Eduard Daura (1990) és estudiant de doctorat i es troba investigant a Finlàndia en matèria de malalties neurològiques. Tot i que va néixer a la Ribera d’Ebre, ja de ben menut va venir a viure a Tarragona. “Als sis anys, de fet –constata–. Em sento de Tarragona i, ja estudiant a l’institut, vivia molt intensament Santa Tecla”, recorda. Aquells anys de joventut els recorda com si haguessin succeït ahir. Descriu Tarragona com a una localitat “d’allò més activa”, on s’impulsen iniciatives diverses i la ciutadania respon.

El tarragoní d’adopció està especialitzat en biomedicina, sempre li ha agradat la natura i esdevenir biòleg era un objectiu laboral que volia complir. “Sempre m’havien cridat l’atenció els organismes vius, el teixit de la vida i la seva composició”, explica. Aquest interès es va començar a imposar vorejant l’adolescència, als 17 anys. “Més tard, vaig estudiar a l’Universitat de Barcelona i vaig acabar la carrera a l’estranger”, afegeix.

“Quan vaig venir a estudiar a Finlàndia, ja fa entre vuit i nou anys, vaig viure un cert xoc cultural. Les relacions són diferents de les que podem trobar a casa nostra, hi ha més caliu; això encara em sobta, tot i que em trobo molts espanyols.”. Recorda, d’altra banda, que un cop que va mostrar, a través del seu telèfon, “com es vivien aquí les festes locals, i molts es van sorprendre de veure tanta gent junta en un sol carrer.”.

Més enllà de la primera impressió, Daura s’ha adaptat molt bé i un dels aspectes que més l’han sorprès és que (deixant de banda la pandèmia) es marquen molt més les distàncies a l’hora de relacionar-se; tot i que, per contra, troba que “hi ha més civisme i honestitat” quant al compliment de la normativa als carrers.

Inquietuds formatives

Un altre dels trets que més l’ha motivat des que viu a Finlàndia i pel que fa a la formació a la Universitat de Helsinki, és que “tot funciona mitjançant mòduls optatius”. És a dir: “Si a tu t’agrada, més enllà de la teva especialització, la literatura, se t’ofereix l’opció de poder endinsar-t’hi”, especifica. El sistema educatiu el troba diferent del que estava acostumat i fa palès que “em dona llibertat per tal de respondre i satisfer les meves inquietuds”. D’aquesta manera, treballa en la presa de decisions amb més autonomia.

A hores d’ara, es troba dins un equip de recerca investigant sobre l’epilèpsia mioclònica progressiva, una malaltia genètica de la qual el grup n’ha extret diverses línies d’estudi mitjançant les quals van treballant. “Es tracta d’una malaltia neurodegenerativa que té una afectació notable a Finlàndia i es manifesta a l’adolescència, entre els sis i els 16 anys. A l’Estat espanyol hi ha una incidència molt menor, ja que té més població que no pas Finlàndia. A grans trets i amb l’objectiu final (com de tota investigació del ram) és guarir la malaltia; la meva investigació, de la qual en vaig elaborar una hipòtesi, estava relacionada a investigar el comportament del gen que la produïa; ja que cal conèixer la seva ‘història’ per tal de saber com influir-ne, l’hem d’entendre per poder actuar.”.

Ara bé, com també aporta, “el cervell sempre ha estat un misteri i no sabrem mai tot d’ell”. “El grup fa anys que fa recerca d’aquesta malaltia, vint aproximadament, i totes les investigacions un cop efectives es comparteixen amb la resta del sector a publicacions científiques. Aquesta difusió és un dels aspectes més importants per al camp de la salut, tot aquest coneixement s’encabeix dins unes bases de dades públiques”, continua.

Tot plegat, suma per tal de poder esclarir el camí i, així, trobar una via més propera cap a un possible tractament. “Aquesta malaltia és progressiva i això es tradueix en atacs epilèptics cada cop més forts. Les persones que la pateixen no acostumen a morir d’això, sinó que acaben perdent autonomia, especialment per la manca de capacitat motora. De fet, està més a prop d’assemblar-se al Parkinson, que no pas a l’Alzheimer”. Al cap i a la fi, “moren neurones de forma irreversible”, indica.  

Preguntat pel futur, Daura exposa que un cop conclogui aquesta etapa, “no descarto poder dedicar-me a la docència i ensenyar biologia o quelcom per l’estil en un centre educatiu”.

Text: Cristina Valls López
Fotografia: Cedida

Etiquetes: , ,