Mai li van importar les cartes que el destí li va donar, ell va jugar amb la seva baralla. La vida de Francesc Xammar, dedicada a la resta de persones, quedarà per a la resta de la història, també. Un home savi, seriós i conscient. D’aquells que valora el que té, que no és poc, i que no observa una vegada si pot fer-ho dues. Una personalitat justa, amb totes i cadascuna de les lletres. Abraça l’equitat i renuncia als privilegis. “Mai m’han agradat; no vull ser privilegiat, jo visc com els altres”, expressa.

Per això, fa més de cinquanta anys que es va traslladar a Torreforta primer i a la Floresta després per encetar una nova vida, per agafar el tren que realment el portaria al seu destí. Nascut al passeig de Gràcia un 16 de novembre de 1933, Francesc Xammar i Vidal va créixer en el si d’una família benestant barcelonina, de caràcter conservador, però que alhora combregava amb el sentiment nacional català: “Mai em va faltar res, sempre vaig tenir el que vaig necessitar”, recorda.

Va ser un nen alegre, despreocupat. A finals d’aquest any, marxarà a Barcelona, ja que els seus companys jesuïtes opinen que, amb 89 tardors, no és convenient que continuï vivint en soledat. Es trasllada al barri del Clot, a viure en comunitat. Per tant, el pròxim dissabte 10 de desembre, Dia dels Drets Humans, a les quatre de la tarda a la plaça del local social de la Floresta, s’ha organitzat un acte homenatge a Paco Xammar, anomenat “Una vida de compromís i dignitat”.

Inicis amb clarobscurs

La història de Xammar és d’aquelles dignes de narrar. Va anar a escola als jesuïtes del carrer Casp. Gràcies a allò, el petit Francesc començaria a prendre consciència sobre les diferents realitats que es vivien a la Barcelona de la postguerra. Mentrestant, com era normal, la seva vida era quelcom desigual a la que portaria en el futur. El fet d’haver nascut amb tantes facilitats va provocar que anys més tard en defugís. Mai el va envair un caràcter egoista fruit del poder econòmic dels seus familiars. Per contra, Xammar, humil, buscava i buscava el seu lloc. Sentia que no encaixava, però la seva vida ben aviat faria un gir de 180°.

“Amb prop de divuit anys, vaig descobrir que tot no era tan bonic per a tothom”, explica. La seva escola va organitzar unes sessions de catequesi arreu dels barris de la perifèria de Barcelona. Sense aquelles sortides, Xammar no seria qui és, i Tarragona possiblement s’hauria perdut una de les personalitats més icòniques de la seva història moderna.

En arribar al barri d’Horta, Xammar va sortir de la caverna i va descobrir el seu particular món de les idees. A partir d’aquí, va decidir que aquell no era el seu lloc. “Jo no havia fet res per trobar-me en una posició tan bona, em sobrava tot i, per tant, vaig començar a ser conscient de la quantitat de pobresa que hi havia i del poc cas que se’n feia, no volia ser part d’allò”.

Va estudiar Filosofia i Sociologia, va passar per la universitat la Sorbona de París i per Múrcia. Va tenir un parell d’experiències laborals. Recorda la primera, de dos mesos, a la fàbrica d’electrodomèstics Corberó de Barcelona: “Sortia baldat cada dia, no hi estava acostumat, però havia d’esforçar-me com els altres”. També va treballar a Bèlgica, a les mines de carbó de Charleroi.

La decisió

La vida li demanava un canvi. Deixar enrere els seus orígens definitivament. Esborrar la pissarra i tornar a plantejar l’esquema. El 1963 va començar el seu camí com a sacerdot jesuïta. “Em vaig sentir cridat”, reconeix. Per aquest motiu, uns anys després, va traslladar-se a Torreforta. Explica que la seva primera intenció va ser dur a terme el seu projecte vital al barri d’Horta, aquell que tant l’havia sorprès. Tanmateix, un dels seus superiors a la Companyia de Jesús li va recomanar que anés a Tarragona i que busqués un indret que respongués a les seves inquietuds.

