Roser Vidal Font, un símbol del feminisme i la lluita pels drets socials

Els anys de la dictadura franquista van canviar la societat i el rol que els homes i les dones hi jugaven. Mentre l’home tenia drets, sortia al carrer per guanyar-se la vida i tenia lleis que l’emparaven, les dones es veien supeditades a la cura de la llar, la criança dels fills i els menesters del dia a dia. Fa poc més de 50 anys, si una dona volia tenir un compte bancari, obrir un negoci, treballar en una empresa o estudiar a la universitat, havia de tenir el permís del pare o del marit.

Ara bé, als anys 80 del segle passat semblava que la societat sentia la necessitat d’obrir-se a nous aires de modernitat i de treure’s la cotilla. Aquests aires implicaven, també, un cert alliberament femení i la possibilitat que les dones expandissin el seu coneixement, influència i ganes d’intervenir en els afers públics o privats.

La Roser Vidal Font va ser una precursora en aquest sentit, gràcies a la seva feina de ginecòloga, la seva dedicació a les dones i el seu esperit de lluita perquè bufessin aires d’innovació i de llibertat. Per aquestes raons i també per la seva vinculació amb el Bloc Feminista de Tarragona, entre altres entitats de dones, la Roser és mereixedora de protagonitzar un dels punts de llibre que ha editat l’Ajuntament de Tarragona amb motiu del 8M.

Una pionera en la cura de el més íntim de les dones

La Roser Vidal s’ha dedicat a la ginecologia tota la seva vida professional. Tot plegat fins fa només quatre dies, perquè la Roser fa escassament quatre anys que està jubilada. Ara escriu i ja té publicats diversos títols de novel·la. Però als anys 80 va liderar una iniciativa revolucionària a favor de les dones: els Centres de Planificació Familiar. El primer d’aquests centres va néixer a Madrid, el següent a Barcelona i, posteriorment, a Tarragona. La Mitja Lluna va ser el primer equipament d’aquestes característiques de les comarques tarragonines, però en van seguir altres a Cambrils, Valls o El Vendrell.

Els Centres de Planificació Familiar van acabar absorbits pel Departament de Salut de la Generalitat i la seva tasca primigènia “va quedar en l’oblit”, recorda Roser Vidal. Ara bé, quan això va passar, ja hi havia molta feina feta. Els centres s’havien convertit en enormement populars i útils per a les seves nombroses usuàries. S’hi parlava de coneixement del cos femení, d’embaràs, d’avortament, d’anticoncepció, de divorci o de la maternitat, entre d’altres. Temes que eren la punta de llança d’un gran moviment femení que, fins al moment, s’havia mantingut en un silenci latent.

La Roser Vidal rememora que per muntar aquell primer Centre de Planificació Familiar va caldre un Bloc Feminista “cohesionat i amb inquietuds”, així com el concurs d’una ginecòloga, una psicosexòloga i una llevadora que van fer equip. De ganes no els en faltaven i de coneixements professionals, tampoc. Aleshores era l’Ajuntament qui havia de donar el suport que calia a una empresa com aquesta.

L’any 1981 aquestes dones valentes i amb esperit pioner, amb la Roser Vidal com a membre rellevant de l’equip, van aconseguir que els cedissin un local i un mínim de material. La resta ho posaven elles, incloses moltes hores que corrien ràpides i de franc. Per això van muntar una cooperativa de treball associat.

La metodologia de treball era un pilar bàsic dels planings: molt de treball en equip, dedicació, comunicació entre les professionals, suport les unes a les altres i, sobretot, un constant aprenentatge de les usuàries. L’objectiu del Centre de Planificació Familiar era, en paraules de Vidal, “transformar la manera com les dones podien relacionar-se amb la seva sexualitat i tot el que això implicava”.

Què va passar amb aquells Centres de Planificació Familiar? Doncs que per causa, entre altres, de la seva metodologia, que la Roser defineix com “amb pocs angles i moltes línies rectes”, a l’hora d’encapsular els centres dins la sanitat, va resultar que “encaixaven malament”. Per això, l’any 1986 es va decidir extingir-los. Hi va haver grans protestes i el Bloc Feminista i diferents associacions de dones de Tarragona van sortir al carrer en protesta. Finalment, l’any 1996 van tancar tots els altres Centres de Planificació Familiar de Catalunya.

Tot un periple fins a tornar a Tarragona

Quan els planings van tancar les seves portes, la Roser Vidal va seguir la seva carrera professional com a ginecòloga. Va exercir en diferents poblacions, a la Seguretat Social i en centres privats, però finalment l’atzar i les circumstàncies la van retornar a Tarragona, en aquest cas, treballant al Centre d’Assistència a la Salut Sexual i Reproductiva, que no deixava de ser un hereu d’aquells planings d’anys enrere. La Roser reconeix que aquesta segona etapa també va ser satisfactòria perquè, amb gran il·lusió, “anava trobant antigues usuàries del planning i veia que, d’alguna manera, l’esperit d’aquells centres, encara perdurava”.

Salut, feminisme i feminitat. Són termes que en un moment determinat semblava que havien passat de moda. No era així. La Roser Vidal reconeix, molt gratament, que avui dia “hi ha una generació de relleu en la lluita feminista i que estan arribant a uns nivells que nosaltres ni havíem sominat”. La primera lluita feminista estava enfocada en tenir dret a treballar fora de casa, a gaudir d’una sexualitat diferenciada de la reproducció o a favor del divorci. Reivindicacions que, segons la tarragonina, “avui dia són tan elementals, que es donen per fetes i ni es plantegen”.

La Roser es reconeix com un granet de sorra en tot l’oceà del moviment feminista, però que al costat d’altres granets es va aconseguir donar unes primeres passes fonamentals en la lluita pels reconeixement dels drets de les dones. I se’n mostra satisfeta.

La Roser Vidal i el seu punt de llibre

Què en pensa la Roser Vidal del reconeixement que se li dona dedicant-li un punt de llibre de la sèrie Dones Tarragonines? Ho té molt clar. Somriu i afirma que “és l’homenatge a tot un munt de dones que creien en l’idea de canviar les coses. Aquest punt de llibre també és per a elles, per aquelles boges que es van atrevir a muntar un planing, que van treballar sense cobrar, que després van fer sortir les dones al carrer per reivindicar el que volien. I, sobretot, és el reconeixement a tot un grup de gent, la feina de les quals, pensava que havia caigut en l’oblit”, afirma amb fermesa.

Van fer tot el que van poder i saber, aprofitant una conjuntura, als anys 80, que era molt dura però, alhora, molt estimulant perquè semblava que el món es podia obrir i que tot anava cap a millor.

Sàvia i sensata, la Roser reflexiona: “La gent jove ha estat adormida durant molt de temps. Ara és l’hora de recordar que tot és possible, però que cal lluitar per aconseguir-ho. Tant des del punt de vista del feminisme com dels drets socials, fa falta treballar per aconseguir-ho”.

Text: Roser Pros-Roca

Imatges: Tjerk van der Meulen – Chinchilla. Centre d’Imatges de Tarragona – Roser Pros-Roca