Va néixer a Tarragona, a l’antiga clínica Aldecoa. És mont-rogenc i tarragoní, o tarragoní i mont-rogenc, i això, tal com diu, ho porta molt bé. És del 1971, “l’any en què Pau Casals s’adreçà a l’Assemblea General de l’ONU i la NASA envià el Mariner 9 a Mart i va aconseguir orbitar-lo”. Estem parlant de l’Eduard Boada Aragonès, historiador, editor, docent…, i també fill del pregoner de les Festes de Santa Tecla d’enguany, el popular i distingit tascaman Eduard Boada Pascual, autor de còctels i entrepans que quedaran a la retina, al paladar i a l’imaginari dels tarragonins per a sempre més.

L’Eduard Boada Aragonès serà El Tuitaire Convidat de Santa Tecla d’enguany, de manera que, des del compte de Twitter de Tarragona Cultura, ens mostrarà la “seva” festa major, la manera com ell la viu habitualment i especialment en un any tan extraordinari per a la seva família. Les piulades que ell farà aniran signades amb les sigles del seu nom: EB, i així és com podreu distingir-les de les més institucionals.

Malgrat que és una persona coneguda a la ciutat i a les xarxes, avui li hem fet una entrevista per aprofundir una mica en la seva visió de les festes, de la vida i de Tarragona…

Quines són les teves principals aficions?

Aquesta és una pregunta difícil de respondre ràpid. En tinc moltes. Sóc una persona amb molta curiositat per àmbits diversos i col·lecciono objectes ben curiosos. M’interessa el món del llibre, no només com a lector. Potser una mena de bibliòfil que intenta no caure en el tsundoku, paraula japonesa que defineix l’art d’acumular llibres. Tinc una col·lecció de goigs prou digna, que faig des que era adolescent. També m’interessa el món al voltant de les relíquies de diferent tipus, no només religioses, un àmbit apassionant del qual vaig tenir ocasió de parlar en algunes classes que impartia a les aules d’extensió universitària de la URV. Us imagineu les festes de Santa Tecla sense el Braç, que és una relíquia?

M’agrada molt sortir a caminar i gaudir de l’entorn natural. Més en la idea de la La passejada de Robert Walser que de la gent que surt més pensant en el cronòmetre del mòbil i les calories a cremar, fet també legítim. Normalment quan surto a caminar aprofito per acompanyar el meu fill Roger, fer fotografies en blanc i negre i pensar el paisatge… És molt important badar de tant en tant, això facilita la connexió entre el jo més íntim i el transcendent. 

Revisant goigs antics
Revisant goigs antics. Foto: Júlia Boada

I a què et dediques professionalment?

Treballo com a docent en un institut. He tingut la sort d’arribar-hi després de treballar en àmbits força diversos, com l’empresa Griñó al Port de Tarragona mitjançant una ETT o l’Hotel Internacional II de Salou com a recepcionista nocturn, per citar-ne un parell. Tot això et fa tocar de peus a terra i et dóna molta perspectiva. Actualment treballo com a docent a l’Institut Pere Martell, un dels més punters del país en l’àmbit de la Formació Professional. Ho combino amb alguna feina esporàdica com a historiador.

Per què vas decidir estudiar Geografia i Història i, a més, Ciències Religioses?

És el que m’agradava. Allò d’esbrinar d’on venim i on anem, de conèixer un àmbit que no te l’acabes i on hi ha tant camp per investigar. Ara que està de moda això del Km 0 he de dir que estic molt content d’haver estudiat Geografia i Història a la URV. Amb alguns professors compartíem cafè o cervesa al bar de l’Antonio Viñuales, i de tant en tant seguíem les converses fora. Era l’època d’El Candil del Carles Blanco, Poetes, La Cova de la Lola o El Tucan. En quina gran universitat passa això que puguis fer un cafè o anar a sopar amb un professor? Potser ja ni a la URV.

Sempre m’han interessat els aspectes al voltant de la religiositat. Acabat de llicenciar, tornava d’una excavació arqueològica a Itàlia i una de les coses que vaig fer va ser inscriure’m a un màster d’Economia Social a la UB i a un curs d’art cristià impartit per l’Andreu Muñoz a l’INSAF. Em va captivar escoltar-lo. A partir d’aquí vaig cursar la diplomatura en Ciències Religioses. Ara tinc un parell de títols, un expedit pel Borbó pare i l’altre per Benet XVI.

Inaugurant la Fira de Mont-roig
Inaugurant la Fira de Mont-roig. Foto: Esther Bargalló

Tens més de 10 publicacions dedicades a Mont-roig. Com va néixer la teva passió per aquest indret?

