau en l’estructura. En certa mesura, és irreconciliable. Potser la qüestió és que no ens hem de preguntar tant què va primer. Jo crec que ambdues qüestions són compatibles.

Sovint he sentit a dir que el racisme és econòmic, perquè al final, si tens diners, no el pateixes. Doncs no. Sinó, com s’explica que hi hagi tants futbolistes que han rebut insults racistes? De vegades s’associa a una desigualtat econòmica, però el racisme és racisme. Malauradament, a la gent que pateix desigualtats se li solen acumular les opressions. Pensa en una dona negra, d’un determinat barri. Amb això vull dir que no crec que s’hagi d’ignorar tampoc l’agument econòmic, sinó que cal que comprenguem les coses en la seva complexitat, amb els múltiples factors que hi poden intervenir.

En l’àmbit universitari, com en tots els àmbits de la nostra vida, també hi ha relacions de poder. Ens queda molt de camí, encara, com a societat, perquè les universitats siguin espais on es practiqui la igualtat de gènere i es respecti la diversitat?

He pogut comprovar, de primera mà, com a la universitat s’estan fent passes, en aquest sentit. Però sí, encara hi ha feina a fer, sobretot en el tema de la violència masclista.

Text: Enric Garcia Jardí

Fotografies: Cedides

*

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>