Quan la mort venia del cel

El Va ser Notícia d’aquest juliol vol recordar un fet que va tenir lloc l’any 1937, ara fa 85 anys, en plena Guerra Civil. La ciutat de Tarragona, com tantes d’altres, va patir nombrosos bombardejos entre 1937 i 1939. El 19 de juliol de 1937 va patir un dels atacs aeris més greus i amb més víctimes. El periodista Lluís de Salvador i Andrés (1893-1975) en va fer una crònica extensa i detallada de com es va produir la incursió, el nom dels morts i els ferits, on vivien i on van ser enterrades les víctimes. També va deixar constància dels danys ocasionats en els immobles de la ciutat, en alguns casos especificant els imports dels desperfectes. Una detallada documentació que va ser publicada l’any 2009 al llibre Quan la mort venia del cel. Memòria dels bombardejos sobre Tarragona (1937-1939), del qual el títol d’aquest article n’és un homenatge. 

Salvador va qualificar aquest bombardeig com un acte de bàrbara revenja per la data en què es va produir i escriu: “Era l’aniversari del fracassat aixecament facciós i el poble havia considerat la diada quasibé festiva (… ) a la Rambla 14 d’Abril (…) hi havia encara força animació (…) Per altra banda, la data es prestava a que els centres polítics i sindicals es veiessin al vespre molt concorreguts en la celebració de l’aniversari de la formidable resposta donada per Catalunya als militars sublevats. La commemoració havia de resultar força més plaent encara ací que en altres llocs, pel fet que havent tingut la ciutat fins abans de la proclamació de la República fama de reaccionària, el dia 19 de juliol es palesà bé prou tot el contrari, posat que la força armada confabulada amb els facciosos, ni tan sols s’atreví a llençar-se al carrer. La sublevació fracassà, per tant, i foren dominats els que havien procurat fer-la esclatar, sense que assolissin disparar ni un sol tret ni provocar el vessament de la sang d’un sol ciutadà.”

Eren les 21.15 h i la ciutat en aquells moments estava completament desprovista de qualsevol element de defensa. Els tres avions trimotors feixistes van volar baix i amb els llums encesos provinents de la banda de Llevant. Al passar per la Rambla 14 d’abril els ciutadans que hi passejaven se’ls van quedar mirant creient que eren avions lleials. Aquest fet va inspirar confiança a la gent del carrer, provocant que els agafés de ple degut al factor sorpresa. Poc després va esclatar la primera bomba al carrer d’Adrià, prop del local social d’Esquerra Republicana. Van seguir més explosions com les del local de la CNT al carrer Méndez Núñez, on hi van llençar tres bombes explosives de 100 quilos, una de 50 i dues més d’incendiàries, segons indica Salvador.

Els tres trimotors van desaparèixer per Ponent. Quan començaven a mobilitzar-se els bombers, els serveis de la Creu Roja i la gent sortia de casa a veure que havia passat, els avions van fer una segona passada, aquest cop provinents de Salou.

Era la segona vegada que Tarragona patia un bombardeig al centre la ciutat. El primer havia tingut lloc just un mes abans, el 17 de juny, i malauradament no va ser l’últim. La quantitat de bombes i la manera com es van distribuir sobre el plànol de la ciutat deixava ben clar que anaven dirigides a fer el màxim mal a la població civil.

Alguns dels indrets més afectats van ser, com ja s’ha assenyalat, els carrers d’Adrià i Méndez Núñez, però també els carrers Pons d’Icart, Martí d’Ardenya, Cervantes, Canyelles, Unió, Rambla 14 d’abril i Rafael Casanova, August, Cós del Bou, Cavallers o la plaça de la Font. Dues bombes van caure a la caserna de la rambla Vella i van matar a vuit soldats, i una altra va impactar al mig de la calçada, prop del Garatge Panadès, i va causar la mort a sis soldats més.  Les forces del general Franco també van llençar nombroses bombes incendiàries amb la intenció de provocar un gran incendi.

Tot i amb això, Salvador assegura que els facciosos no van aconseguir totalment el seu objectiu: “Moltes de les bombes que anaven destinades a destruir Tarragona, no esclataren. Les que ho van fer, fou a la via pública, contra les calçades o a l’interior dels patis o solars on els danys es reduïren al mínim. De no haver estat així i cas d’haver resultat tot els càlculs dels agressors, mitja hora després del pas dels aparells pirates, Tarragona, com Guernica al Nord, no hagués estat ja gaire cosa més que un munt de runes flamejants”. Tot i que no va ser com a Guernica, Lluis de Salvador apunta que al centre de la ciutat van caure una trentena de bombes, que van ocasionar 51 morts i 47 ferits i destrosses en una quarantena d’edificis.

El dia 22 de juliol el diari Llibertat publicava una nota de l’alcaldia en referència al bombardeig: “Aquesta Alcaldia es veu precisada a declarar públicament, després del bàrbar bombardeig del dia 19, damunt la ciutat indefensa, que una de les mes gran preocupacions de l’Ajuntament, ha estat el dotar a Tarragona de mitjans defensius que impedissin la impunitat amb què actuen els avions al servei del feixisme…”. Des de feia temps que es feien gestions per aconseguir defenses antiaèries sense obtenir cap resultat.

Per altra banda, des del mateix rotatiu es demanava que els tarragonins no es desmoralitzessin tot i el lògic esgotament moral que patia la població davant del bombardeig. Afirmaven: “Ara més que mai hem d’unir el nostre esforç. Ara més que mai hem d’imposar una moral de guerra. Ara més que mai cal fermesa, coratge, consciència del que fem. Amunt catalans! Tarragona té un lloc en la lluita sagrada contra els invasors, i aquest lloc rebutja la desmoralització de la població civil!”. 

Podeu llegir la crònica sencera del bombardeig a Quan la mort venia del cel. Memòria dels bombardejos sobre Tarragona (1937-1939). Lluis de Salvador i Andrés. Edició a cura de M. Elena Virgili i Montse Sans.

Text i imatges: Biblioteca Hemeroteca Municipal.