«Per fi hem vist el sol després de tres mesos!», diu somrient Miquel Solé Ruiz des de l’apartament on viu al centre de Dublín. Aquest tarragoní de 26 anys en fa dos i mig que viu a Irlanda, país on es va desplaçar amb la seva parella, també tarragonina. «Professionalment cercava alguna cosa més i la Rebeca em va proposar de marxar a Dublín. No m’ho vaig pensar massa i la vaig seguir», explica Solé, que reconeix que l’amor va tenir un pes essencial en la decisió.

Quan va arribar a l’illa, el tarragoní va optar per buscar feines relacionades amb la seva formació. Solé va estudiar a la Salle Tarragona i, després, va cursar Direcció Hotelera a la Universitat Autònoma de Barcelona. La seva aventura professional a Irlanda va començar amb un contracte de cambrer a un hotel, però ben aviat va canviar. «Pocs mesos després, va sortir una oferta de feina al mateix hotel però en l’àmbit de comptabilitat. Jo tenia molt poca experiència en aquest món, però vaig arreglar una mica el meu currículum i em van donar l’oportunitat d’accedir a la plaça», detalla.

L’escalada professional de Solé va continuar. «Vaig poder trencar amb la barrera de l’idioma, perquè l’accent dels irlandesos té molt poc a veure amb l’anglès que estem acostumats a escoltar», explica. La posició en la cadena hotelera va millorar després d’assumir més responsabilitats i va acabar de completar-se poc abans de la pandèmia. «Em van oferir una feina en una altra empresa també del món de l’hostaleria, però aquest cop enfocada només a finances, i vaig acceptar. Segurament, si hi hagués renunciat, ara estaria a l’atur per culpa de la pandèmia», reflexiona.

Dos anys i mig després d’aterrar a l’illa, Solé compta amb un salari ben remunerat i una feina estable.  Per tot plegat, no es planteja tornar a casa a curt termini. Però no tot el que envolta la vida irlandesa li agrada: «La gastronomia és molt planera i senzilla», diu resignat. La seva família —propietària d’El Barquet— l’ha inculcat l’amor per les receptes marineres, les picades i els sofregits, «i tot això no hi és a Irlanda, perquè malgrat que es tracta d’una illa, no hi ha tradició pesquera», lamenta. Les capses que la seva família li envia per correu, carregades de verdures i embotits, alegren el seu estómac de tant en tant.

Un dels indrets on Solé ha trobat peix de qualitat és a Howth, un poble pesquer ubicat a quinze quilòmetres de Dublín i que el té «enamorat». Aquesta és una de les excursions en bicicleta que més agrada al tarragoní, i que podia gaudir fins a l’arribada de la pandèmia. «Ara estem blindats. No podem sortir en cinc quilòmetres a la rodona i només estan oberts els supermercats o les botigues essencials», assegura.

Malgrat que no es planteja la tornada a curt termini, Solé i la seva parella intenten visitar els seus almenys dues o tres vegades cada any. La darrera va ser per Nadal i, la pròxima, al maig. Serà aleshores quan aquest tarragoní podrà gaudir d’una de les coses que més troba a faltar: seure amb els amics a la plaça de la Font a fer cerveses i no pensar en res més. Per ells i per la seva família té un últim missatge molt especial: «La terra es porta dins!».

Text: Carlos Domènech Goñi
Fotografia: Cedida

Etiquetes: ,