La Maruja Aragoncillo Ibáñez va arribar a Tarragona l’any 1983. Natural de la Granja de San Pedro, un poble de la província de Saragossa, gairebé 30 anys després és una tarragonina més. Ara la ciutat li retorna el seu sentiment vers el municipi amb la distinció de Filla Adoptiva de Tarragona. La Maruja ha reafirmat sempre amb el que creia, amb una destacada implicació solidària, pels serveis públics i per la defensa de l’educació pública.

Aragoncillo admet que “mai m’havia plantejat venir cap a Catalunya” i que va ser una arribada “casual”. De fet, quan va finalitzar la carrera de Magisteri va optar per desplaçar-se a Madrid. Després d’un temps es va quedar a l’atur i, gràcies a un viatge vacacional de la seva germana, es va assabentar que la Generalitat de Catalunya havia obert un termini d’interinitat de professors. “M’hi van apuntar”, recorda. Així, doncs, li van trucar del Departament d’Educació el maig de 1983. El seu primer destí va ser la Riba, un indret on “la gent em va acollir molt bé, malgrat el problema de l’idioma”. És per això que no va dubtar a inscriure’s a classes de català, ja que considera que “sempre cal tenir consideració per la llengua del país que t’acull”.

La immersió com a eina per la cohesió social

L’aragonesa té ara setanta-un anys i en fa onze que s’ha jubilat. Va viure dues etapes a l’escola de Bonavista. La primera l’any 1986, en un centre infantil de 16 mestres ubicat “en barracons en un camp de garrofers”. Aragoncillo rememora que era un claustre “molt cohesionat, tot format per dones molt compromeses amb el barri”. Posteriorment, va ser-ne directora durant cinc anys. La seva reivindicació més gran va ser la construcció d’una nova escola que unifiqués l’educació infantil i secundària. Ho van aconseguir l’any 1992 amb un treball conjunt de les famílies. Va ser llavors quan va combinar de nou el seu ofici de mestra amb el càrrec de directora, al voltant de deu anys.

Abans d’arribar a Bonavista, la Maruja havia voltat per diverses escoles. Al barri tarragoní, va veure clar que s’havia d’afavorir l’escola pública i en català. “El 1989 ja fèiem moltes coses en català, però observàvem que els nens i nenes no s’hi esforçaven perquè tothom parlava en castellà”, expressa. Així va ser com va sorgir el plantejament de fer una immersió lingüística al barri “per aconseguir la cohesió social”. Després de molta implicació, van veure com en les matriculacions per al curs següent tothom va demanar impartir classe en català, en el que considera “una immersió total en l’educació infantil de l’escola pública del barri”.

La Maruja, a la porta d’entrada de l’escola de Bonavista

En el moment que es van unir els dos claustres en un sol centre, tots van anar a una com “un gran repte de l’escola i el barri”. L’altra tasca a fer era el treball amb l’arribada de nouvinguts, ja que l’escola pública “va ser la receptora de quasi tots ells”. “Vam generar molts recursos i ens vam preparar molt bé”, rememora Maruja Aragoncillo, qui creu que a les escoles “és on realment es pot fer la unió de cultures i treballar la integració, sense oblidar-nos d’on venim”. En aquest sentit, també va treballar de valent per a les aules d’acollida. Fruita d’aquesta tasca durant anys van rebre al 2006 el premi Catalunya Educació.

Implicació amb els moviments socials de Tarragona

Aragoncillo referma que “cal donar veu als joves en la construcció de la ciutat, em sembla importantíssim”. “Els nens i nenes s’han d’acostumar a fer propostes i que vegin que aquestes és duen a terme. Cal donar-los responsabilitat i que participin en la seva educació”, rebla.

Quan l’exdirectora de l’escola de Bonavista va aterrar al barri va començar a tenir contacte amb els moviments socials de Tarragona. Es va implicar assíduament en les lluites pel moviment feminista o la reivindicació d’una casa d’acollida i va participar en les manifestacions per defensar una escola pública en català. D’aquesta forma, es va implicar en el sindicat USTEC i SOS Escola Pública. La tarragonina d’adopció també recorda la importància dels moviments de relació pedagògica, les escoles d’estiu i l’oferta de formació. Aragoncillo també va formar part del Consell Escolar Municipal com a representant de directors i directores. La idea era “parlar de les necessitats dels centres i com l’ajuntament tenia la responsabilitat d’acomplir activitats i ajudar-los” en un moment on sorgia el tema de les unificacions. Ho resumeix com “una altra forma de reivindicar l’escola pública”.

Aragoncillo és actualment membre de l’ONG Entrepobles i de l’associació Amics de la Gent Gran. En aquesta entitat realitza un acompanyament a una dona d’avançada edat, visitant-la i sortint a passejar juntes. La seva implicació cap als altres li neix fruit de la seva família, que sempre li va inculcar “que el que fas per als altres, també és per a tu mateix”. Així, detalla que ha vist a casa des de ben petita com es defensava “la igualtat laboral, el dret d’oportunitats i la justícia social”.

La Maruja, a l’aula on va exercir de mestra durant anys

Maruja Aragoncillo serà reconeguda com a Filla Adoptiva de Tarragona aquest dijous, a l’Antiga Audiència. “És una gran satisfacció, penso que no he fet res extraordinari per merèixer aquest reconeixement, només he seguit amb les meves idees”, explica. Així mateix, fa valdre que el guardó “és per a tots els mestres i AMPAS que han passat per l’escola de Bonavista, ja que entre tots hem fet una gran tasca”.

Unir els barris de Ponent i la ciutat

Des de 1983, any de la seva arribada, Tarragona ha crescut de forma considerable en molts àmbits. La Maruja considera que “és una ciutat bonica per viure-hi, amena i amb gent molt oberta”. Tot i això, aposta per “una integració global dels barris de Ponent amb la ciutat”, en el marc de les idees que ella sempre ha defensat. “Quan preguntava als nens d’on eren, em deien que de Bonavista, i no pas de Tarragona”, expressa entre rialles. Així, creu que “cal tenir en compte els barris, sobretot des de la part cultural i lingüística perquè el català hi sigui un idioma viu”. També fa un reclam per “una preocupació” vers l’escola pública. “Cal tenir cura de tot el que és públic, perquè és on existeix la igualtat d’oportunitats”, conclou.

Text i imatges: Josep Gallofré