L’artista francesa Béatrice Bizot (Milà, 1966) es defineix com a escultora principalment, tot i que la seva curiositat innata l’ha feta endinsar-se en universos tan amplis com ara el de la joieria. “És una pràctica recent”, matisa, tot i que ja es va poder entreveure aquesta nova línia d’acció en algunes obres de la mostra “Empremtes”, la qual va dur al Centre de Lectura de Reus l’any 2020. Dit això, retrocedim als orígens, als inicis en què Bizot va començar a desenvolupar la que avui és la seva professió.

L’escultura ha estat present a la meva vida des de sempre. El pare era escultor, tot i que no va arribar a viure d’això professionalment. Ell tenia un taller i sempre l’observava mentre feinejava. Recordo anar amb ell a les platges de Gènova, a buscar ‘tresors’, objectes oblidats que portaven les onades. Sobretot agafava moltes pedres, tot aquest material seria subjecte de formar part d’obres artístiques”, recorda.

La primera obra de l’artista italiana de pares francesos és un retrat en fang del seu pare que va fer als onze anys, “el qual ell encara conserva i és resultat d’una atenta observació de faccions i proporcions; realment s’hi assembla”, confirma Bizot. A casa sempre van viatjar molt i la creadora sempre ha tingut la necessitat d’expressar-se a través de l’art. “Viure a diferents llocs al llarg de la meva vida m’ha enriquit en molts sentits, especialment a l’hora de comunicar-me. Vaig estudiar Belles Arts a Milà i, tot seguit, no vaig parar de moure’m. Conèixer idiomes m’ha fet endinsar-me amb més profunditat en la cultura dels diferents països en els quals he estat.”

Per posar un parell d’exemples; l’artista esmenta que vivint a Amèrica, on va ser cinc anys, “vaig aprendre la tècnica de la mà d’un escultor retirat, allò va ser estratègic per a mi”. I, d’altra banda, “vaig mantenir correspondència, ja de ben jove -amb vint anys aproximadament- amb un artista de la República Txeca, d’on vaig interioritzar la regularitat en el treball i inculcar-me disciplina”, manifesta.

Lligams mediterranis i identitat

Bizot és, per dir-ho d’alguna manera, filla del món. No ha tingut mai por de conèixer altres cultures i aprendre fora de la seva zona de confort. El concepte de globalitat i les ciutats (i els edificis) són una constant en el seu art, així com reflexionar sobre les pròpies arrels i sobre on és la llar de cadascú. “Quan vaig venir a viure Tarragona, ràpidament vaig saber que havia d’aprendre català, havia de parlar-lo per adaptar-me, connectar i conèixer la identitat i el tarannà de la ciutat. Venir a viure-hi m’ha donat pau, ja que tinc lligams mediterranis i m’atrau tot el que hi tingui a veure.”

El cos humà, d’altra banda, és un element també present als treballs de Bizot; hi són claus les figures femenines, però “el més important és que mitjançant la figura humana parlo de la humanitat i, les cares, els rostres, són per a mi vehicles de l’ànima”, resumeix. En aquestes, de fet, hi fa intervencions diverses, acció que suposa “donar un significat profund i íntim”. Els cossos, sovint, es transformen en edificis per parlar de la civilització. “Nosaltres som els nostres propis edificis, que són construïts i són plens de particularitats molt personals.”

Procés de creació i tria del material

Quan li hem preguntat pel procés de creació i la tria del material, ja que fa anar des de ciment fins a bronze, respon que “tot depèn d’on anirà ubicada l’obra”. El bronze sempre té un acabat perfecte per a ella, però el ciment l’aporta molt: “El material és també un vehicle de significat i el ciment em permet treballar en una superfície dura que, a la vegada, pot aportar-me molta dolçor en elaborar un rostre”.

Un altre dels àmbits en els quals Bizot li agrada treballar és en la interactuació del públic. Vol fer reflexionar amb el seu art, però també que l’ull gaudeixi. “L’exploració a noves formes d’art sempre ha de ser al cap del creador. Sempre que elaboro formes hi he d’intervenir, són maneres de fer evolucionar els materials”. Amb l’arribada de la COVID, Bizot també va passar més hores al taller. “Fins i tot, vaig posar-me a dibuixar diàriament. Vaig tenir temps de pensar, però em va ajudar molt tenir exposicions a l’horitzó”, conclou.

Text: Cristina Valls López
Fotografia: Alba Rodríguez