“La fotografia és un estat d’ànim”
Dolors Ayxendri admet sense vergonya que és una malalta de fotografia. La veritat és que aquesta funcionària de la Generalitat té el mòbil i la càmera com uns apèndixs més del seu cos, a punt per transformar un objecte urbà que normalment passa desapercebut en una petita obra d’art. El seu és un altre dels casos de grans aficionats a la fotografia que han guanyat notorietat gràcies a la visibilitat adquirida a les xarxes. Ayxendri serà aquest mes de maig la Fotògrafa Convidada de Tarragona Cultura, amb una sèrie de fotografies que tindrà la música i el pas del temps com a protagonistes.
Com t’aficiones a la fotografia?
Sempre havia fet fotografies però quan van aparèixer les càmeres digitals ho vaig deixar una temporada perquè no em sortien les fotos que volia. L’any 2008 una companya de feina em va animar a penjar fotografies a la xarxa i, des d’aleshores, cada dia he penjat una fotografia a Flickr. La veritat és que ara amb tanta xarxa, Flickr, Facebook i Instagram, gairebé no dono a l’abast!
Vas estar anys sense fer fotos perquè no obtenies el que buscaves. Ets molt autoexigent?
No! Simplement creia que havia perdut amb el pas d’una rèflex amb carret a una compacta digital. Quan vaig canviar de càmera ja vaig quedar satisfeta. Autoexigent res, i de tècnica, zero. Sóc autodidacta cent per cent, generalment disparo amb el mode automàtic (no ho dic gaire alt, que em renyen) i tampoc sé editar fotografies. Sempre dic que faré un curset quan em jubili! Però sóc molt pim-pam, tinc poca paciència i no seria capaç d’estar tres hores amb un trípode per fer una fotografia.
Què passa si es fan fotos amb el mode automàtic. Ningú t’ha de renyar pas!
Des del 2008 fins ara considero que n’hauria d’haver après més! M’agrada anar ràpid, però al mateix temps penso que ho podia haver fet millor.
Majoritàriament fas moltes fotos de carrer…
M’agrada el carrer i les coses que hi passen. No cal anar molt lluny per fer fotos xules, qualsevol objecte quotidià pot tenir una bona foto. No en faig gaires de gent perquè em talla demanar-los permís. Tampoc faig gaires fotos de paisatges perquè crec que ja hi ha les postals. I m’agrada més el blanc i negre. Que cadascú hi posi el color que vulgui!
Penges el teu treball a molts llocs diferents. Amb quin criteri penges una cosa a cada lloc?
Normalment és difícil que pengi una mateixa foto a totes les xarxes. Puc sortir d’aquí, fer una foto i penjar-la a Instagram, però potser no em ve de gust penjar-la a Flickr. I, en canvi, al cap d’un temps veig la foto d’una altra manera i finalment la penjo. En el fons la fotografia és un estat d’ànim. Depenent de com estàs tu, veus i captes la realitat d’una manera determinada. Hi ha fotos que no et diuen res i al cap d’un any li trobes la gràcia que abans creies que no tenia.
Pertanys a una associació que es diu Tàrraco Fotografia que, crec, va néixer a partir de Flickr. Com va anar la història?
A Flickr hi havia un grup que es deia Tàrraco Fotografia i, a partir d’aquí, l’any 2009 o 2010 uns quants vam decidir fundar l’entitat, en què hi ha gent de tota la demarcació. L’associació ofereix cursos i organitza diverses sortides per fer fotos. I cada any fem una exposició itinerant que a Tarragona normalment es pot veure a El Corte Inglés.
La fotografia en comunitat es fa millor?
Sóc de les que penso que la millor manera de fer fotografies és sola o, com a molt, en grups reduïts. Però anar a sortides amb altra gent va bé perquè coneixes gent amb la mateixa afició que tu que, a més, probablement en sap molt més que tu. I, a més, si vas amb la colla t’animes a anar llocs on normalment per mi mateixa no hi aniria. Ens ho passem bé.
Què ens pots avançar de la sèrie de fotos que ens oferiràs aquest mes de maig?
En principi volia fer la cultura a dins de casa, però no m’acabava de convèncer. I al final em vaig decantar per fer una cronologia de la música a partir dels dispositius tècnics que ens permeten escoltar-la. Amb ganes que us agradi!
Jordi Suriñach
12 Comentaris