Júlia Altadill Martín (Tarragona, 1976) arriba a la plaça de la Dona Treballadora amb ganes de dir la seva. «Però estic més acostumada a escoltar que a parlar, soc advocada», expressa somrient. Va diplomar-se en Relacions Laborals a la URV i va llicenciar-se en Dret a la UNED. És advocada laboralista, activista trans convençuda i està vinculada amb el col·lectiu LGTBI de Comissions Obreres, l’organització ENFEMME i altres entitats com H20, encarregades de la sensibilització i l’acompanyament de persones trans.

En primer lloc, voldria felicitar-la pel punt de llibre que li han dedicat. 

Moltes gràcies, m’ha agradat molt i em fa molta il·lusió.

Prepara alguna cosa especial per aquest 8 de març?

Si gairebé no podem sortir de casa… Haurem de fer cas de les autoritats sanitàries i obeir el què ens diguin.

Vostè creu que, malgrat la pandèmia, cal sortir al carrer per seguir reivindicant els drets de les dones?

Insisteixo, hem de seguir les indicacions de les autoritats. El que hem de fer és feina de formigueta i crear espais de tolerància i sensibilització en el nostre entorn més immediat.  

El seu entorn li ha donat suport al llarg de la seva vida?

Molt. La meva família sempre m’ha donat suport i això és essencial quan vols fer el trànsit.

Vostè és de l’any 1976. Va comptar amb l’ajuda d’entitats i institucions?

No hi havia res, almenys a Tarragona. Quan vaig decidir fer el pas era l’any 2014 i em van enviar a Barcelona, a l’entitat Trànsit.

Caram, van ser molts anys esperant, doncs.

Jo recomano a les persones trans que pugen, les noves generacions, que facin el pas en el moment que ells creguin adequat. T’has d’autodeterminar i no tenir pressa. Això ho sentiràs dins teu.

De la família va rebre total suport, però, i de la societat?

La de la meva època era una societat post-franquista, encara plena de tabús. El nostre col·lectiu estava completament desorientat i oprimit, no teníem les eines que hi ha ara.

Es va haver d’amagar?

Havia de fer el paper que la societat m’imposava. Sempre he estat molt discreta i m’he adaptat a tot, fins que un dia dius prou.

I durant tots aquests anys, no hi havia cap espai on podia ser vostè mateixa?

El refugi era mental. A l’exterior no hi ha pràcticament res que t’ajudi a sortir, el que has de fer és ser forta mentalment per no caure en depressió.

No tenia cap companya en la mateixa situació?

Tinc més de quaranta anys i encara no he conegut cap dona trans de la meva generació a Tarragona. A les ciutats petites sempre és més difícil.

Júlia Altadill va ser la primera dona trans en pronunciar el manifest del Dia del Treballador a les Terres de l’Ebre.

El món dels sindicats —és militant de CCOO des del 1998— l’ha respectada?

El sindicat té una filosofia molt clara de respecte i tolerància. No he tingut mai cap problema.

I el del dret?

El del dret ja és un altre món. Recordo, quan vaig fer el trànsit, que alguns advocats em preguntaven pel meu anterior jo com si fos el meu germà. Hi ha gent amb molt mala idea…

Els obstacles són constants.

Sí, però els obstacles més importants no són ni psicològics ni de salut.

Quins són?

Són econòmics. Les dones trans tenim molt difícil entrar al mercat de treball perquè hi ha molts prejudicis. Aquest és el principal problema i que cal reivindicar.

Quina creu que pot ser la solució?

Establir un percentatge mínim de places públiques per persones trans podria solucionar una mica la problemàtica. Tinc moltes amigues de Barcelona que malviuen amb prestacions socials perquè no poden treballar…

Com veu el futur?

Amb esperança i optimisme. Ara hi ha unes eines que abans no hi eren, i les persones trans que vindran ho tindran més fàcil.

L’auge de l’extrema dreta la preocupa?

L’únic que ha passat és que s’ha destapat. Ja hi eren. Contra això, el que cal és crear espais de tolerància i respecte.

La justícia d’aquest país també vetlla per les persones trans?

Tenim les lleis més avançades del món occidental, i està lleig que ho digui una activista, però és així. Imagina’t, jo vaig fer el canvi de nom sense passar pel quiròfan. Això a altres països no passa.

Com recorda aquell dia?

El moment més emocionant, el que més impacta, és quan canvien la partida de naixement. Vaig plorar d’emoció.

Voldria dir alguna cosa per les generacions que pugen?

Sí, que tinguin molta resiliència i fortalesa interior per fer front a la intolerància. I a la societat li vull dir que estimin, mimin i tractin les persones trans com una persona qualsevol més.

Text: Carlos Domènech Goñi
Fotografies: Carlos D.G i Cedides