“Un cuiner fa la mateixa cultura que un escriptor o un pintor”
Natural de Terrassa i resident a Vilanova d’Escornalbou, trobarem sovint l’Albert Villena (48 anys) per Tarragona i tot el territori. De fet, és un dels membres més actius de la comunitat dels Igerstgn. Professional de la banca, aquest enamorat de la fotografia autodidacte ha estat capaç de dotar les seves imatges d’un toc personal tot i l’eclecticisme aparent. Aquest febrer serà l’encarregat d’estrenar un petit gir al projecte del Fotògraf Convidat, ja que li hem demanat que, en lloc d’oferir la seva visió global de la cultura, se centri en un aspecte concret. Ha escollit l’artesania, que entén des d’un punt de vista molt particular i interessant.
Sembles un tot terreny: fas fotos de natura, d’interiors, imatges experimentals… Tot és fotografiable?
El que t’acaba portant a fer una fotografia concreta és el que sents en aquell moment. A vegades sóc conscient que el ser tan eclèctic em dificulta tenir un perfil propi com a fotògraf. Però també és veritat que em costa molt encasellar-me en una sola manera d’actuar. Si hi ha altres escenaris que em motiven em costa molt abandonar-los per l’obligació de seguir una línia en concret.
Fas de tot, però sí que és veritat que rarament hi veiem persones a les teves fotografies. Per què?
És cert. No m’agrada especialment fotografiar persones, m’agrada molt més fotografiar espais.
Un altre fet recurrent dins d’aquest eclecticisme és la presència de molts bodegons, gairebé com si fossin quadres clàssics.
És que a mi la pintura m’agrada molt i, quan puc, pinto! De fet, si faig més fotografia que pintura és perquè ara la tecnologia em permet fer fotos en qualsevol moment gràcies als tèlefons mòbils. Ara puc fer fotos sense cap preparació prèvia, condicionants que la pintura sí que demana. Suposo que té lògica que, en certa manera, els temes recurrents de la pintura clàssica estiguin presents en la meva foto.
Hi ha alguns objectes o instants que només poden ser pintables i uns d’altres de fotografiables?
Crec que totes les imatges fixes poden ser traslladades a la pintura o a la fotografia. Però a la pintura cada vegada m’agrada més l’abstracció i, en canvi, en fotografia sóc més realista.
També t’agrada molt la cuina i te’n veiem fotos constantment. Els qui en saben diuen que és molt complicat fer bones fotos de plats i d’aliment. Quina és la dificultat?
És molt difícil captar una bona llum a la cuina i, a més, és complicadíssim controlar les brillantors. Pots fer unes fotos fantàstiques i després, quan les veus, t’adones que l’oli brilla moltíssim. Per a mi el repte és traspassar-hi el propi procés de cuinar, no tan sols presentar el plat final, sinó tenir present tota l’elaboració. I tampoc tinc ganes de preparar tècnicament la foto perquè és molt complicat.
Com t’aficiones a la fotografia?
Des de jove, als catorze o quinze anys. Fa molts anys, quan encara es treballava en analògic, vaig fer un curs de fotografia, però em considero autodidacte.
Durant tot aquest tems has viscut una doble revolució: el pas del carret al digital i, més recentment, l’èxit de la fotografia social a la xarxa. Com ha canviat la teva relació amb la fotografia durant tot aquest procés?
Totalment. De fet, el meu ritme de vida ara no em permet sortir expressament per fer sortides fotogràfiques i ja ni tinc càmera reflex. Per mi la gran revolució és el fet de poder fer fotos, editar-les i penjar-les rapidíssimament. Tot plegat fa que la fotografia instantània tingui un acabat artístic que abans no tenia. Si abans de l’aparició del digital tiraves amb una cara instamàtica o amb una Polaroid costava molt que allò es pogués considerar com una foto artística. En canvi el telèfon mòbil, sent conscients de les limitacions que té, t’ofereix un acabat artístic equiparable al de les càmeres reflex. La gràcia potser ja no és fer la foto tècnicament perfecta, sinó estar en el moment precís i fer-la.
Centraràs la teva sèrie d’imatges en l’artesania, entesa en un sentit ampli. Per a tu un bon treball manual és cultura?
Sí, i tant. Però sobretot, vinculat amb l’artesania, el que és cultura és la transmissió de coneixement que té alguna cosa més: l’amor en el treball. Molt probablement la gent que té una feina artesana com un pagès, un pescador o un cuiner, conscientment o inconscient, estan aportant un valor a la seva feina que altres professions no tenen. Per mi un cuiner fa la mateixa cultura que un escriptor o un pintor. Al cap i a la fi, els grans cuiners són considerats artistes. Simplement que no es dediquen a una de les arts clàssiques. L’artista i l’artesà, en el fons, aporten el mateix a la transmissió de coneixement: estimar-se el que fan.
Jordi Suriñach
4 Comentaris