La Maria José López fa tres anys que resideix a Kyoto, al Japó. Biòloga de professió, especialitzada en genètica humana, s’hi va desplaçar sis mesos per estudiar un doctorat, però l’encant nipó, conjuntament amb les ganes de reforçar l’idioma, van fer que la tarragonina optés per quedar-s’hi.

Per què Kyoto? La Maria José va decidir viure en una ciutat més petita que no pas Tòquio o Osaka, per exemple. També li cridava l’atenció que es tractés de l’antiga capital, amb una àmplia presència de temples i santuaris. A més, cal afegir que és una amant de la natura i en aquest indret “la tens sempre a tocar, cosa que aprecio molt”.

Aprendre una llengua ‘completament diferent’

Actualment, López es troba fent un doctorat de ciències biomèdiques a la universitat de Kyoto. Va aterrar al Japó amb una beca de només dos anys i aquest fet li ha provocat dedicar-se a altres feines. En són un exemple ajudar a corregir exàmens, ensenyar castellà en un institut, fer classes de reforç d’anglès o treballar en restaurants i cafeteries, entre d’altres.

La Maria José parla japonès. Considerava quan cursava la carrera de Biologia que tenia un bon coneixement de l’anglès i es va plantejar el repte “d’intentar aprendre una llengua que fos completament diferent”. El japonès li cridava l’atenció, primerament per l’anime i el manga, tot i que després “em van interessar altres aspectes culturals”.

Sobre la dificultat que pot comportar aprendre japonès, la tarragonina creu que “qualsevol llengua té les seves complicacions”. Tot i això, remarca que “és cert que el japonès té l’afegit que està format per dos sil·labaris i els caràcters xinesos”. Un fet que provoca que no hagis d’aprendre només com sona una paraula, sinó també com es llegeix i s’escriu.

Educació i respecte per sobre de tot

Habitualment, es dona als japonesos fama de ser gent tancada. López ho reitera “en termes generals, si ho comparem amb la nostra cultura”. També considera que les mostres d’afecte de la població nipona fan que “aquesta imatge sigui més accentuada”. Ho exemplifica en què se saluda amb una reverència i que no està ben vist fer-se abraçades i petons en públic.

A la vegada els japonesos són gent molt educada. Per la Maria José, això també explica que “en part siguin tancats”. Es tracta d’una cultura “on el respecte vers l’altra persona i el no molestar són valors molt importants”. Així, doncs, és impensable veure un treballador de serveis maleducat amb els clients o que no es disculpin si et donen un cop sense voler, encara no sigui culpa d’ells. Així mateix, declara que per no fer enfadar un japonès “mai li has de parlar fort o cridar ni saludar-lo fent-li dos petons”.

Davant de les diferències culturals entre japonesos i occidentals, López destaca “la cultura de l’esforç”. Fins i tot entre la gent gran, molt conscienciada en mantenir-se activa i formar part de la societat. Japó també destaca pel baix índex de criminalitat, una situació que fa que es puguin veure “força nens petits caminant sols per la ciutat o que la gent es reservi una taula deixant el telèfon mòbil o la bossa al damunt”.

Els japonesos tenen una gran apreciació de la natura i els canvis d’estació. A Kyoto els seus ciutadans surten en massa a celebrar o contemplar fenòmens com la floració dels cirerers, el canvi de colors de les fulles a la tarda o l’aparició de cuques de llum.

Els tòpics sobre la cultura mediterrània continuen vigents al Japó. A la Maria José li han preguntat les qüestions típiques sobre menjar paella, els braus, el flamenc o la migdiada. “Fins i tot si he estat mai a la Tomatina”, diu entre rialles. Per altra banda, s’ha trobat que força gent “sabia bastant de Catalunya i del conflicte independentista, com també sobre castells”.

Quan va arribar al Japó, es va quedar sorpresa de diferents circumstàncies impensables a occident. “No hi havia brosses al carrer, es viatjava en silenci al transport públic i trobaves màquines expenedores de begudes a gairebé cada carrer”, recorda. També li va xocar que molts ciutadans “es banyin a la platja amb la samarreta posada, però que vagin completament despullats, separats per sexes, als banys termals”.

Ara, el fet de viure-hi dia a dia li ha fet veure altres coses. Destaca el fet “d’haver de fer papers per tot, l’aïllament de les cases o treure’s les sabates en segons quins espais”. També posa èmfasi a dir que, en la zona on ella viu, hi hagi anualment terratrèmols, tifons i època de pluges.

Més enllà del sushi

“La gastronomia japonesa és molt més que sushi”, avança la Maria José quan és preguntada sobre els àpats nipons. Detalla que més enllà del ramen, l’okonomiyaki, la tempura o les boles d’arròs, també hi ha el curri a la japonesa i altres plats saborosos com l’Oden. Com a nota negativa, la tarragonina expressa que “és complicat trobar opcions vegetarianes o veganes”.

La pandèmia de la covid-19 també s’ha viscut de ple al Japó. Una experiència, però, que López creu que “ha estat molt diferent”. No va existir el confinament i, ara com ara, encara porten mascareta. “El govern diu que l’hem de portar i la gent compleix, sense multes”, rebla.

Així doncs, considera que la crisi sanitària “s’ha viscut amb prou calma, malgrat els tancaments temporals de museus i restaurants, per exemple”. El país, segons explica, també ho ha notat a escala turística.

La Maria José no va poder sortir del país durant sis mesos. “Si ho fèiem, no podíem tornar a entrar”, comenta. Posteriorment, més enllà de les administracions, era la universitat o l’empresa qui no ho permetia. En el seu cas creu que “he tingut sort i he pogut visitar la meva família després de tres anys”.

Com a tarragonina, troba a faltar el mar, ja que Kyoto no es troba a la costa. També la família i els amics, sense deixar de banda els castells amb la seva colla colla, els Xiquets de Tarragona, i les festes majors. La Maria José té bastant clar que vol tornar a Catalunya. No sap quan, però el seu horitzó no es troba a llarg termini al Japó.

Text: Josep Gallofré

Imatges: Maria José López

Etiquetes: , , , ,