Tinc un poemari inèdit que si algun cop es publica es titularà Mont-rogenques; hi ressegueixo aspectes d’aquesta passió. No els revelarem ara. Però vaja, hi té a veure el capbussar-se en les pròpies arrels i investigar com s’ha anat configurant Mont-roig en el temps. I també el paradís perdut de la infantesa, de les llargues caminades pel terme amb el meu avi Jaume Aragonès, les estones passades amb els tiets Miquel i Pepeta a la seva adrogueria del carrer Riba i Mestre i molts altres hits de la meva vida mont-rogenca. Sigui quin sigui el camí per on s’hi arriba, els estudis d’història local són molt importants ja que permeten anar bastint una història més global des de la base. Com és sabut, tot allò local és universal. En els meus llibres intento explicar aspectes que seran útils a gent de generacions futures. Paga la pena!

A més d’escriure, ets editor. Quin tipus d’obres t’agrada publicar? Explica’ns el teu projecte editorial.

Participo només en l’edició dels llibres que veig que poden encaixar en la línia editorial i a més, m’agraden. I això és un luxe. Actualment edito amb el segell Ganzell Edicions. El projecte sorgeix precisament per donar sortida a treballs d’història local, aplegats en la col·lecció Quaderns de la Pixerota. Actualment Ganzell ha anat creixent en diferents direccions, com la cultura tradicional, on editem els versots de Dames i Vells de Mont-roig i la col·lecció Quaderns de Fraguerau, d’on vull destacar el llibre de Joan Roig i Montserrat dedicat als goigs de Poblet i la seva àrea d’influència.

En l’àmbit literari La Gitana és una col·lecció dedicada a la poesia, El gegant adormit aplega llibres adreçats també a un públic més infantil i l’Hostal de la Malena i Llibres del Fonedo per a diferents accents de la narrativa, on cal destacar el llibre de Laura Casas Cinquanta còdols al mar. Aquest és el mapa abreujat d’una de les editorials més petites dels Països Catalans. 

Després d'entrevistar Nicolás Sánchez Albornoz a Madrid
Després d’entrevistar Nicolás Sánchez Albornoz a Madrid. Foto: Mariona Peraire

Últimament, acompanyes el teu pare en tot el periple de reconeixements múltiples que li arriben. Com estàs vivint aquest acompanyament?

Estic molt content de tot el que li està passant al meu pare en aquest nivell. Mon pare és un treballador infatigable que ha fet de la feina la seva passió, com n’hi ha tants. Però també és un artista que s’ha hagut de jubilar en sec, i els seus seguidors –també en sec– s’han quedat sense poder gaudir de la seva obra mestra: els entrepans. Quan un pintor es retira, els quadres es poden seguir assaborint. El mateix passa amb els músics que deixen partitures o gravacions. En el món de la cuina això no passa exactament de la mateixa manera i el sentit del gust és més difícil de satisfer. Com a fill, jo també ho visc com un reconeixement als fundadors del bar, el Salvador Boada i la Victòria Pascual, i també a la Pilar Cabré, que com mon pare s’hi van deixar la pell.

D’altra banda, penso que aquests homenatges continuats també poden voler tenir una altra significació: la de l’estimació cap a una Tarragona que se’ns escapa i que potser no tornarà a ser, almenys de la mateixa manera, ja que els temps canvien i a voltes les legislacions ens encorseten. Et posaré un exemple: els problemes que avui tindria qualsevol persona que servís un còctel al públic fet en una formigonera o en una rentadora. Som esclaus de les nostres pròpies normatives? Pensem-hi. Sigui com sigui penso que Casa Boada és un patrimoni molt genuí de la ciutat, i espero que pugui continuar la seva singladura fidel a la seva història quan sigui el moment.

Quina diries que és l’essència de Casa Boada, allò que fa que els tarragonins se l’estimin tant?

Són milers de tarragonins els que han passat per Casa Boada, i cadascun tindrà la seva pròpia opinió, el seu propi vincle. L’Ajuntament mateix, en distingir Casa Boada amb el diploma al mèrit cultural, va glossar-ne els mèrits per boca de la Rosa Rossell. Però no m’escapo de la pregunta. Segur que un factor és la història del local, les històries que hi han nascut. Abans parlàvem de Ganzell, també va néixer allí. En Jordi Freixa sempre afirma que hi va néixer el rock català, i ho ha escrit.  El Carnaval actual també s’hi va dissenyar entre mos i mos d’entrepà. El local és història viva, i no són pocs els escriptors que n’han parlat en els seus llibres, com Jordi Tiñena o Margarida Aritzeta.

D’altra banda, hi juga un paper fonamental el meu pare, la seva senzillesa, el seu caràcter i peculiar sentit de l’humor, però també la seva saviesa. També és un gran conversador, i qui ha conversat llargament amb ell difícilment l’oblida. Un entrepà de mon pare sense una bona conversa, l’espai emblemàtic… no és el mateix. Tot va lligat.

