La quotidianitat més artística

La Rosa Casanova està enamorada de la fotografia des de ben petita i ara aprofita les oportunitats que ofereixen les noves tecnologies. Té l’habilitat de transformar objectes i paisatges quotidians en fotografies ben interessants que nodreixen un dels perfils tarragonins a Instagram més actius. Parlem amb ella per descobrir d’on prové aquesta fixació pel mar i l’arquitectura urbana i perquè ens avanci què ens oferirà com a Fotògrafa Convidada d’aquest gener.

Tinc entès que la passió per la fotografia ve de família.

Tota la vida he vist fer fotografia a casa i jo m’hi vaig aficionar de petita. Devia tenir deu o dotze anys quan la casa Kodak va organitzar a Tarragona el premi al millor reporter; ens vam ajuntar un grup de tres i vam guanyar. Recordo com ens van portar a Barcelona a veure la casa de la Kodak! Sempre he fet fotografia i el canvi de l’analògic al digital em va costar molt.

Per què et va costar tant passar-te a la fotografia digital?

Abans quan feies una fotografia te l’havies de pensar molt! Els carrets eren de 24 o 36 fotos i sortien molt cars. I quan feies una foto volia dir que te’n quedava una menys. A més a més, la fotografia no la veies fins que la revelaves. I, òbviament, no feies ràfegues com ara. Era una altra concepció, no només per un tema econòmic. La fotografia digital ho canvia completament, no necessàriament a pitjor. Et permet experimentar molt més, fer moltes proves i potenciar la immediatesa. Potser fas unes fotografies menys artístiques i elaborades però més espontànies, més fresques. És diferent.

Et va costar però ja no vas parar…

Vaig pel carrer i veig fotografies a tot arreu. A casa meva estan bastant amargats amb mi. Sort que el meu fill m’entén! Sóc bastant urbanita i m’agrada molt el mar (d’aquí ve el meu nick a Instagram) i m’agrada fer molt fer fotos de batecs, de vida. Aquest 2013 vaig descobrir Instagram i m’hi he enganxat. Crec que he aconseguit penjar-hi una fotografia cada dia. I, a més, com a xarxa coneixes molta gent i pots fer activitats a través, per exemple, dels igerstgn. M’ho passo molt bé!

De fet, ha estat un any molt prolífic. No has penjat una foto cada dia, han estat gairebé dues fotos diàries!

És que l’Iphone va amb tu a tot arreu i cosa que veus i cosa que fotografies. De vegades em passa que vas a algú i li comentes “ostres, mira que xulo!”, i l’altre et respon “ah, sí”, força indiferent. No sé com explicar-ho, però veus fotografies a l’entorn, ja sigui pels angles, pels colors… En una fotografia vols transmetre alguna cosa i en un reflex, per exemple, s’hi veuen moltes coses.

Com a usuària d’Instagram, quin tipus d’imatges hi penges?

Avui per avui, Instagram és un moment, un instant. Hi ha gent que no ho entén així, però només hi penjo les fotos que faig amb el telèfon mòbil. I pel que fa a les fotos, doncs de vegades les retoco i de vegades no. Depèn de si la pròpia imatge ho demana.

Amb mòbil i amb la càmera analògica fas les mateixes fotografies?

De vegades faig la mateixa fotografia dues vegades, una amb la càmera i l’altra amb el mòbil. Amb el telèfon són fotografies més d’instants que amb la càmera. Però en tots dos casos el meu concepte de fotografia és el mateix.

El teu fill és el David Oliete, qui també va ser fotògraf convidat i ara està obtenint un enorme reconeixement internacional per les seves fotografies del darrer Concurs de Castells. Com és la vostra relació fotogràfica?

Sempre ens hem portat bé, però fotogràficament ens entenem molt. Fa poc vam tenir l’oportunitat d’anar junts a Nova York i no vam tenir dubtes a passar quatre hores a l’East River fent fotos dels gratacels. Això no ho pots fer amb una persona a qui no li agrada la fotografia. Compartir una afició permet coses com aquestes. Ell va veure el seu avi fent fotos, m’ha vist amb mi i ha enganxat aquesta afició. I sobre les fotos del Concurs de Castells s’ha vist el poder d’Internet. Si això mateix hagués passat fa trenta anys, les fotos igualment serien molt bones però tindrien una transcendència molt més limitada.

L’última pregunta la fem a tots als fotògrafs convidats. Pots avançar-nos què és per a tu la cultura?

Per a mi la cultura és l’empremta de la vida. És llegat i és una cosa que es mou, que ens manté interconnectats amb altres èpoques o altres mons. Però també crec que has de tenir la ment oberta, una certa curiositat per gaudir-ne, no tancar-se a uns camps concrets o estar limitat a aquell gènere o a aquella disciplina que t’agraden.

Jordi Suriñach