Mentre parlem amb Laia Marín (Tarragona, 1985) ens confessa que s’ha de reprimir per no fotografiar una parella que seu aïllada en un racó de la plaça de la Font, on xerrem tranquil·lament. Aquesta és, probablement, la seva principal virtut: la capacitat de convertir escenes quotidianes, teòricament anodines, en fotografies suggestives. Diàriament podem gaudir de la seva extensa producció a través de les xarxes socials. L’any passat va publicar Blaus paral·lels, un plegat en què mostrava el diàleg fotògrafic entre mar i cel. Guanyadora de diferents premis, aquest juliol serà la fotògrafa convidada de Tarragona Cultura.

Les teves imatges respiren molta quotidianitat. Vas a un concert, i en fas fotos. Vas al teatre, i en fas fotos. Necessites reflectir en imatges el teu dia a dia?

La veritat és que fer fotografies em surt sol, no em suposa cap tipus d’esforç. Si m’ho preparés, crec que no em sortiria bé, perquè segurament perdria l’espontaneïtat. T’hi acostumes i ho acabes assumint com un hàbit.

A nivell fotogràfic, què ofereix Tarragona que no tinguin altres indrets?

Trobo que Tarragona és molt fotogènica, no només pels monuments o l’encant dels carrers de la Part Alta, sinó especialment per la llum que té. Per exemple, quan vaig a córrer pel vespre no me’n puc estar de fotografiar els capvespres.

Precisament la llum és un element bàsic en qualsevol fotografia, però veient la teva obra queda clar que t’interessa especialment…

Sí! A banda dels capvespres, m’agrada molt la llum de Tarragona al migdia, en què és tan potent que deixa qualsevol altre element en segon terme.

Et declares addicte a les xarxes socials i, de fet, ets molt activa al bloc, a Instagram, a Twitter, a Flickr… Què hi busques? Penges a Internet totes les fotos que fas?

Instagram és una oportunitat per fer públics els teus treballs, ja que sense ella difícilment m’hauria pogut donar a conèixer i hi penjo gairebé totes les fotos que faig.

El bou. Foto: Laia Marín

Càmera fotogràfica tradicional o càmera del telèfon mòbil?

Gairebé sempre vaig amb el telèfon mòbil perquè és el més ràpid i còmode. Si vaig de viatge o hi ha alguna celebració especial agafo una càmera analògica, perquè m’agrada més que la càmera digital. Crec que els colors queden millor i hi ha més camp de profunditat. En qualsevol cas, no crec que una foto amb el mòbil sigui pitjor que una feta amb una càmera reflex.

El 2012 van seleccionar tres fotografies teves per a l’exposició “Catalunya vista pels Instagramers”, organitzada per l’Agència Catalana de Turisme. Què en penses d’aquestes iniciatives i concursos que premien fotògrafs amateurs?

En aquest cas tres imatges meves estaven entre les 500 que conformaven l’exposició (se n’hi van presentar prop de 50.000). Crec que iniciatives com aquestes beneficien ambdues parts: són un reconeixement per al fotògraf i l’organitzador aconsegueix un bon material.

Com i quan et vas aficionar per la fotografia?

De petita ja m’agradava i per casa corren fotos meves de nena agafant càmeres més grans que jo! Crec que quan vaig començar la carrera, coincidint amb la revolució digital, vaig comprar-me la primera càmera i m’hi vaig aficionar més seriosament. Gairebé sempre he estat autodidacte, tot i que també he fet fet algun curs a l’Agrupació Fotogràfica de Tarragona i algun taller amb l’Àlvaro Sanz.

Aquest juliol ens ho desenvoluparàs a través de cinc fotografies, però ens pots avançar què és per a tu la cultura?

Per a mi és com un estat d’ànim que no et deixa indiferent. Pots sortir rient del cinema o plorar llegint un llibre. És una sensació interna que, si vols, pots exterioritzar o quedar-te per a tu.

Text de Jordi Suriñach. Fotografies de Laia Marín.

El sol s'ha posat. Foto: Laia Marín