Explica’ns alguna vivència que hagis tingut allà i que sigui especialment significativa per a tu. Un record, una anècdota…  

Recordo quan era força petit i els meus pares em posaven damunt de la nevera de les begudes (la barra estava al lateral), també la guardiola blava per recollir diners per a l’Hospital de Sant Joan de Déu de Barcelona, que venia a buidar un religiós de tant en tant. Doncs bé, quan la Pilar Cabré escombrant trobava alguna moneda a terra sempre la posava a la guardiola. També recordo la simpatia dels primers mormons que van venir a Tarragona, que venien a buscar cadires a casa per a les seves pregàries quan tenien ple –feien les seves celebracions en un pis del carrer López Pelàez. Un d’aquests primers mormons va arribar a ser un polític important a Los Angeles, un altre va pintar un dibuix que decora el bar, i tots plegats li van regalar a mon pare un exemplar del llibre de Mormó amb les seves dedicatòries. 

I ja a mitjan dels anys noranta, recordo alguns dels shows del Dalí de Valls, que esclafava ous al carrer després de fer un curiós crit surrealista. Un dia ell i jo ens vam asseure a la taula del bar i vam xerrar una bona estona. Encara recordo la cara que feia quan m’explicava com un dia, en llevar-se, es va convertir en el Dalí reencarnat. Anècdotes a part, des de ben petit recordo que quan anava amb el meu pare on sigui, sempre hi havia algú que l’aturava pel carrer i el saludava. Ja podíem anar a qualsevol poble o ciutat que això passava, i passa.

Al llarg de la seva història, el bar ha estat visitat per nombrosos personatges il·lustres. Recordes el pas d’algun d’ells?

No són pocs els que hi han passat, un va ser el cardenal Benjamín de Arriba y Castro. Quan anava a les Dominiques acostumava a entrar el bar i demanar un entrepà que s’enduia embolicat per menjar-se’l allí. Però això va passar fa molts anys, jo ni havia nascut. En la línia, destaco la vista de l’arquebisbe Jaume Pujol el passat 4 de juny, que en tot moment es va mostrar com a una persona molt propera i senzilla. L’arquebisbe va venir a sopar al bar responent a una invitació que li vaig fer. No passa cada dia que tens de convidat a casa a un arquebisbe! Va venir sol i vam poder compartir amb ell unes hores. A la sobretaula va comentar alguns dels aspectes de la seva trajectòria vital; de fet, li faltaven poques hores per començar una nova etapa lluny de Tarragona i passar el relleu al nou arquebisbe, Joan Planellas. Sempre recordaré dos dels seus desitjos que em va deixar per escrit: “Que santa Tecla pugui tornar al llibre dels sants i santes! I que puguem veure neta la seva capella a la catedral de Tarragona.” Després el vaig acompanyar amb cotxe a Palau; aquest va ser el meu particular comiat.

Com esteu vivint la prefesta de Santa Tecla amb el teu pare, aquests dies abans del pregó?

Amb tranquil·litat, el meu pare ja va fer un pregó des del balcó de l’Ajuntament quan va fer de Carnestoltes III. Ell és una gran conversador, una persona eminentment oral i ho farà molt bé. Ara l’única preocupació és que la salut l’acompanyi i que aquell dia pugui seure per no cansar-se. El que sí que he notat és que aquests dies s’ha incrementat el nombre de periodistes que li sol·liciten entrevistes, i pel moment els hem pogut atendre a tots, cosa que no sempre és fàcil.

Quins aspectes de Santa Tecla són per a tu els més atractius?

És difícil d’explicar… és com si em preguntes: quins són els millors llibres. No ho sé. N’hi ha tants! Per a mi els més atractius són els actes tradicionals, però també els concerts o activitats de circ. Enguany em crida molt l’atenció el concert de Marc Parrot a dins d’una iurta on se’l podrà escoltar en petit comitè. També m’encurioseix escoltar per primer cop la interpretació de l’himne a santa Tecla de Nicasi Corita.  Això serà la vigília de Santa Tecla, sota la direcció de Xavier Pastrana, i amb Marta Mathéu, una gran soprano que intento seguir, l’Ensemble O Vos Omnes i la Caravaggia. 

Més enllà d’actes puntuals destaco la crítica de les Dames i Vells, els versots del Ball de Diables i la majestuositat de Àliga. Aquesta serà la segona Santa Tecla que la meva filla toqui acompanyant l’Àliga amb la Tradiband. L’any passat va viure la seva primera Baixada de l’Àliga des de dins. Em va fer pensar en quan vaig viure la meva primera Santa Tecla des de dins amb l’Àliga, el 1999. Sóc d’aquell grup de persones que havia baixat l’Àliga des de l’antic Escorxador quan érem quatre gats, ja que durant molts anys vaig formar part del Ball de Diables de Tarragona.

