Els estrats de l’Amfiteatre

Avui s'estrena el vídeo que Rubén Perdomo ha fet al voltant del recinte

Una de les coses que fa de l’Amfiteatre de Tarragona un recinte excepcional és que, amb un cop d’ull, hi veus materialitzat, sense massa esforç, el pas del segles. I aquesta no és una afirmació més o menys metafòrica, sinó una evidència: tots podem veure com l’el·lipse reconstruïda del recinte romà contrasta vivament amb la verticalitat i l’horitzontalitat de la basílica i de l’església romànica que se situen just a l’espai martirial de Fructuós, Auguri i Eulogi.

Precisament, el fet de contenir sediments històrics de gran importància conservats en tants pocs metres quadrats és el que va convertir el recinte en Patrimoni Mundial de la Humanitat l’any 2000 i també el que ha impactat més al fotògraf i videocreador Rubén Perdomo, que no s’ha quedat només en el primer cop d’ull i, a banda d’aprofundir en els estrats arqueològics, ha volgut investigar visualment i artística en els estrats socials i orgànics que incloïa i inclou.

Perdomo és el creador que enguany ha estat convidat a participar al projecte d’art i patrimoni El Batec del Temps. El seu treball, Estrats, es presenta avui a l’arena del mateix Amfiteatre, a les 21.30 h, i consta d’un vídeo i de dues galeries fotogràfiques que, a partir del vespre, es podran gaudir permanentment des del web del projecte. L’objectiu d’El Batec del Temps és provocar un diàleg entre artistes actuals i el patrimoni de Tarragona, de manera que després que Pep Escoda dialogués amb el Fòrum de la Colònia i el Circ romà el 2014, ara el Rubén ho fa amb una de les icones de la ciutat.

Les fosses de l’Amfiteatre es van construir justament a sobre del que havia estat un ramal de la via Augusta que estava flanquejat per construccions funeràries i zones d’enterrament; més tard, a Tàrraco, amb l’Amfiteatre ja edificat, 12.000 espectadors es distribuïen a les grades segons la seva condició social per veure l’enfrontament d’homes i feres; el material de construcció, aparentment immutable, ha intervingut de manera activa en la formació d’una natura pròpia… Parlem, doncs, de capes que concentren una tensió vital i espiritual extraordinària (tristor, recolliment, eufòria, lluita, violència, entrega, càstig es barregen al seu centre) i Perdomo ho ha volgut recollir tot en el seu treball a través d’un discurs personal que, al llarg de l’obra, passa progressivament d’un caire objectiu i didàctic a la subjectivitat i a la poètica, amb la intenció d’afegir-hi, així, una quarta pota que les uneix totes: la dels estrats narratius.

De fet, un altre dels elements que més ha agradat a l’artista i que no s’acostuma a veure sovint són les peces que, en època romana, es feien servir com a contrapesos per pujar animals i persones de les fosses a l’arena, a través d’un muntacàrregues. D’aspecte rústic i amb un forat al mig per passar-hi les cordes, elles, des de la foscor, eren les que canviaven el curs de l’escena. En el treball del Rubén, es converteixen en símbols que remeten a la vida i a la mort, però alhora són els elements que ara fan possible compensar, contraposar i modificar la narrativa convencional de la història.

No us perdeu l’estrena aquest vespre!

Text: Rosa Comes
Imatges: Rubén Perdomo

> Primera galeria fotogràfica d’Estats
> Segona galeria. 
Diferències i semblances entre l’Amfiteatre i el Nou Estadi del Nàstic

*

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>