L’espontaneïtat feta tradició

21 de setembre, plaça de les Cols, pocs minuts abans de la mitjanit. Qualsevol persona que conegui les festes de Santa Tecla sap què és el que espera la gernació que omple en aquests instants els carrers de la Part Alta de Tarragona: l’aparició de la figura daurada de l’Àliga al capdamunt de les escales de la Catedral i l’inici de la seva lenta i esbojarrada baixada al ritme de Paquito el Chocolatero i, és clar, l’ineludible Amparito Roca. La seguiran la Mulassa, el Lleó i els Gegants Vells i Moros en un dels actes segurament més icònics de les festes. Una tradició ara ineludible amb uns orígens, però, molt diferents.

“Ara sembla que s’hagi fet tota la vida, oi?”. Ho comenta amb ironia el president dels Portants de l’Àliga, Pitu Rovira, un dels que va viure el naixement d’aquest curiós acte als anys vuitanta en un context molt diferent de com el coneixem actualment. Llavors, els portants de l’Àliga assajaven davant de l’Antic Escorxador els dies previs a Santa Tecla i guardaven la bèstia en un magatzem del carrer Sant Llorenç. La nit del 21 al 22 era el moment de baixar-la fins al local del Ball de Diables, a la plaça de la Mitja Lluna, per tal que estigués llesta per a la Cercavila de l’endemà. “Els portants vam començar a fer el trajecte enmig de l’ambient de la festa, de matinada, per esquivar la revetlla de la plaça de la Font. I un any, a un se li va acudir baixar-la per les escales de la Catedral”, detalla Rovira.

Probablement amb aquesta decisió improvisada naixia una de les estampes amb què avui la ciutat resumeix l’esperit tecler. “No seria fins al cap de tres o quatre anys que la cosa va anar creixent i ja aplegàvem un centenar de persones”, explica el president dels portants. Tot plegat, però, sense ni tan sols sortir al programa oficial, gràcies al boca-orella entre membres de l’entitat, del Ball de Diables i amics i coneguts que van començar a fer créixer l’acte. “Alguns membres del Ball de Diables ens van demanar si podien portar la bèstia, i així vam començar a deixar-la a gent que no era portant”. I la música s’hi va anar afegint progressivament: primer de forma austera amb una trompeta i un timbal. “Després vam enredar la banda d’Amposta que ens acompanyava al Seguici llavors, perquè també sortís amb nosaltres”, comenta Rovira.

No és fins a l’any 1997 que la Baixada de l’Àliga consta per primer cop en el programa de festes. “Havia crescut tant que l’acte se’ns n’anava de les mans”, confessa Rovira. L’Ajuntament de Tarragona va començar finançant la banda i va acabar fent créixer encara més l’acte, que ara és potser un dels més multitudinaris de tota Santa Tecla i un dels més coneguts fora de la ciutat. Paral·lelament, altres elements del Seguici s’hi han anat incorporant, en part per l’interès de participar també a la festa, però també com una mesura per distribuir millor el públic.

Tot plegat, però, sense perdre l’espontaneïtat ni l’esperit participatiu. “Tenim l’etiqueta d’esbojarrats potser per culpa d’aquest acte, però ens agrada”. Des de les mobilitzacions en contra del Pla Hidrològic Nacional, la Baixada de l’Àliga pren també una tonalitat crítica, i cada any un dels grans misteris serà saber quin missatge satíric durà enguany la figura. “Vam començar col·locant-li el nus que simbolitzava la Plataforma en Defensa de l’Ebre, i va tenir tant de ressò, que repetim la idea cada any. Fins i tot la gent ens fa arribar propostes”, revela Rovira.

Malgrat la transformació tan radical d’un acte que va començar sent una festa espontània d’un grup reduït de gent, per als portants de l’Àliga continua sent una nit de diversió en què encara viuen part de l’esperit original. “Curiosament, ara els portants hem de fer cada any la Pujada de l’Àliga, per transportar-la des del local abans de la festa”. Qui sap si d’aquí a uns anys aquest serà també un nou acte al programa de festes.