Una de les coses que fa de l’Amfiteatre de Tarragona un recinte excepcional és que, amb un cop d’ull, hi veus materialitzat, sense massa esforç, el pas del segles. I aquesta no és una afirmació més o menys metafòrica, sinó una evidència: tots podem veure com l’el·lipse reconstruïda del recinte romà contrasta vivament amb la verticalitat i l’horitzontalitat de la basílica i de l’església romànica que se situen just a l’espai martirial de Fructuós, Auguri i Eulogi.

Precisament, el fet de contenir sediments històrics de gran importància conservats en tants pocs metres quadrats és el que va convertir el recinte en Patrimoni Mundial de la Humanitat l’any 2000 i també el que ha impactat més al fotògraf i videocreador Rubén Perdomo, que no s’ha quedat només en el primer cop d’ull i, a banda d’aprofundir en els estrats arqueològics, ha volgut investigar visualment i artística en els estrats socials i orgànics que incloïa i inclou.

Perdomo és el creador que enguany ha estat convidat a participar al projecte d’art i patrimoni El Batec del Temps. El seu treball, Estrats, es presenta avui a l’arena del mateix Amfiteatre, a les 21.30 h, i consta d’un vídeo i de dues galeries fotogràfiques que, a partir del vespre, es podran gaudir permanentment des del web del projecte. L’objectiu d’El Batec del Temps és provocar un diàleg entre artistes actuals i el patrimoni de Tarragona, de manera que després que Pep Escoda dialogués amb el Fòrum de la Colònia i el Circ romà el 2014, ara el Rubén ho fa amb una de les icones de la ciutat.

Les fosses de l’Amfiteatre es van construir justament a sobre del que havia estat un ramal de la via Augusta que estava flanquejat per construccions funeràries i zones d’enterrament; més tard, a Tàrraco, amb l’Amfiteatre ja edificat, 12.000 espectadors es distribuïen a les grades segons la seva condició social per veure l’enfrontament d’homes i feres; el material de construcció, aparentment immutable, ha intervingut de manera activa en la formació d’una natura pròpia… Parlem, doncs, de capes que concentren una tensió vital i espiritual extraordinària (tristor, recolliment, eufòria, lluita, violència, entrega, càstig es barregen al seu centre) i Perdomo ho ha volgut recollir tot en el seu treball a través d’un discurs personal que, al llarg de l’obra, passa progressivament d’un caire objectiu i didàctic a la subjectivitat i a la poètica, amb la intenció d’afegir-hi, així, una quarta pota que les uneix totes: la dels estrats narratius.

De fet, un altre dels elements que més ha agradat a l’artista i que no s’acostuma a veure sovint són les peces que, en època romana, es feien servir com a contrapesos per pujar animals i persones de les fosses a l’arena, a través d’un muntacàrregues. D’aspecte rústic i amb un forat al mig per passar-hi les cordes, elles, des de la foscor, eren les que canviaven el curs de l’escena. En el treball del Rubén, es converteixen en símbols que remeten a la vida i a la mort, però alhora són els elements que ara fan possible compensar, contraposar i modificar la narrativa convencional de la història.

No us perdeu l’estrena aquest vespre!

Text: Rosa Comes
Imatges: Rubén Perdomo

> Primera galeria fotogràfica d’Estats
> Segona galeria. Diferències i semblances entre l’Amfiteatre i el Nou Estadi del Nàstic

Etiquetes: , , ,