Mònica Galera: “Vull que les imatges siguin espontànies i divertides”

Va néixer a Vinyols i els Arcs un calorós 7 d’agost de 1980. Fa tres anys que viu a Tarragona i, tot i que mai s’hagués imaginat vivint en aquesta ciutat, ara sempre diu que d’aquí ja no es mou: “Tarragona té una llum especial que em carrega les piles de bon matí.” Des de fa deu anys treballa de fotògrafa especialitzada en reportatges d’infants i reportatges familiars i, en el seu temps lliure, li agrada molt passejar per la platja, anar al tros a passar el dia, el contacte amb la natura i estar a l’aire lliure. També li agrada molt llegir i la costura: “sempre que puc intento cosir algun vestit, una faldilla…”, perquè cosir, diu, la relaxa molt.

Parlem de Mònica Galera, la propera Fotògrafa Convidada a les nostres xarxes socials, una professional amb molt de talent que sap congelar l’espontaneïtat dels gestos, situacions en què nens, nenes i adults es mostren tal com són, com si la càmera no fos davant seu. La sensibilitat de la Mònica, en aquest sentit, és extraordinària i ho podreu comprovar en la sèrie que ens oferirà aquest mes d’abril, un mes alegre i explosiu!

Voleu conèixer-la una mica millor en l’entrevista que li hem fet?

Com i quan va néixer la teva passió per la fotografia?

No t’ho sabria dir, sempre m’ha agradat molt. El meu pare és molt aficionat i a casa sempre hi ha hagut càmeres i fotos. Tinc la infància fotografiada en polaroids i carrets.

Recordes el dia que vas fer la primera foto “bona”? Ens la podries descriure?

Recordo la primera foto que vaig fer a consciència; jo devia tenir deu anys i va ser a Tàrrega, al parc de Sant Eloi. Estàvem d’excursió. Recordo els dies posteriors esperant que el meu pare revelés el carret per veure com havia quedat “la foto”. Us l’ensenyo:

Quins temes t’agrada tractar en les teves imatges?

M’agrada molt la quotidianitat, el dia a dia, el món familiar i dels infants. Vull que les imatges siguin naturals, espontànies i divertides.

Fas distincions entre la fotografia que realitzes per encàrrec i la que fas lliurement?

Sí, tot i que el que acostumo a mostrar a les xarxes són fotografies professionals, sempre aporto la meva mirada personal i procuro no fer una fotografia “de pose”, sinó capturar els moments que a mi especialment m’atrauen. A la meva fotografia personal rarament hi apareixen persones i, quan hi surten, acostumo a ser jo. M’agrada molt treballar l’autoretrat.

Quins referents fotogràfics tens?

Els meus referents no són directament fotògrafs de la meva especialitat, sinó artistes que treballen la fotografia artística, com la Jo Spencer, Cindy Sherman, Elina Brotherus, Eulàlia Valldosera, Hilla Kurki, etc.

A la teva galeria hi predomina la fotografia d’infants. Per què?

Perquè professionalment em dedico a fer reportatges familiars i de nens i aquestes imatges són les que acostumo a mostrar a la meva galeria d’Instagram.

És difícil treballar amb nens? Com aconsegueixes obtenir d’ells la foto que vols o que et demanen?

Jo m’ho passo molt bé amb ells, sempre he sigut molt criaturera i pallassa. És qüestió d’empatia, d’escoltar-los, de no insistir si no volen fer una foto, de respectar-los i d’improvisar una mica sobre la marxa, perquè cada sessió i cada infant és diferent i el que vull és que s’ho passin bé, que es diverteixin i que en guardin un bon record.

En funció de què decideixes que una foto sigui en color o no?

Tinc temporades que treballo més amb blanc i negre i d’altres, com actualment, que treballo més amb color. Normalment treballo una imatge en color i, si, mentre l’edito, veig que hi ha massa colors que em distreuen i que em fan perdre el punt d’interès, aleshores la fico en blanc i negre. A mi el color em transmet quotidianitat, realitat i potser per això l’utilitzo més i m’hi sento més identificada.

Quin tant per cent hi ha d’atzar i quin tant per cent hi ha de voluntat en les teves imatges?

En les meves fotografies hi ha molt d’atzar, jo puc tenir una idea del que faré però, en treballar amb nens, sempre acaben sorprenent-me. També moltes vegades vaig a cases i espais naturals on no he estat mai; això encara m’agrada més perquè aleshores sí que hi ha molta improvisació i jo sóc de no tenir les coses massa planificades i deixar-me portar per l’acció i el moment.

Des del teu punt de vista, què és el que fa que una foto sigui bona o no ho sigui tant?

Això és molt subjectiu, tampoc sé expressar-ho en paraules. Sí que hi ha unes convencions en la fotografia però les normes moltes vegades són per trencar-les i sovint pot més l’emoció que la raó.

Quan vas entrar a Instagram? Com vas conèixer l’aplicació?

Crec que va ser el 2012 quan un amic me’n van parlar. Al principi l’utilitzava per penjar fotografies més personals, del meu dia a dia, però a poc a poc l’he anat encarant més cap a un camp professional.

Què té de bo i de no tan bo aquesta xarxa social?

És la xarxa social que més m’agrada, és molt visual, senzilla d’utilitzar i on pots trobar contingut molt inspirador.

Et serveix des d’un punt de vista professional? En quin sentit?

Sí, molt. Jo tinc la meva oficina al Coworking La Caravana de Tarragona, no tinc estudi físic, ja que sempre sóc jo la que es desplaça per fer les sessions; per tant, Instagram em serveix d’aparador virtual per poder mostrar el meu treball i poder arribar a futures clientes.

Digue’ns 5 usuaris de la xarxa que no ens hem de perdre i per què.

@alainlaboile: És un fotògraf que s’ha dedicat a fotografiar el dia a dia de la vida dels seus fills. Les seves fotos són en blanc i negre i molt expressives.
@stillbirth_bynormagrau: La Norma fa un treball preciós fotografiant aquells nadons que mai van poder ser fotografiats.
@la_cosba: La Lorena et descobreix una nova manera de mirar a través de la seva poesia visual.
@revelatfestival: Per estar al dia de cursos, exposicions i concursos de fotografia majoritàriament analògica.
@lluc_queralt: Fa fotografia de carrer des d’un punt de vista molt humà.

Què opines de la “precaució” que es demana a les xarxes socials de compartir imatges de nens i nenes? Creus que és justificada?

Tot i que vivim a la societat de la informació i de la imatge i és difícil preservar la privacitat de les fotografies, s’ha de respectar els pares que no volen mostrar els seus fills públicament. Moltes vegades em passa que faig fotografies que voldria publicar i als pares no els fa gràcia, perquè ells no pengen imatges dels seus fills a les xarxes, i, en canvi, d’altres m’insisteixen perquè les publiqui a l’Instagram com més aviat millor!

Ens podries avançar el tema que tractaràs en la sèrie per a Tarragona Cultura?

Continuaré treballant el tema familiar però a un lloc concret: la ciutat de Tarragona.

Gràcies, Mònica, per acceptar el repte! Us convidem a seguir la seva sèrie durant tot el mes d’abril a les xarxes de @tgncultura, a Instagram, Facebook i Twitter.

Imatges: Mònica Galera (@vinyolet a IG)
Entrevista: Rosa Comes