Com ell, els barris perifèrics de la ciutat es trobaven en construcció, sense un perfil concret, però amb ganes de definir-se: “Vaig cercar un lloc que em donés la possibilitat de treballar per als altres, de viure com vivia la gent desafavorida per saber el que havien de passar”. A poc a poc, Xammar va anar creixent com ocell que surt de l’ou. La seva nova identitat es va constituir a mesura que acumulava experiències a Ponent. Afirma que “els primers anys van ser durs, però bonics”.

Es veia com algú privilegiat, en el sentit que era un sacerdot amb estudis, per tant, ja comptava amb dos aspectes que el convertien en una persona més respectada que les altres: “La gent em tractava diferent per ser capellà i per haver estudiat, i això m’angoixava”, reconeix. Tot i que també hi havia qui no li tenia gaire confiança per tot el que l’església representava en l’època del franquisme. Molts dels habitants dels nous barris provenien de les barraques del polígon d’Entrevies, i Xammar recorda sentir-se culpable perquè els seus veïns no havien gosat de les oportunitats que ell sí que va tenir: “Em punxava per dins, mai he volgut viure millor que els altres”. Aquest sentiment de culpabilitat reflecteix fidelment l’obra i el calibre del protagonista, qui refusava que el tractessin de vostè: “Jo et tracto de tu i tu em tractes de tu”.

Finalment, es va establir a la Floresta el 1969, al bloc de l’Alzina o Encina, com encara avui relata la placa de l’entrada: “Era el barri perfecte per desenvolupar tot el que jo volia fer”. El seu pis, de no més de 60 metres quadrats i que va estar pagant durant prop d’una dècada, és un autèntic món que amaga records pels racons més recòndits. I és que cinquanta-tres anys donen per a molt. Fins i tot per celebrar reunions clandestines que serien la llavor d’organitzacions sindicals, com per exemple Comissions Obreres, i també d’associacions veïnals, com la Federació d’Associacions de Veïns de Tarragona, de la qual Xammar va ser un membre destacat.

La repressió franquista

El portal de l’Encina es va convertir, a més, en escenari de la detenció de Xammar per part dels grisos (membres de la policia armada franquista). “Vaig notar que, dies enrere, un cotxe negre em seguia; un matí vaig sortir a apuntar-me la matrícula i va ser quan em van detenir, em van identificar i em van dir que o s’acabaven les reunions, o hi hauria càstigs”.

Per acabar d’embolicar la troca, resulta que el governador civil de l’època a Tarragona, Antonio Aige Pascual, era familiar —tot i que llunyà— de Paco Xammar. A causa d’aquesta detenció, Xammar no va poder obtenir el permís necessari per impartir la docència a l’Institut Antoni de Martí i Franquès. No obstant això, va fer les classes igualment, de religió, ètica i filosofia. També va ser professor a La Salle.

La pèrdua de la consciència perifèrica

“El barri era molt actiu pel que fa a manifestacions i protestes, hi havia molta més consciència que ara de les desigualtats que arribava a haver-hi”, lamenta. Tot i que el barri ha crescut urbanísticament, “s’ha perdut l’essència de la comunitat, en això s’ha involucionat”, opina.

Per a Xammar, la societat actual busca “viure millor des d’un punt de vista individualista i exclusivista, només hi ha interès per la comoditat d’un mateix; hi ha persones que es posicionaven com a comunistes i, quan la vida els hi ha anat bé, han abraçat la burgesia”. Enrere han quedat ja els anys en què proliferaven les reunions socials i la preocupació pels altres. Ara, el camí per lluitar contra les injustícies s’ha dividit fins a l’infinit: “Els problemes amb la droga no han fet més que créixer, ara que només preocupen els diners, que estan matant el món a poc a poc”. Tan poc importants són per a ell els diners que va donar tota la seva herència amb poc menys de trenta anys: “El notari em va preguntar que per què feia aquella bogeria, i jo li vaig respondre que era major d’edat”.