I quin és l’acte que no et perds cap any?

M’agrada veure des de diferents llocs la professó amb la relíquia de santa Tecla acompanyada de tot el Seguici; al meu entendre és el nucli dur de la festa major. La professó –i el moment de l’entrada del Braç de santa Tecla a la Catedral– són patrimoni cultural immaterial de la humanitat encara no reconegut per la UNESCO. Hi ha un moment que m’emociona molt, i que em trasllada a l’època en què no tocava de peus a terra i a sentiments difícils d’explicar: veure des de dins de la Catedral, a prop de la portalada, el moment en què el Braç traspassa el llindar i just està fent les primeres passes dins de la Catedral. Poder viure-ho mentre també veus el que està passant a fora; olorar aquella barreja de pólvora i encens mentre arrenca el cant dels goigs, no té preu. Algun any també em situo fora, és espectacular. Però és des de dins des d’on ho miraven els meus avis Pilar Cabré i Salvador Boada.

A la llibreria Amagada de Santes Creus
A la llibreria Amagada de Santes Creus. Foto: Jairo Lugo-Ocando

Canviant de tema…, què hi veus de positiu i de no tan positiu en l’entorn 2.0?

És una oportunitat brutal per a comunicar-nos, explicar-nos i aprendre. L’entorn 2.0 et permet comunicar-te amb Maracaibo o Nova York d’una manera impensable no fa gaires anys. Aquesta perspectiva no l’hem de perdre. És el mateix que quan caminem, de tant en tant hem d’aixecar el cap i mirar al cel, mirar a l’horitzó, etc. Doncs amb les xarxes socials també, les hem de contextualitzar. A vegades penso que, si les persones som la part més conscient del planeta, ara per fi hem aconseguit una manera en què ens podem comunicar i accelerar canvis positius. Som naltros els qui ens comuniquem, però com a part del planeta que som. I diria que no ho estem fent prou bé, però aquesta és una altra història.

No cal dir que les xarxes són un reflex de la societat, i que hi ha persones que utilitzen l’entorn 2.0 per fer mal, o d’una forma gens amable. Però aquestes persones són una minoria. Sempre ha estat així, i ara, a l’entorn 2.0, s’hi reflecteix la realitat, amb el bo i amb el dolent.

Ens podries recomanar cinc perfils de Twitter que són interessants de seguir des del teu punt de vista?

N’anomeno cinc de tarragonins, però sense oblidar-me de @tarragonitipus, @Joan_Ru_Ca i tants tuitaires tarragonins que van fer possible #BoadaPregoner. Dit això, disparo:

@AfricaUya, per aprendre coses de cultura marítima i per les fotografies i vídeos del trànsit de vaixells de tot tipus al Port de Tarragona.

@pepescoda, per les seves fotos i les imatges que selecciona d’altres fotògrafs. També per les idees inspiradores en l’àmbit de la cultura en clau de ciutat.

@laurywinslow, perquè és un bon perfil on informar-se en temps real de moltes de les notícies que succeeixen a Tarragona. I perquè no es limita a això i hi comparteix la seva mirada del món.

@JoanADomenec, potser la persona que conec que més llibres devora. D’alguns en parla a la xarxa, on hi dóna cabuda a autors i editorials tarragonines.

@HelleKettner, perquè et permet seguir els principals esdeveniments polítics del país d’una manera assossegada, amb informacions internacionals. També per reüllar cosetes del món del ciclisme.

Vols afegir alguna cosa que creguis oportuna?

Agrair-vos molt la confiança, va ser una sorpresa rebre la vostra proposta de fer de Tuitaire Convidat aquestes festes. Vinga! Ja posats, aprofito aquesta finestra que m’heu donat per fer una petició amb vista a la Santa Tecla 2020: m’agradaria poder-hi escoltar Joan Miquel Oliver, acompanyat de Jaume Manresa fent virgueries al teclat i Xarli Oliver amb les seves noves baquetes fluorescents a la bateria. Aquest estiu he hagut de fer massa quilòmetres per poder-los escoltar. Ja toca un concert de JMO a Tarragona!

Amb la Neus Català
Amb la Mariona Castellví i la Neus Català a la residència dels Guiamets. Foto: Louie Villanueva

Recordeu que podreu seguir les seves piulades com a #ElTuitaireConvidat des del perfil de @TGNcultura, on signarà els tuits amb les sigles EB.

[Imatge de portada: Al bar amb la família. Foto d’Elena Rico]