¿Fragmentació entre Ponent i Tarragona?

Amb els anys, s’han donat la necessitat d’interrelacionar els barris de Ponent amb el centre de la ciutat. “Hi ha gent que encara té respecte a anar a Tarragona, es tanquen en si mateixos; és una divisió classista, no ens hem unit i això ens ha perjudicat”, exposa Xammar.

Se centra, bàsicament, en el fet que, entre els barris i el centre, es poden distingir dos tipus de poblacions. A la perifèria hi ha més persones migrants, tant de l’estat com d’altres països. Per això s’utilitza en major mesura el castellà, ja que, segons Xammar, no s’ha trobat la manera de generar una estratègia d’integració: “Ens podríem haver enriquit mútuament”.

Durant uns anys, es van organitzar unes sortides culturals des del barri fins al centre. “La gent no s’animava”, indica el sacerdot, que denuncia que els diferents governs que han passat per la ciutat no s’han preocupat prou per unir Ponent i Tarragona en ànima. “Sí que s’ha avançat, però, en urbanisme”, reconeix.

Els barris des de la política

Xammar ho va intentar també des de la política. Va formar part del primer consistori democràtic. Des del 1979 fins al 1983, va ser conseller en representació de la Candidatura per la Participació dels Veïns a l’Ajuntament, que va obtenir 2.832 vots (6,72%) i dues conselleries.

“Va ser útil perquè vaig poder conèixer, de manera més global, la realitat social de Tarragona”, indica. Es va fer càrrec de la conselleria d’Informació durant els primers anys de govern, però explica que li van treure responsabilitats: “Els polítics se sentien superiors, i això no em va agradar”.

Una història d’orgull

Les inquietuds de Francesc Xammar han anat més enllà de la Floresta. De fet, la situació allà es va minimitzar en la seva ment quan va descobrir la vida a diferents països de l’Amèrica Llatina a través del Comitè Óscar Romero, del qual ell va ser secretari internacional. L’experiència el va portar a viure quatre anys a Nicaragua, fent classe a la Universidad Centroamericana (UCA). A Guatemala també va encetar projectes per intentar que les generacions del futur puguin accedir a les comoditats que ell va tenir.

Va passar per Jamaica, Hondures, El Salvador, Costa Rica i Cuba. A poc a poc, Xammar ha anat estenent el seu credo particular i deixant empremta per allà on ha passat. Un credo que es basa en la justícia i la igualtat a partir de les comunitats, en mirar als altres tant com et mires a tu mateix.

La societat serà més justa en un futur? “T’ho contestaria, però la veritat és que no puc, m’és impossible”, respon Xammar, qui forma part de l’ala pessimista, tot i que sempre deixa la porta oberta al que pugui passar de positiu. Ell, però, considera que no ha perdut el temps. S’ha buidat. I tot i que el resultat potser no ha estat el que la seva ment il·lusionada va pensar quan va arribar a Tarragona, marxa content: “He ajudat en tot el que he pogut, no amb la satisfacció que m’hagués agradat, però em sento realitzat”. Malauradament, comenta, cadascú arriba on arriba, i les forces dels canvis socials no entenen d’ètica ni de justícia.

Ha predicat una altra manera de viure, per activa i per passiva. Amb la dignitat personal per bandera, Francesc Xammar ha estat un exemple de rectitud i seny. Va renunciar a tot a canvi d’una vida plena. A partir d’ara, a Barcelona, continuarà sense observar quelcom una vegada si pot fer-ho dues, perquè si una cosa ha demostrat és que ja poden passar els anys, que l’honradesa i la justícia són intrínseques a la seva persona. 

Text i imatges: Joel Medina

Etiquetes: , , , , ,